El camp de l'Erra

Diuen que és un manifest antinaturalista. O, prou, que diria el meu padrí. Ja se sap que Oscar Wilde en diu de l’alçada d’un campanar, de coses. I moltes, tretes de context, són d’aquelles que es posen als sobrets de sucre, a les estovalles de paper, a les parets d’una llibreria o al començament dels capítols d’alguns llibres d’autoajuda. Vol dir això que no tenen interés? Ai, ca, que diria el meu onclu Aleix. Allà on la gent culta agafa un efecte, la gent inculta agafa un refredat. Diu ell. L’Oscar Wilde. Parlant de la boira de Londres, diu que la gent no la veia fins que l’art no la va inventar. La vida imita l’art i no al revés. Un gran tema. Encara avui dia. Una de les causes principals que explicaria el caràcter curiosament vulgar de gran part de la literatura del nostre temps (això és del 1898) és, sens dubte, la decadència de la Mentida com a art, ciència i plaer social. L’art no expressa mai res que no sigui ell mateix. Com a mètode, el realisme és un fracàs total. La mentida i la poesia són arts que, com deia Plató, estan vinculades entre si, i que requereixen l’estudi més minuciós i la devoció més interessada… Al principi de les seves vides, molts joves disposen d’un do natural per a l’exageració que, estimulat en un ambient plaent i favorable, o mitjançant la imitació dels millors models, podria créixer i esdevenir una cosa gran i meravellosa. Tot i així, com a norma general, aquests joves no arriben enlloc. O bé cauen en l’hàbit desconsiderat de l’exactitud… Fins aquí Oscar Wilde. Jo, pobre de mi, hi afegeixo: si avui dia la mentida està mal vista en les arts en general i en la literatura en particular (acceptem-ho com a premissa, tot i que seria llarg de discutir), en canvi campa feliç per la premsa, la política i la vida. Aquests dies hi dóno voltes. Oscar Wilde a vegades és molt, molt, no sé, però altres vegades l’encerta. Una delícia de reflexió aquest comentari seu titulat La decadència de la mentida. Quaderns crema.

La generació dels meus pares, que van néixer després de la guerra, ha tingut sempre un racó per a la por. Ahir se la van espolsar del damunt com un gos que s’espolsa les puces. Adéu, por. Vaig veure unes “votacions” , com en diu la gent gran de tot anar a les urnes, d’aquelles que fan afició. L’ambient, als pocs carrers que tenim, era elèctric. El dia va ser rúfol, molt fred, ideal per no moure’s del costat del foc a terra, però va sortir més del setanta per cent del cens, si cens hi havia. “Deien que ens farien això i que ens farien allò, que vindrien els civils, doncs, coi, hi hem anat i hem tornat i goita, la mar de bé!” L’ambient era elèctric, perquè alguns decidits ells sols dies ha, d’altres acabats d’empènyer per fills i néts, tota una generació es treia la por del damunt. I sense por es viu molt més bé. Ja poden anar bramant, els de sempre. Ara ja no fan por i això per ells deu ser terrible. Sí-Sí, Sí-Blanc, Sí-No, No, blanc…No volen que votem? Doncs a prendre pel sac, home, que ja som grans i total! Ole per tota aquesta gent que avui camina molt més lleugera. Ells i tots. Els que s’han quedat a casa ara ja saben que el dia que vulguin poden baixar al carrer i opinar i que ningú els farà callar (els del sí i els del no). Dos milions i quart ho hem fet, per començar. I mira. Ulls humits i el cor accelerat.

S’acosta el dia que volíem. Tardor, fred, llum de biaix. Dignitat, totes les coses que tenim al cap. Etc. Les persones que ens vénen al cap. Dignitat, llibertat. Calma, sobretot calma. M’agrada la vida normal. Llegir. Badar. Aquests dies, per casualitat aquests dies, em publiquen un conte a paperdevidre.cat, el voldria compartir amb vosaltres. I tots els altres contes de la revista. Tardor, fred, llum de biaix i per fi una revista que només publica contes. Alguns de molt bons. D’altres que, mira. Com ara el meu, que, mira. Són gustos. Aquest cap de semana intens estic segur que també tindrà una estona pel recolliment, per mirar la llum de la tardor, per llegir…

