El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Imatge:
Diògenes de Jules Bastien-Lepage, 1873 , Musée Marmottan Monet de París.

Arran de l’exposició Cabañas para pensar al Centro José Guerrero de Granada, el Cultura/s de La Vanguardia dedicava el seu número 492 a El creador en su cabaña i això m’ha fet anar a prendre la fresca pels indrets que, al llarg de la meva vida, han esperonat la meva modesta creativitat.

Són les sis del matí i el plugim remulla els marxadors que fan cua davant l’església de Taradell. Alguns, afortunats potser, s’amaguen dins la guingueta dels autos. La resta tomba la pluja.

¿Per què ens mireu, verge santa,
amb aquests ulls tan oberts?
¡Doneu-nos l’esgarrifança
dels vells miracles complerts!
Joan Margall

Avui és 24 d’octubre, un dia en què Catalunya va mostrar-se pacifica i amable de la mà d’un il·lustre vendrellenc. Fa quatre dies, la verda terra basca estenia la ma a la concòrdia entre veïns i germans, tot atenent un clam de pau que s’enfonsa en el trinxament mediambiental que va suposar l’Autovia de Leitzaran.

Al bell mig d’una i altra data, vam tenir el plaer de visitar un d’aquells raconets màgics que s’amaguen en l’immens massís que uneix amdós paratges. Un terrer fet de valls i muntanyes que, malgrat la tossuderia d’alguns, agermana a les persones que el gaudeixen des dels replecs d’aquest immens vaixell que en diuen Pirineu.

Un servidor, amb la millor companyia, ha pujat a aquell raconet tan dolç i bonic, ho ha fet des de Queralbs, pel Camí Vell de Núria. I el camí, i les roques, i potser també la companyia, m’han contat una història que se’m fa de bé de narrar.

Vet aquí que una vegada, ja fa un bon grapat d’anys, aquestes valls
i muntanyes tenien uns habitants molt especials. Hi havia llops, llops
i ósses, ósses i gossos amagats dins dels ramats.

Diuen les llengües
arcanes, que els pastors feien rotllana, amb samarres de llana i algun
mos per menjar. Conten que eren gent múrria, múrria i solitària, gent cuita a
sol i serena, molt més ferrenys que en Manelic de Terra Baixa, car ells
no es deixaven entabanar per qualsevol Sebastià d’armilla estreta.

Expliquen, oi més encara, que un vespre d’aquells de lluna de pa, en
què els pastors es reuneixen per menjar un grapat de jonça i un
formatge ratat, se’ls va aparèixer un jovencell, cara trist i un xic
amargat, que vestia a la manera dels de la plana, i tremolava de fred
com una gota de rosada en veure’s sorpresa per les primeres clarors de
l’albada.

El van acollir, el van tapar amb una vella samarra de llana, i el
nouvingut restà a les muntanyes, cara trist i amargat de cor per una
feta d’aquestes de l’amor.

Cada dia, però, quan arribava la vesprada, els pastor sentien
l’esquellot que els cridava tots a taula. Oi si en corrien rostos avall
per tastar les escudelles que el nouvingut els feia amb una olla vella
que havia portat.

I que bones que eren les escudelles! I que tendres les paraules del
noi! I és que, en acabar la menjada, els ulls li brillaven, el rostre
se li il•luminava i la gola rajava dolces paraules d’amor: Parlava
d’una donzella, més bella que la lluna d’agost, més tendra que una
ovella quan es bada al pastor. Parlava i recitava i els pastors ja
veien la mossa, dama desitjable, objecte de veneració.

I l’endemà, els pastors tornaven a estendre’s per les muntanyes de
l’entorn. I el jove, tot sol a la vall, feia una talla de fusta, una
escultura a l’amor: La cara i el cos de l’aimada, amb aquells ulls tan
oberts, tan desperts als misteris del món. I, entre els braços, aquell
fill que no havien tingut, que se’ls havia mort, com sa mare, per una mala tempesta a les vores de la mar. I com li queien les
llàgrimes! Com rajaven dins de l’olla, omplint de sal humana aquell
deliciós fruit del seu enyor!

Dedicat a Sant Gil, la Mare de Déu de Núria, els pastors del
Pirineu, la gent de pau i, en especial, en Pep Coll, el gran cronista
del Pirineu més nostrat.

