SEXE i CIRCUMSTÀNCIES: JO

Aquell era el temps on el desig i els somnis es confonien.

Sotmeses a les naus de les nostres mirades, les
brases del capvespre sostenien les sentències de la carn i el pensament.  Els llavis atorgaven l’aliment del cor
destil·lat, eixarcolaven les arrels amargues de les ferides.

Em buscares els ulls més enllà de les ombres.

Em perseguires la boca.

Atrapada en el fons del mirall de les preguntes,
vaig admetre témer l’hàlit de l’abraçada encesa, les flors exultants de la
tardor arrapada pel sentiment dels amants, ser un cos fervent de les teues mans,
desbocada rosa d’un firmament on la pluja pot ser fúria i alhora gemec.

Llavors, em van invocar les teues respostes i  va morir la crueltat del passat ,els
malentesos que un dia el van exaltar.

Lentament, la teua mà es conjugà amb els
meus cabells i em furtà l’únic somriure que explicà el meu silenci. Aleshores vaig
témer sentir-te la pell en cada gest, ondejar en el moviment àvid dels teus
dits, descartar les muralles del meu cos i trobar en el teu nom el vendaval per
derrotar la meua soledat  i els secrets on
el temps tan sols és una treva.

Em despullares amb la teua veu , van envellir
les enfosquides temences i , tot redimit, el
raig de la por va romandre vençut per la llum de les paraules.

Aquesta nit, sóc pronúncia
del teu alé, imprecís mapa
on l’aigua del teu esguard
arrossega els silencis.

ara que fins i tot els salzes es dobleguen per a amar-te…

No em serviran les paraules
ni els gestos ni les melodies
que els somnis falsament taral·laregen.
Des de la talaia omnipotent de la pluja,
sóc  només fruir dels cants de les teues mans,
una música abandonada als besos que temptegen
aquells que s’arreceren a la mar de l’amor.
Les onades que tot ho endevinen,
ara mussiten la quietud de la passió
que esquinça el temps anhelat,
els versos avivats per l’espurna del deler,
 malgrat que el silenci vol escombrar
la melangia fonda que em vesteix la pell,
la fam de tu és un vaixell enfervorit
al qual no serviran mai més les paraules.

Entre l’arbreda
dibuixada i fèrtil dels meus malucs, sobre la seua pell d’ametler de vaticinades
flors blanques, acaronant l’extensió que les limita amb la meua raó, incrèdula
veu que mai podria atrevir-se a contradir el teu silenci…

Entre els passos
marcats per l’extrem succint dels teus dits, més enllà de les síl·labes clares
de la paraula desig, pronunciada en els instants en què el tot i el no-res
podrien cabre en qualsevol dels teus gestos…

Sobre la meua
carn desperta, la meua fam de tu, el meu anhel febril per recórrer-te amb el
fuet metafòric i candent de la meua llengua…

En la meua
veritat, sense pudor…

En les meues
certeses, contingudes en diminuts temors que et busquen per a alçar-se sobre el
signe interrogant dels dies i les seues preguntes…

Sobre la vesprada
que un febrer va desposseir del seu somriure a les oronetes que vagarejaven les
fronteres sense noms per a entreteixir de llum els murs de l’amor…

Per damunt dels
cristalls de la tardor, dels preludis sense final, dels panys dels despatxos,
del fil púrpura que ens nuga com a titelles al temps i la seua existència…

Abans que un
esbart de besades es desfacen en vol celeste sobre el meu sexe d’aigua…

Entre les meues
cuixes, entre les vèrtebres platejades de la meua esquena, serp en moviment
sense repòs ni son…

Vorejant el meu
sexe, llepant els seus llavis encarnats, en silenci…

Declarant  inoblidable la serralada rosàcia de la meua
vulva i els seus misteris…

Davant  les proposicions de la meua carn i la meua
veritat de dona que se sap pell latent a la recerca serena del risc dels teus
ulls…