Encara hi ha grans llibreries al món. Una és la Mollat de Bordeus. Diuen si és la llibreria independent més gran de França. Podria ser perquè Bordeus, amb la seva relativa grandària (tot i que déu n´hi do! L’agglo, que en diuen ells de la zona metropolitana, ronda el milió d’habitants), ha fet molts cops de segona capital de França. I és veritat que capitaleja. Quina ciutat es pot ventar d’haver tingut de fill Montesquieu, Montaigne d’alcalde, i Marie Brizard de veïna? Cony si capitaleja. Quin gust topar amb els aparadors de la llibreria Mollat. Què passarà un dia amb els enamorats dels llibres? Hi entra molta gent a la Mollat, però també n’entra molta a la botiga d’Apple, a la cantonada més cantonada de la rue Sainte Catherine…no ens posarem ara a mesurar qui té més clientela (ni qui la té més jove, ai, amics!). Els venedors de la Mollat, com els de moltes llibreries bones, viuen els seus coups de coeur i els comparteixen amb nosaltres. L’edifici, sobri i consistent i ben situat, va ser la darrera casa de Montesquieu. Tot això també compta en el balanç. Què passarà amb els amants dels llibres el dia que no puguin, no poguem, entrar a una gran llibreria a perdre la tarda, a deixar-nos aconsellar, a deixar-nos temptar? Potser aquest dia no arribarà mai. La Mollat, a més, té la gràcia de ser única. Les cantonades de les ciutats es van tornant cada dia més clòniques. Amb això vull dir que no només parlem de llibreries. El cor ens fa “sup” quan veiem un establiment fundat a finals del segle XIX, que es manté, que fins i tot ha anat creixent i si a més ven llibres i té un sortit impressionant, chapeau i que duri. Però quan passem les portes de llocs com la Mollat de Bordeus tenim la rara sensació d’estar ja fora del temps. És una sensació única, meravellosa, addictiva, però un punt nostálgica de no sabem quines èpoques que ens diuen que van ser molt més bones.

Matar bisons a milers però no tenir-ne prou. No tenir-ne mai prou de pólvora, d’arquillades, d’ossos pelats, de pells arrencades. La força espantosa dels elements a les muntanyes de Colorado, una bíblia rebregada, un trago de whisky, el camí, el llarg camí del carro. Llegint Butcher’s Crossing (edicions 62, traducció d’Albert Torrescasana), com llegint les altres novel.les recuperades de John Williams, anem tota l’estona amb una sensació d’ai al cor, però és un ai al cor de cocció lenta, imprecís, que no s’arriba a verbalitzar. Els seus personatges sempre sembla que traginin alguna cosa al cap que no té res a veure amb el que diuen o amb el que fan. Com que no entenem què barrinen, què els mou, què somien, aquests personatges se’ns fan estranys, profunds i carregats de significat (que no entenem). Stoner, la vida d’un professor de literatura del mig oest, ens va deixar colpits amb la seva monotonia implacable (i no sabem ben bé per què). August encara ens va agradar més, amb la visió desencisada i poética que conté del poder a Roma. I ara, aquesta mena de western trist i eufòric. Una prosa austera i una arquitectura d’aparença convencional que amaga una mirada única i uns personatges que ja hem dit que ens captiven però se’ns escapen. He de reconèixer que a dia d’avui encara no l’he acabat Butcher’s Crossing, em falten unes setanta planes. No vull acabar-lo, de moment. Vull rondar uns dies més amb aquests personatges esquerps. Sé que el final no desmereix la resta de la novel.la: m’ho ha dit un ocellet (de l’estol de feliços lectors que segueixen els llibres de John Williams).

.

El dissabte de la Festa Major del meu poble hi havia un home que, quan havia mamat una mica més del compte, es posava sobre una taula i cridava: “se sent, se sent, Lluís Companys està present”. De xic aquestes coses t’afecten. S’ha de tenir en compte que als pobles la canalla per la Festa Major pot sortir de nit amb els pares i anar al ball i veure torrats i veure coses mai vistes i sentir frases mai sentides. I després, tornats als seus llitets d’infant, pot ser que donin voltes a les coses que han sentit i vist, i que vulguin saber-ne més. En fi, que aquest país que diuen de nyigui-nyogui i de pin i pon i de la senyoreta Pepis, aquest país, la mare que ho va parir tot, aquest país va tenir un president afusellat. Aviat és dit. De lluny se senten uns lladrucs que ens volen fer por: por de perdre bous i esquelles, por de fer el ridícul, por de no fer jogo bonito. A prendre pel sac, home! Ells juguen brut i nosaltres ens l’agafem amb paper de fumar. Doncs no senyor. Ara ja sabem tots qui és la puta i qui és la ramoneta (i mira que ja ens ho ensumàvem). Que una sigui excomunista i l’altra més de missa no hi fa res. Ara, m’agradaria que algú em digués amb el cor a la mà quina és la grandíssima diferència entre una consulta no vinculant i una consulta no vinculant….Collons, aixís m’ho feu dir, quan la gent s’està votant a sobre val més que es pugui esbravar d’alguna manera. I vèies que no sigui moltíssima gent la que vagi a votar d’estar per casa, amb una sabata i una espardenya i, mig en broma mig en broma, compte que no acabi baixant una rierada que riu-te’n de les d’Arenys de Munt. Els polítics són pesats, dolents, rapatanis, llenguts, infantils, cínics, però al final els podem acabar perdonant i tot. Sempre que no ens facin sentir gaire estafats. El poble unit mai més serà junyit.