Esterri d’Àneu és una delícia en aquest temps on, fugides les aglomeracions de l’hivern, encara no han arribat les de l’estiu. La gent hi és amable, els carrers tranquils i acollidors. El poble t’encomana aquella pau que li insuflen les muntanyes que l’envolten.

I justament són les muntanyes, les que ens han atret cap aquest bell racó i, si divendres, gaudim dels palers d’Esterri, dissabte deixem el cotxe sobre la Mare de Déu de les Ares i ens endinsem a un planeta lacustre, a una terra que, malgrat el sol intens, refresca amb la juganera baixada d’un riu que, ara saltironeja i ara s’atura en llacs i estanys d’una bellesa corprenedora.

Sortim dels prats que, a l’hivern, són plens de neu i esquiadors. Però que ara serven la calma dels remuntadors aturats. Una fila índia de turistes japonesos perfilen un trossic de prat. van a treure el nas als primers dolls d’aigua i natura d’un recorregut que amara l’ànima de goig.

El camí fins a l’Estany de Gerber és apte per a tots els públics. De fet, tant de pujada com de baixada, trobem nens, avis, senyores de posició i de més jovenetes i xiroies. Superar aquest estany ja demana d’un xic més d’esforç. La pujada és més forta i les roques demanen posar-hi els sentits. Després, un cop d’alt, el bosc comença a desaparèixer i l’estatge alpí senyoreja l’ambient. Parets inabastables, roquissars clapejats de gespa, alguna congesta de neu que, mandrosa, no vol fugir d’un terrós que li és agradós i bonic.

Després d’una nova pujada, els tres estanys i l’aigua que juga més jove i infantil que mai, car acaba de néixer, són el marc incomparable on es troba el refugi on, gràcies a la massificació de Sant Maurici, farem nit.

El Refugi Mataró és un palauet preciós envoltat de muntanyes. Xicarró i ben agarrat, suporta els embats de les tempestes des d’aquell llunyà setembre del 85 en que van pujar-lo en aquestes alçades. La gent que el visita, i els seus cuidadors, el mantenen en un estat envejable. El millor refugi lliure del Pirineu? Aquesta és la sensació que ens queda després de fer-hi tarda assolellada, nit estrellada i matinal tempestuosa. I com espeteguen els llamps! I com bufa el vent que remou trons i núvols! I com xerrica el cablejat que aguanta la llauna que ens aïlla del fred i la llampegada!

Dins del sac, recordem la tarda al llac, el passeig pel circ de Gerber, els cims que, a diferencia d’ara, no eren gens bruns ni amenaçadors, car eren parets seductores i afables… I les cerveses? Dues cerveses sevillanes que prenem a la fresca d’aquest privilegiat entorn, un entorn de vistes memorables. I el rierol? Un jove, clara i fresc doll d’agua que ens ha sadollat la set d’una nit en alta muntanya.

Canta un ocellet, sobre un xic el cel, el sol –encara poruc- treu el nas entre tels de boira que es desfan. Els cims recuperen els seus colors i les alegres fesomies que ens van mostrar en l’arribada. Nosaltres, deixem el pas del coll Glaçat per una altra jornada i, amarats de natura, reprenem el descens cap a la vall.

A La Peülla, trobem les vaques i els pastors que els donen les sals tan desitjades. Nosaltres, com les vaques, també cerquem el nostre aliment. El plaent sabor de la carn de bruneta – la vedella del Pirineu -. Ho fem en la bona companyia dels estarriencs, una gent que se’ns fa amable en aquest trànsit entre les aglomeracions hivernals i les estivals que comencen a treure el cap per aquestos paratges.

Vidrà reposa dolçament entre els cims que reguen el curs d’un Ges que, juganer, saltirona a l’encalç de les fredes aigües del Ter proper. Quan arribem al remenut poble, de gran esperit, les cases són closes i, pels carrers, hi circulen les més matineres ànimes d’un país pacient.

Abrigats, doncs el fred hi és present, i amb un cert temor a les nuvolades grises que treuen el nas rere els cims llunyans, comencem a moure els genolls pels carrers del poble, tot passant casals que, tot i semblar abandonats, encara conserven les ànimes hereves dels seus propietaris reculats.

Baixem ja a trobar les aigües del riu abans esmentat. El travessem i el tornem a travessar per remuntar l’ombrívola obaga fins una pista que ens despista i ens fa perdre els senyals. Obligats per l’evidència, refem el camí petjat. I, trobada la senyal perduda, amb quatre passes arribem al collet que, al solei, ens fa arribar. Per anar flanquejant i perdent alçada fins la Vila de Bosquerons.