Al meu costat, et
situa l’amor com una porta de mil colors nous, un somni inesperat, la veu que
prenen les línies sobre les quals mussite els versos de la meua ànima, les mans
anhelades, la humitat que excita la meua essència íntima i secreta, l’ombra
sense ombres que m’acosta a la vida…

Sobre els murs d’aquesta guerra
que acampa en el meu cor,
l’exiliada rendició
no pesa més que un gest.
Soldats rendits a les teues mans,
els meus sins s’erigixen en rosa
perpetrat pel roig encés
que naix del desig, ara ambre de llum,
sentit estremir de l’ànima de la carn.
Els escuts no cobrixen,
no protegixen,
no arreceren els secrets que altres van tatuar,
estigmes d’un ahir encara acceptat.
Pregunten les victòries,
les derrotes murmuren la matèria
d’argenta que no sustenta dubtes,
només la meua pell traçada en la distància
coneix les respostes més dolces,
miralls vertaders, ulls sense dol.
En la guerra inusitada de l’amor,
només claudica la nostàlgia.

Mentres els sons es traduïxen en moviments i intencions, este recinte d’empremtes i promeses es desfà dels vestigis del present i s’obri, en pausa cronometrada, als destins que els viatgers van buscar ahir amb la seua intenció.

Potser que hui el dia s’anomene dimarts,

el sol aparega en la frontera amb la vesprada groga,

les aus mostren el seu ventre al firmament,

el pa nodrisca els núvols famolencs,

un llavi caiga sobre l’altre,

dormides, les ombres siguen un abecedari llunyà …

Potser totes les batalles es perden

malgrat les bales de carn que disparen les boques…

Potser. Potser que hui s’assemble
a la cortina
que despassa l’ahir
ia l’ahir ens torna…

Potser tanque els ulls i la teua esquena

es convertisca en la frontera il•limitada

amb que juga l’extrem feliç d’aquesta llengua…

Potser s’unisquen els dimonis i les flors,
abraçant una veritat que s’acreix
amb el blanc
i el negre dels meus ulls.

Potser es detinguen els camins

després dels passos que mai van existir…

Potser la possibilitat es trenque
 i el meu nom siga el teu…

Llavors no importarà,

t’hauré estimat com s’estima
l’alba a les pupil•les,

amb un amor carnal

que ferix com a espasa,

com l’amor a l’amor,

ni més, ni menys…

Enrogit tacte de la nit que creix en el ventre de la vesprada.
Amb pinzellades angostes, el blau i el violeta copulen acostant els seus silencis, despullen el firmament de les seues llums clares i el visten d’un color inusitadament preciós.
La nit cau sobre el dia, amb les seues parpelles trencades…

Són melodies tan noves com un alba iniciàtica, versos figurats, ventall de síl·labes, ondulant en una dansa mai imaginada. Són colors, el seus matisos, la presència innegable, la bogeria que invita la meua pell a la seua derrota…
Són tumult, declaració, promesa impronunciable però ferma…
Són guerra en l’eterna pau d’un cos que se sap antesala d’elles, lloc, llar, sentit i soledat, camí cert…
Són hui, la veu que prens quan em mires i somrius, t’aproximes i a mi arribes…
Són gavines que estenen la seua bondat, la seua força sense ira, la seua màgia botonada a moviments i pauses, detingudes…
Són el meu somni, el meu present, el meu deliri…
Són les teues mans, les mans de l’amor, subtil drecera de tots els camins…

DICCIONÈTIC: DILLUNS

Dilluns és paraula que es construïx amb les primeres hores d’un inici, el començar d’una cadència de set compassos. Els dies, com a xanglots de set gladiols previsibles, copulen amb el temps i fan nàixer, del ventre extens dels minuts densos, les setmanes guarnides i errants, dirigint-se al fals paradís del diumenge.

Hi ha paraules, com a dilluns, que prenen la forma dels temps quan dolçament  em mires…