Espai de Dissidència

Que la invasió de l’exèrcit rus és una barbaritat contrària al dret internacional i al més elemental sentit de la moralitat, ningú no ho discuteix. Com en tot conflicte internacional, hi podem incloure matisos. La realitat mai no és blanca ni negra, i de la mateixa manera que a Rússia se li pot retreure que la seva unilateralitat no té cap justificació, també és cert que el respecte del govern ucraïnès envers les seves minories nacionals és de tot menys exemplar. Que, a més, trobem en aquesta guerra un rerefons geopolític, la disputa per l’hegemonia en l’Europa oriental, conquesta de mercats i control per matèries primeres, això també són fets contrastables.   En qualsevol cas, faríem bé de provar d’analitzar els conflictes en una perspectiva àmplia. Certament, el patiment de la població civil i els drames associats són inacceptables. Ara bé, de poc serveix deixar-nos portar pel relat emocional que es ven als principals mitjans de comunicació, que traslladen aquelles visions parcials, d’acord amb els interessos dels, també, oligarques europeus que es disputen el poder amb els oligarques russos, xinesos o nord-americans.

Quan feia classes d’història als alumnes de Relacions Internacionals, no m’oblidava mai de pronunciar aquella frase: “Les relacions internacionals es fonamenten tradicionalment en la hipocresia dels interessos particulars”. Rere les grans declaracions i els grans principis, existeix el principi de conveniència, una conveniència que sol deixar desatesa la majoria, i té a veure amb les aspiracions i negocis de les elits dirigents de cada país, i en el context actual, de la globalització. És per això que, en conflictes com els actuals, convidrà observar amb lupa aquelles coses que no sempre mostren les càmeres ni es recullen als titulars. Què passarà amb les matèries primeres? Els boicots comercials, quins camins alternatius recorreran per comprar de sotamà, o mitjançant el maquillatge jurídic per tal de connectar compradors, venedors, i molt significativament, intermediaris? Qui guanya i qui perd? On queden els principis morals? Qui es farà milionari, mentre que milions ho perden tot?

Davant la retòrica incendiària d’occident en contra del Kremlin (i el més preocupant, fomentant també una mena de russofòbia contra un poble que ha sofert secularment), sempre trobarem la prova de la hipocresia. I Espanya, que des que va perdre les colònies a principis del segle XIX, no troba el seu lloc al món i no se suporta a si mateixa, és un exemple d’una política internacional erràtica. Acaba de pactar amb el seu perill geopolític més evident, el Marroc, el reconeixement de la colonització del regne alahuita del Sàhara Occidental. En dret internacional, l’antiga potència colonial té responsabilitat sobre la descolonització del territori que ocupava. I tanmateix, Espanya va deixar literalment tirada a la població que vivia a la seva antiga colònia. Malgrat que el Marroc va perpetrar una invasió il·legal i immoral contra el Sàhara, el 1975, Espanya ha acceptat l’statu quo, abandonant per segona vegada, a una població que era, legalment espanyola, i que encara conserva passaport espanyol. Ho ha fet amb nocturnitat, mentre que la diplomàcia espanyola no para de mostrar signes d’hostilitat contra Rússia. I això, en el pitjor context possible, perquè és probable que Algèria, principal valedor dels saharahuis, pugui tancar l’aixeta del gas que arriba a la península. I que perjudicarà, sens dubte, a una majoria.

Nota: Article publicat aquest mes a la revista Celobert

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!