Aquí, encara se segueix la traça que, descalços per passar un torrent, ens porta a una pista amb un doble cartell. Aquí, l’Antic camí de Vidrà al Puigsacalm es perd per influència humana, i ens veiem obligats a navegar d’intuició per un pendent d’arbres abatuts i uns plans que voregen un mas que, a ulls clucs, ens sembla de turistes aposentats. La recerca ens fa estar a l’aguait i, aquesta tafanera art, dóna bons fruits. Aconseguim arribar a Sant Bartomeu de Cabildases, un mas eixut i desagraït amb l’excursionista que, per qüestions alienes, es veu obligat a fer la cabra i perdre’s un xic per seguir el camí vers el cim que, cada cop, és més proper.

Després de prats ressecs en una vall que es veu tocada per la mà de l’home, els boscos comencen a tancar-se, i, la màgia de l’entorn, ajuda a fer les fèrtils passes que, trobat el sender que puja de coll de Bracons, aterra en una terra màgica, la de la Font de Tornedissa. Un indret que no descriuré, car els seus secrets són d’aital bellesa que no hi ha prou lletra ni suficient paper.

Aquí, comencen els prats. Després el bosc silenciós. Seguidament, la forta pujada i, finalment, una senyera i un cel que s’obra a la força dels vents. Un vents que mouen boires i nuvolades que juguen al fet i m’amagada amb uns paisatges que ara es mostren i després es fonen.

Em fa vergonya reconèixer que encara no havia estat al Puigsacalm. I aquesta tremenda balconada, m’ha extasiat de bellesa amb un impacte brutal.

El descens l’acabem fent per una estiregassada pista que juga a empaitar-se amb la riera de Sant Bartomeu. Les cames comencen a fer figa, però els paisatges d’aquestes contrades ens desvien l’atenció del dolor vers la joia dels paratges i cascades que, en d’altres terres, serien objecte de visita obligada.

I, un cop a Vidrà, parada i cervesa, el millor reconstituent per la musculatura malmesa i l’assolellada al clatell. Un restaurant a deshora: la pau i l’avi, l’avi i la neta, la neta i la mare i el pare que el diari llegeix. En un racó, una cuineta: I la dolçor d’aquell accent que enriqueix aquesta llengua que em fa escriure i escoltar. Glop a glop, ens allunyem de les soledats i tornem a les societats que, de bon matí, hem abandonat.

Com si d’una penitència es tractés, el diumenge sant no para de ploure en el país invisible. Invisible pels mitjans de comunicació barcelonins, valencians i aragonesos. Invisible pels meteoròlegs que, tot parlant de la pluja i els núvols, s’obliden del Port o l’ubiquen en el genèric “muntanyes de Tarragona”, tan genèric que les previsions són errònies i a Fredes i el bosc de Rafalgarí plou, tot i que ells diuen que no.

El Restaurant Europa és un dels indrets més acollidors que conec. Avui, quan anem a aixoplugar-nos-hi de la pluja, tot fent un cafetó ben calent, ens hi trobem l’aire familiar i distès d’un paradís del bon ambient. Els jaios seuen en una taula i parlen parsimoniosament, mentre la quitxalla corre i juga donant voltes a la barra rodona, o agafant-se a una mare que, amb un pare, va petant la xerrada amb el bonic accent d’aquestes terres de gent riallera i generadora de bon ambient.

Ens costa deixar aquesta joia que ens ha acollit tan bé, però avui encara volem estirar les cames i seguim el camí que, passat fredes, ens porta al Pinar Pla i a un dels boscos més bells de la Catalunya invisible. Arribem, doncs, al cadenat del Font Ferrera i, atiats per la pluja alleugerida, ens decidim a prendre el camí del Negrell. Encara no fetes quatre passes ens trobem el Tom Bombadil de Rafalgarí –en Guti del Refugi- que és recullin llenya pels seus hostes d’avui. Però nosaltres, seguim caminant per la pista i després per la carena i els boscos humits que ens han d’apropar al cim més proper. Però, quan el tenim davant de la vista, les boires s’enrosquen i, una família de cabres d’aquestes terres, ens avisen que no anem pas bé. Just en la seva fugida, arriba la pluja i, mancats de l’adequat abric, girem cua i ens en tornem al Refugi, on ens espera en Guti i algun que altre excursionista més.

