Espai de Dissidència

Difícil escatir l’impacte de l’inici de la guerra a Ucraïna. El cert és que l’impacte psicològic a occident en general i el nostre país en particular ha caigut com a una gerra de neu siberiana a l’esquena. A la pandèmia, que no acaba de marxar (i les mascaretes busquen l’efecte de recordar-nos-ho), la crisi heretada de fa dècada i mitja, l’emergència de l’autoritarisme de barra de bar, s’afegeix ara la incertesa del que pot passar a diversos nivells. El més greu, per descomptat, és la destrucció humana i material que comporta en sí el fet bèl·lic. No menys important, el cataclisme econòmic que es veu a venir. I, a mig i llarg termini, la perspectiva d’un rearmament general que comporta, com ens recordava Yuval Noah Harari, una desinversió en les coses realment importants. Cada tanc, és una escola menys. Cada caça de combat, és un hospital menys. Cada tres fusells d’assalt, és un sou d’infermera. Cada militar, és un mestre menys. Cada base aèria són menys carreteres i vies ferroviàries. 

Com a historiador, sé que les èpoques de militarització són temps d’estancament econòmic i regressió social. L’antic règim, una època d’immobilisme, implicava que sovint més de la meitat de la despesa de l’estat es feia servir per a uns exèrcits professionals creixents. Uns exèrcits que, per solidaritat gremial (avui l’antic company de caserna, te’l podies trobar al davant perquè el rei veí pagava més bé o amb més regularitat) no s’hi posaven massa en el tema més de les batalles perquè preferien atacar i robar a una població civil amb escassa capacitat de defensa. Després, entre l’era napoleònica i la guerra freda, és l’època dels soldats de lleva, segrestats gratuïtament per l’estat i sovint fanatitzats nacionalment per matar i morir industrialment en una guerra cada vegada més tecnificada. El conflicte d’Ucraïna, en aquest sentit, té cert component híbrid, mig de lleva, mig professional. I el menyspreu tradicional de la mare Rússia per la vida dels seus soldats tampoc no anticipa res de bo. 

Efectivament, reconec que estic preocupat. De la mateixa manera que em vaig oposar a la guerra d’Iraq, perquè més enllà de la dimensió moral, va resultar una idea pèssima i una exhibició meridiana de fragilitat occidental, l’agressió de Putin sembla destinada a buscar un desafiament (o una prova de resistència) a una Europa atenallada en els seus propis dilemes, en una situació de creixent irrellevància estratègica i societats completament confoses. 

Un dels aspectes més inquietants d’aquest conflicte és aquesta capsa de Pandora que l’antic agent del KGB ha obert. I, crec que ja ho he dit alguna vegada. Els historiadors fem una mena de jurament hipocràtic pel qual ens comprometem a no mostrar-nos mai optimistes en públic. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!