El camp de l'Erra

Amb Maupassant em passa que cada dia m’agrada més. Hi ha un cim, em penso. Boule de Suif (1880) és un conte llarg (una nouvelle, que diuen els francesos) que en català es va publicar fa uns anys amb el títol de Bola de greix (edicions de l’Albí i edicions de 1984), però ja havia sortit a Proa als anys 30 sota el títol de Bola de sèu.  “Boule de suif, le conte de mon disciple dont j’ai lu ce matin les épreuves, est un chef-d’oeuvre, ja maintiens le mot, un chef-d’oeuvre de composition, de comique d’observation.”  Va dir Flaubert. I no només Flaubert considerava aquest conte una obra mestra. Sembla que John Ford s’hi va inspirar per fer La diligència. Plena de detalls significatius, dosificada amb molta gràcia, amb descripcions que no ens marxen del cap, una història que ens glaça la rialla i ens posa un nus al coll. Discrepo de Flaubert, si es pot, en això de comique d’observation. Jo trobo més aviat cruel el conte. I sarcàstic. Molt i molt dur amb la burgesia…i ja no diguem amb les monges. La prostituta grassa, amb tota la seva humanitat, no ens fa riure, ens captiva i ens commou. Per això trobo més encertat el títol de Bola de sèu, que no pas el de Bola de greix. Parlar del greix és fixar-se en el físic de la dona, en el seu volum corporal, en canvi parlar de sèu és parlar d’allò que es consumeix…moltes vegades per fer llum.