Tot desapareix
dins la paraula.
Tot travessa,
com un llamp,
el solatge de vida
que roman remotíssim
a la memòria abrupta.
Viure és el blanc difús
que es converteix,
sobtadament,
en l’espectre del negre,
un plom fos
quan la vida deixa la batalla
i s’esquartera
entre l’ahir
i el no res
esfondrat,
bastit
amb la pau del dol
i la melangia.
El meu agraïment a Cantxo per la seua fantàstica fotografía