L’intent de cop d’estat a Veneçuela, fruit d’una poc dissimulada ingerència exterior, ha propiciat una nova crisi internacional de conseqüències imprevisibles. Des del moment en què Hugo Chávez va arribar, via electoral, a la presidència el 1999, Veneçuela ha esdevingut una obsessió per als stablishments polítics, econòmics i mediàtics globals. Cert és que la República
Otto von Bismark sostenia que Espanya era el país més fort del món, perquè tractava de destruir-se a si mateixa al llarg dels segles i encara no ho havia aconseguit. L’afirmació del canceller prussià s’ha d’entendre en el seu context històric i no deixava de tenir un punt irònic. Tanmateix, i vist en perspectiva, és
Les eleccions andaluses del passat 2 de desembre han causat un calfred profund arreu, especialment a una Europa cada vegada més conscient de la seva descomposició, i sobretot a Catalunya, fonamentada políticament en els valors de l’antifeixisme i amb una relació intensa, amb lligams històrics, amb aquest territori del sud d’Espanya. La qüestió és complexa
La més fosca de les pel·lícules de Pier Paolo Pasolini és, sens dubte, Salò, o le 120 giornate di Sodoma. El film, que en la seva estrena de 1976 escandalitzà tota Europa, relata la història de perversió d’un grup de feixistes a la fantasmagòrica República de Salò, al Nord d’Itàlia, on Hitler instal·la Mussolini en
a una llarga temporada que la majoria dels mitjans tenen Itàlia com a objectiu de les seves crítiques. Ara bé, a partir del moment en què el nou govern de Roma, una estranya coalició entre l’enèsima mutació de la Lliga Nord i l’indesxifrable Moviment 5 Estrelles, aquest país sembla haver esdevingut el dolent oficial de
Nota: Aquest és un article que he publicat el 21 d’agost a Diario 16 La cuestión catalana ha representado una prueba de estrés a la calidad y solidez de la democracia española, sus instituciones y su sociedad civil. El resultado ha sido demoledor, a la altura de lo experimentado por los bancos durante la crisis
Un dels fets que degraden qualsevol societat és la normalització de la violència. A partir del moment en què el crim i els assassinats esdevenen fets quotidians hi ha la temptació de fer servir el determinisme i el prejudici com a fórmula d’explicació que sembla condemnar a una societat a una mena de cul-de-sac històric.
Populisme” és una etiqueta fàcil per a analistes a qui fa mandra pensar. S’abusa d’aquest terme per estalviar explicacions importants sobre l’esdevingut en les darreres dècades en què s’han capgirat les categories polítiques. Els Estats Units de Donald Trump, l’èxit recent de la Lliga Nord i el Moviment Cinc Estrelles a Itàlia, el Brexit, o
El campionat mundial de futbol ha funcionat, tal com és habitual en aquesta mena d’esdeveniments, perquè el país amfitrió projecti una imatge pública d’eficiència i modernitat, i solen funcionar com a esdeveniment diplomàtic de primer ordre. En aquest sentit, i com era d’esperar, Rússia ha complert amb les expectatives. Els organitzadors han demostrat grans habilitats
Al llarg de la dècada de 1990 es van posar de moda les idees de Benedict Anderson sobre les «comunitats imaginades». Aquest concepte tractava d’interpretar el nacionalisme a partir de la identificació d’un individu respecte una col·lectivitat amb qui compartia imaginari. Malgrat que dues persones no arribessin mai a contactar, es reconeixen en base a
Espanya és irreformable. Ja ho sé, aquesta informació és massa categòrica, i conté el determinisme que sempre he criticat. I tanmateix, aquesta no és una conclusió de circumstàncies, presa des de la immediatesa dels fets, sinó a partir de la meva deformació d’historiador. La setmana anterior, i concentrat en poques hores, van esdevenir-se un seguit
Amb la primera moció de censura que prospera en la història del període constitucional espanyol, es posa fi a una etapa, una legislatura i un president que inspiraran sentiments negatius i de frustració als historiadors del futur. Com era inevitable, Rajoy a tractar de defensar el seu llegat i reivindicar les seves accions (malgrat que
La intensitat política de la nostra realitat pròxima té com a dany col·lateral la pràctica invisibilitat de fets transcendents. Mentre tractem d’interpretar què passa amb la nostra República o com s’administra la crisi de règim a Espanya, el que ha passat aquestes darreres setmanes a Itàlia ha estat més que significatiu, i en tant que
Que la qüestió catalana ha constituït una difícil prova d’estrès que la fràgil democràcia espanyola no ha superat, no és cap secret. Des que la possibilitat d’una República que esdevé una esmena a la totalitat del règim del 78, l’estat no ha fet més que exhibir les seves febleses al món, encara que també a
Em declaro un fan de les novel·les d’espies, especialment de les escrites per Graham Green i John l Carré. M’agraden les històries ambientades a la guerra freda, amb trames enrevessades, personatges ambigus, operacions inspirades per un maquiavelisme imaginatiu que no sempre surten bé, dobles i triples agents i altes dosis de desencís, desercions, de sexe