–

A L’OMBRA DEL DECAMERÓ, ens posem a l’ombra del Decameró. Ja ho diuen al meu poble: tot plegat farà catorze! I mira per on, som catorze. Ens posem a l’ombra del Decameró com ens podríem haver posat a l’ombra dels contes de Canterbury o a l’ombra d’un cirerer. Qui faci l’ombra és el de menys, l’important és l’herba que hi ha sota, el jaç, la migdiada. I nosaltres (tots nosaltres). Som catorze arreplegats i arreplegades, amb tots els respectes, que tenim aquesta dèria del llegir i l’escriure i ens ha agafat la beterola de provar, d’experimentar, en el llapissós camp de les pessigolles, la coïssor i la folgança. I cregues que ens ho hem passat bé. Ara us enviem la pilota, les pilotes, a vosaltres, possibles lectors. Si us ve de gust, aneu a la llibreria i dissimuladament agafeu el volum (sempre podeu dir que és un encàrrec). I correu cap a casa. Ja direu què. Per a nosaltres, els catorze lletraferits, ha estat un grat divertimento (quedi clar, feliços lectors, que quan deia que hem provat la folgança em referia a la representació literària d’aquesta activitat, eh!). Vam fer una presentació sonada a l’Ateneu Barcelonés, la nostra “casa mare”, però en vindran d’altres. Com diu un personatge del llibre, nena, no t’ho pots perdre!

Foto, R. E.: Un carrer de Roma.

He sentit un destacat polític unionista que deia a la ràdio que Catalunya no és una nació. Em sembla bé. És una opinió molt diferent de la meva. Una nació, al meu parer, és una comunitat que majoritàriament se’n sent i que ho expressa, per exemple, amb un sistema propi de partits. És més fácil que se senti nació una comunitat amb llengua pròpia, amb una història potent i (o) amb una geografia molt marcada o amb una economia específica. Però a vegades no és així. Com que sentir-se nació és una cosa sobretot de sentiment no hi ha res a dir si el polític unionista pensa que Catalunya no ho és o si un servidor pensa que sí. El problema arriba a l’hora de saber com es tradueixen aquests sentiments (o opinions)  en estructures polítiques (que són construccions humanes, no pas divines): aquesta comunitat ha de ser un estat lliure associat, ha de ser una provincia, ha de ser una regió autònoma, un protectorat…qui ho decideix? Semblaria que al segle XXI hauria de poder ser la ciutadania a les urnes (i potser no només amb arguments sentimentals, potser amb arguments pràctics). Amb tot, dins la comunitat, sigui quin sigui el resultat de la votació, i un cop implementat, hi continuarà havent gent que sent una cosa i gent que en sent una altra. En això no m’hi fico. Espero que els polítics unionistes tampoc. Ni els independentistes, quan arribi el moment, que m’agradaria que fos aviat.

Amb Maupassant em passa que cada dia m’agrada més. Hi ha un cim, em penso. Boule de Suif (1880) és un conte llarg (una nouvelle, que diuen els francesos) que en català es va publicar fa uns anys amb el títol de Bola de greix (edicions de l’Albí i edicions de 1984), però ja havia sortit a Proa als anys 30 sota el títol de Bola de sèu.  “Boule de suif, le conte de mon disciple dont j’ai lu ce matin les épreuves, est un chef-d’oeuvre, ja maintiens le mot, un chef-d’oeuvre de composition, de comique d’observation.”  Va dir Flaubert. I no només Flaubert considerava aquest conte una obra mestra. Sembla que John Ford s’hi va inspirar per fer La diligència. Plena de detalls significatius, dosificada amb molta gràcia, amb descripcions que no ens marxen del cap, una història que ens glaça la rialla i ens posa un nus al coll. Discrepo de Flaubert, si es pot, en això de comique d’observation. Jo trobo més aviat cruel el conte. I sarcàstic. Molt i molt dur amb la burgesia…i ja no diguem amb les monges. La prostituta grassa, amb tota la seva humanitat, no ens fa riure, ens captiva i ens commou. Per això trobo més encertat el títol de Bola de sèu, que no pas el de Bola de greix. Parlar del greix és fixar-se en el físic de la dona, en el seu volum corporal, en canvi parlar de sèu és parlar d’allò que es consumeix…moltes vegades per fer llum.

