El camp de l'Erra

Diuen que és un manifest antinaturalista. O, prou, que diria el meu padrí. Ja se sap que Oscar Wilde en diu de l’alçada d’un campanar, de coses. I moltes, tretes de context, són d’aquelles que es posen als sobrets de sucre, a les estovalles de paper, a les parets d’una llibreria o al començament dels capítols d’alguns llibres d’autoajuda. Vol dir això que no tenen interés? Ai, ca, que diria el meu onclu Aleix. Allà on la gent culta agafa un efecte, la gent inculta agafa un refredat. Diu ell. L’Oscar Wilde. Parlant de la boira de Londres, diu que la gent no la veia fins que l’art no la va inventar. La vida imita l’art i no al revés. Un gran tema. Encara avui dia. Una de les causes principals que explicaria el caràcter curiosament vulgar de gran part de la literatura del nostre temps (això és del 1898) és, sens dubte, la decadència de la Mentida com a art, ciència i plaer social. L’art no expressa mai res que no sigui ell mateix. Com a mètode, el realisme és un fracàs total. La mentida i la poesia són arts que, com deia Plató, estan vinculades entre si, i que requereixen l’estudi més minuciós i la devoció més interessada… Al principi de les seves vides, molts joves disposen d’un do natural per a l’exageració que, estimulat en un ambient plaent i favorable, o mitjançant la imitació dels millors models, podria créixer i esdevenir una cosa gran i meravellosa. Tot i així, com a norma general, aquests joves no arriben enlloc. O bé cauen en l’hàbit desconsiderat de l’exactitud… Fins aquí Oscar Wilde. Jo, pobre de mi, hi afegeixo: si avui dia la mentida està mal vista en les arts en general i en la literatura en particular (acceptem-ho com a premissa, tot i que seria llarg de discutir), en canvi campa feliç per la premsa, la política i la vida. Aquests dies hi dóno voltes. Oscar Wilde a vegades és molt, molt, no sé, però altres vegades l’encerta. Una delícia de reflexió aquest comentari seu titulat La decadència de la mentida. Quaderns crema.