El refugi de Font Ferrera és en un d’aquells indrets on la pau hi nia i l’ànima apaivaga els xerrics d’altres ambients. Allà, ens rep l’amfitrió i passem la tarda, veient com plou, llegint algunes paraules i xerrant amb bona gent. Gent que, com nosaltres, estimen la muntanya, la muntanya i els camins, els camins i els senders, els senders i els boscos i les vistes i, per damunt de tot, la tranquil·litat que omple de vida a qui, fent moure els peus, és pacient.

El refugi de Font Ferrera hi sopem contundentment: Amanida i pasta fresca, llom a la sal amb deliciosa samfaina, regat amb un bon vi d’aquestes terres i una conversa que, en aquestes hores de trànsit, s’envola i s’ajup, s’ajup i s’estira com una de les diürnes caminades que fem els muntanyencs.

A la nit, la pluja pica el sostre de fusta i, dins del sac, dormim absents a la maltempsada que pulla un país que, no per ser invisible, deixa de ser molt bell.

Ah! I coses de la vida, aquest diumenge sant, al refugi ens hi trobem quatre socis del Centre Excursionista de Taradell.

Beget comença a desvetllar-se quan m’hi passejo, camí d’El Forn. Els Hostals ja són oberts, però tant sols un home de certa edat, esmorza tranquil·lament a la terrassa de l’esmentat hostal.

La pujada a l’Oratori de Can Fransa comença amb força, la força d’un pendent farcit de lloses i un bosc espès. Un bosc, la verdor del qual, em diu que l’hivern ja és fora d’aquests paratges. I, fins i tot, alguna flor comença a anunciar la primavera amb la seva incipient blavor.

Que petit que es veu Begat! Que menut, des del Mirador!

Prats torrats pel fred anuncien un nou estatge en el romiatge cap al cim que he triat per avui. Aquí, els arbres mostren la nuesa de les branques i en les zones ombrejades, resisteixen les darreres neus de la força de la calor.

Sant Antoni de Can Fransa em desitja bon viatge, i també el seu nadó. I en trepitjar la pista em trobo una banda d’aquestes que porten els equipatges que han arribat en avió: Approved cabin baggage KLM. Passejant per terra plana tafanejo per les runes de Can Fransa: una moto, una furgoneta, algun tendal i un sostre fet de branques a resguard del sol i la serena, indiquen vida en aquest indret de vistes encisadores i on, avui, hi fa molta calor.

La neu s’arrauleix a les obagues, tot fugint del sol. Un borrissol ja exclama:

–        Aquí no ens fondrà pas la calor.

I un ocell des d’un arbre s’entendreix amb la innocència d’algú que només ha vist els hiverns i no pas primaveres, estius i tardors. La llàgrima que de l’ull li cau, s’escola dins del borrissol i, essent com és calenta, car li ve directe del cor, ja fon la tendra neu que l’ha rebuda amb amor.

Les Basses de Monars són dues taques oposades: Si la primera és fosca i negre, l’altre sembla l’ull d’una nòrdica, de tanta blavor. Comencem la forta pujada, però te n’estalvio les petjades i el cansament creixent que l’excursionista sent en remuntar per aquest impressionant turó. Et desperto, però, a la carena. De fet, no sóc pas jo, que són les nenes de Can Fransa les que, remenant les seves cuixes, t’han cridat l’atenció:

El cel és ben rúfol quan obrim els porticons del mas. De fet, donen ganes de quedar-se tancat a casa i no prendre el cotxe per anar a escampar la boira. Es veu ben clar que, avui que la boira és alta i ploranera, és del tot impossible, fer-la fora del seu reialme.

Esmorzem amb parsimònia, però no ens qüetionem la sortida. Com ho podríem fer? Com podríem deixar les il·lusions d’una sorpresa al bagul de les golfes? No li he dit on la porto. Ella m’ha demanat que la portés en algun d’aquests pobles petits que menudegen per la comarca. La seva fixació és Espinelves, però avui es fa impossible arriar-hi. La Fira de l’Avet converteix el menut poble en una Barcelona farcida de clients i curiosos que cerquen l‘arbre que els farà més europeus en les festes que s’apropen.

