Allò que ens vam espolsar del damunt (9N)
La generació dels meus pares, que van néixer després de la guerra, ha tingut sempre un racó per a la por. Ahir se la van espolsar del damunt com un gos que s’espolsa les puces. Adéu, por. Vaig veure unes “votacions” , com en diu la gent gran de tot anar a les urnes, d’aquelles que fan afició. L’ambient, als pocs carrers que tenim, era elèctric. El dia va ser rúfol, molt fred, ideal per no moure’s del costat del foc a terra, però va sortir més del setanta per cent del cens, si cens hi havia. “Deien que ens farien això i que ens farien allò, que vindrien els civils, doncs, coi, hi hem anat i hem tornat i goita, la mar de bé!” L’ambient era elèctric, perquè alguns decidits ells sols dies ha, d’altres acabats d’empènyer per fills i néts, tota una generació es treia la por del damunt. I sense por es viu molt més bé. Ja poden anar bramant, els de sempre. Ara ja no fan por i això per ells deu ser terrible. Sí-Sí, Sí-Blanc, Sí-No, No, blanc…No volen que votem? Doncs a prendre pel sac, home, que ja som grans i total! Ole per tota aquesta gent que avui camina molt més lleugera. Ells i tots. Els que s’han quedat a casa ara ja saben que el dia que vulguin poden baixar al carrer i opinar i que ningú els farà callar (els del sí i els del no). Dos milions i quart ho hem fet, per començar. I mira. Ulls humits i el cor accelerat.