Si m’haguessin preguntat fa uns anys quin “món” català quedava més allunyat del meu (això que alguns en diuen la Catalunya profunda), potser hauria dit Sant Adrià del Besòs. Llegint el magnífic llibre Los príncipes valientes, de Javier Pérez Andújar(Tusquets), m’he acabat de convèncer que no. Sempre he pensat que els factors socioeconòmics i els generacionals tenen gran importància a l’hora de crear complicitats i en aquest cas ho he vist claríssim. A més, aquí hi hem d’afegir un element potser molt més íntim i personal, que és el de veure com un nen es fa lector. De seguida m’he sentit identificat amb els dos nanos protagonistes que es tornen bojos de la lectura a la llera del riu Besòs a finals dels setanta i primers vuitanta. Semblaria que el paisatge immediat que descriu Pérez Andújar ha de ser per força molt diferent del d’un poblet rònec del Lluçanès, però resulta que tampoc. Deixant de banda la procedència de les pudors: de porcs, vaques i conills, en un cas, de productes industrials, en l’altre, la resta és similar. Vull dir que un servidor també s’ha criat en un entorn d’uralites, totxana sense arrebossar, bombones de butà destenyides, ferralla sospitosa, uns ambients de rentar el cotxe els diumenges, de rieres contaminades, d’interessantíssims abocadors incontrolats. I casalots aterrats amb fantasmes, pares i mares que treballen o han treballat a la fàbrica, la llum que va i ve, unes llegendes urbanes espantoses… Les vistes, és veritat, no són les mateixes; al meu poble aixeques el cap i tens el Puigmal, el Pedraforca, el Cadí…allà al Besòs tens les tres xemeneies, la via del tren, un pont; però també és cert que a la infantesa el concepte paisatge tot just s’està creant i crec que pesa poc.

També compartim aquestes mares senzilles que cusen i que ens expliquen la seva vida “d’abans”. I resulta que les coses que ens expliquen aquestes mares, i també els pares, i els oncles (els oncles sempre són molt importants), i els avis, s’assemblen moltíssim si els teus ancestres vénen d’entorns rurals, sigui la sierra de Granada, siguin uns pobles catalans deixats de la mà de Déu. Em refereixo a pares anant molt justos de menjar i roba. Em refereixo a la repressió política i la por. Em refereixo també a les històries de cementiris, de balls, de revenges, històries familiars que semblen arribades d’un altre món i només vénen d’un dia de tren o d’una hora a peu del nostre poble actual.

I aquestes mares que cusen, i aquests pares que s’empassen cigalons d’anís, ens subscriuen a una enciclopèdia perquè el saber no ocupa lloc. I mirem les mateixes sèries de televisió, els diumenges o a l’hora del sopar. I llegim els mateixos llibres d’Enid Blyton. I els grans fan vida de cafè, dòmino, tapets verds, i també a algú del nostre entorn li falta un dit o mira de través….Anís del mono, veterano, mudar-se els diumenges, enllustrar-se les sabates. Capellans, escolans, comunions. Em penso que els nascuts cap a la meitat de la dècada dels seixanta ens veiem retratats en aquest llibre ben escrit, malenconiós, feliç, que juga amb un rerefons de silenci i dolor.

I encara, descobrir, en el moment oportú, les coplas de Manrique (tenir la sort d’algun mestre que et fa estimar la literatura, vull dir). Amb tot, noto una diferència important: als nostres pares, a part de la dignitat i la llibertat política, també els van robar la llengua i els van humiliar per això. A nosaltres, ni a l’escola, ni a la tele, enlloc, ningú ens parlava d’Ausiàs March, ni de Carles Riba, ni de com es deien els rius que teníem més a prop, i moltes vegades no teníem ni idea de com transcriure les paraules que ens ballaven pel cap.  Els poca-roba són els poca-roba a tot el món, però, com deia la Maria Mercè Marçal, hi ha gent que a més de ser de classe baixa també és de cultura oprimida. És un rau-rau diferent dels altres (el que no ho coneix no ho veu). La resta, igual.

Us recomano molt llegir Los príncipes valientes, perquè us emocionareu de veritat.

Coi d’estiu sorprenent, inestable, ple de sotragades, Déu meu! Reposarem uns dies i aviam si després hi veiem una mica més clar.

Els camps necessiten descans, renovació, adob, quietud… Aquest any, que van sobrats d’aigua, els rostolls verdegen de blat renadiu.  Són promeses que qui sap.

Hi ha moments que podem arribar a pensar que ens hem tornat nòrdics, però no.

Som com som, que diuen al meu poble. I no ens acollonirem per una gotellada, ni que sigui xàfec.

Ni que sigui tempesta. Política.

Bon estiu. I després tornem-hi. I renovats.

El camp de l’Erra entra en guaret, per uns dies.

Moltes gràcies, seguidors.

Àpala.

.