Sortim de Taradell i ens deixem encisar per les neus del Pirineu que, malgrat la distància, lluen com llençols acabats de rentar, sota un mantell de núvols grisos. Enlluernats per la visió, deixem la carretera per prendre l’Eix en direcció a Manresa. Tot just entrats al Bagès, un indicador ens marca el nostre destí. No li dic res, però giro cap al Lluçanès, amb la mirada fixada al remenut Oristà.

Oristà, com Lluçà, són noms oberts: Oristà, dit així, tot allargant la à final. Lluçà, dit de la mateixa manera, amb la à encara més llarga. Dues vores ben badades per una de les comarques més tranquil·les i solitàries del país. Dues puntes que, com la musicalitat del seu nom indica, no es tanquen al seu entorn, sinó que s’obren al foraster que, en arribar, queda encisat per les seves belleses.

A Oristà, hi ha una esglesiassa. Un temple curiós i diferent. De fet, és un edifici que, als ulls del innocent, es vesteix de diví i secular. S’hi vesteix amb cases on vu gent, però que formen part de la casa de Déu a Oristà. En apropar-nos-hi, sentim les veus dels feligresos que són a missa de dotze. En obrir la porta, ens els trobem tots de cara, i els capellans, d’esquena. Entre ells i nosaltres, el sot de la cripta romànica ens pinça la curiositat, però la incomoditat de veure’ns observats ens fa tancar la porta i ens retorna al passeig pels carrers d’aquest poble que es fa estimar. Anant pel carrer de Vic, et captiva l’ermita de Sant Sebastià. Una ermita que es mira el poble des d’una prudent distància.

Sortits d’Oristà, cerquem el Mas Rocaguinarda, però no som capaços de trobar la llar més bandolera d’aquest municipi català. Per això, seguim la ruta per una sinuosa carretera que ens deixa a Sant Feliu Sasserra.

Sant Feliu no sembla tan menut com Oristà. Alguna nau ens indica un pic d’industria, cases noves a peu de carretera ens parlen d’un llogarret que va creixent. Però nosaltres ens deixem de sociologies i ens endinsem en la història. D’aquesta manera és com el cotxe ens deixa davant d’una esglèsia arcana –romànica diuen que és-. Un temple que disposa d’una encantada raconada i d’un excepcional mirador que ens retorna les vistes sobre el Pirineu. De nou, la neu llueix com nova als cims del massís gegant. Ens les mirem poca estona, i és que el fred hi és intens i, per tal de defugir-lo, entrem a Les Monges, un edifici de serveis, que hi ha a la mateixa plaça de l’esglèsia.

A Les Monges hi ha biblioteca –força comú en pobles més grans-, però el que ens captiva l’atenció no és pas la llar dels llibres, sinó les les bruixes que hi fan estada. I és que Sant Feliu fou cap de partida en temps força reculats, i allà hi van haver processos molt ben documentats. És per això que, per Tots Sants, celebren la Fira de les Bruixes, un esdeveniment que caldrà visitar, un cop inoculat el verí que serveixen en l’indret on som ara.

Al taulle del Centre d’Interpretació de la Bruixeria, un tou de llibres em fan l’aleta. Em costa no comprar-ne cap, però no em sobren els diners, i m’agafo fort de les mans per no caure en la temptació. Just en aquest moment, un home, amb pinta d’alegre taverner, se’ns apropa i ens ven dues entrades. Després, ell mateix ens fa viure, en la seva saberuda veu, la història de les bruixes, els seus llocs, els seus processos, la seva màgia i les seves realitats. L’audiovisual final és corprenedor: Un judici a una bruixa que ens atenalla el cor.  Quan surts de l’indret –ni una escombra, ni un barret- una pregunta et balla pel cap: Qui era més maligne? La torturada veïna o el sàdic botxí?

Se’ns fa tard i deixem la màgia de Lluçà per una altra romiatge. Passem per Prats cercant hostalatge, però no en sabem trobar cap. Per això, tornem a Oristà, i allà mateix, al carrer de Vic, entrem a Can Julià. Can Julià és un lloc menut, quatre taules ben parades dins d’un edifici de parets velles i treballades. A les taules, els veïns i passen aquestes hores mortes que segueixen el dinar. Com a d’altres pobles, hi ha filòsofs, hi ha polítics, hi ha savis de l’esport. Cadascú hi diu la seva, mentre l’ampolla de ratafia corre per les taules i s’aboca en gotets menuts o bateja cafès per donar-los-hi un punt més de sabor. Nosaltres, endrapem patates de l’infern, sopa de pilotilles, uns xurrascos i, acabem el nostre viatge, menjant flam de mató i la clàssica mel i mató montserratina que, en aquest racó de món, té un gust que ens encisa i ens fa cloure un romiatge embruixador.

