El paisatge és un signe insolent, adormit en
l’estranya teulada de núvols que un sobtat colp de vent fa
tremolar aquest matí lluminós.
Hui, perdudes en l’aire,
les gavines s’emporten els records per deslliurar-me la memòria.
Esclaten les hores. Supura l’horitzó un color rogenc que ha
despertat quan has tancat la porta blanca de la nostra casa.
Esclaten
els minuts. Campanes de silenci dringuen les ombres i les llancen a
la nova tardor que naix sobre el camí de les muntanyes.La llum
és un rastre de cendra, abandonat, irisat, remot quan és
claror que condemna la teua absència.
Esclata el temps, escrit
sobre els cims irreals i la mar calma. Ara és el teu record,
la teua veu, que travessa aquesta cambra i deixa un bes als
llavis blancs de l’alba.