Poc després de les set, arribem a un Rupit encara adormit. En Carles i la Susana són els companys de viatge. Per ells, és la primera Rupit. Per mi…

En segellar la tarja de pas, ja he vist que no seria una Rupit qualsevol. És una Rupit farcida de records, una Rupit de maridatge i de mestissatge, una Rupit que caldrà assaborir com s’assaboreix el bon café_ Lentament, suaument, dolçament. A vegades, amb l’amargor pròpia de l’enyorança, d’altres amb l’alegria del retrobament.

Enguany, no faré d’escombra, ni esperaré els participants a La Trona, ni hauré donat un cop de mà per carregar el material dels controls. Tampoc seré a l’arribada, rebent els caminants esgotats.

De fet, em torno a enamorar de les vistes que t’impactendes del cim de l’espadat de Tavertet. El sol, que tot just es lleva, il·lumina un xic la boira que, flonja i suau, s’enrosca sobre el Pantà de Sau. Una massa d’aigua que s’amaga sota l’efímer llençol de núvols blancs. Un llençol que malda, enguany, per pujar les muntanyes que l’envolten.

Xino-xano i sense presses anem fent un camí conegut. Encara recordo l’any en què, després de fer d’escombra de Vilanova a Taradell, vaig fer tot el recorregut corrent. I els sopars? Aplec de regraciament amb tota la gentada que munta controls i passa les seves hores, aturats, parant el fred dels dies rúfols.

La Rupit és molt més que una Marxa, és tota una institució que Taradell ofereix al món excursionista. De nou el Pedraforca em retorna al camí. Enguany és tot vestit de blanc nival. La retina reté la postal d’un Tavertet emmarcat pel Cadí que li fa rotllana.

A Tavertet, enguany ha fallat el butà. Massa fred, fins i tot, pel gas butà. El té amb llimona, però, va molt bé en aquelles primeres hores del dia. Control rere control, m’he trobat cares amigues, gent afable que no em retreu el fet que la vida m’hagi allunyat un xic del Centre, del Centre i de la Rupit.

Paisatge rere paisatge, avituallament rere avituallament, persona rere persona, … Arribem a la Collada poc després de les cinc de la tarda. Els companys porten el cansament habitual d’una primera Rupit. Jo, un garbuix de sentiments i sensacions, propis de qui viu el maridatge dels móns que més s’estima.

A un quart de set entrem per la porta del Centre. La fosca ens ha enxampat a la Serra, amb ulls clucs, navego per un país conegut. Ja a Taradell, sopo i faig les darreres rialles amb la gent de Protecció Civil.

Ara si que ja ho puc dir: Moltes gràcies a tota la gent que posa l’engruna per fer rutllar la travessa. Moltes gràcies als anònims organitzadors de l’event. Als del Centre i als de Protecció Civil, la mare que té cura dels pollets que ens atrevim a enfrontar-nos a aquest repte tan proper i agradable.

Quan vaig acabar, em van dir que havien passat dues hores, però no m’ho acabava de creure. Com podia ser que, en dues hores, ¿hagués viscut alguns dels moments més memorables de la Barcelona medieval i moderna?

La solució a l’enigma dels viatgers del temps, que desvetllo força abans que el que es planteja en aquest innovador tour per Barcelona, es diu City Walks.

City Walks és una jove i interessant proposta turística que, en forma de joc de pistes, et desvetlla algunes de les anècdotes més sucoses de la ciutat de Barcelona. Durant el recorregut parles amb Guifré el Pilós o Guillem de Montcada, revius els bombardejos de la Guerra del 36 o descobreixes un bocinet de Ca l’Ardiaca.

Aquest dissabte vam tenir el plaer de gaudir de la Ruta Gòtica, una complerta volta pel centre de la Barcelona medieval, amb algunes incursions als temps dels romans i a èpoques posteriors. Un recorregut que, defugint els carrers principals i més transitats, et sedueix per la redescoberta dels racons més màgics de Barcelona.

Com a companyia: un mapa i un remenut mp3. Un aparatet carregat amb les 19 anècdotes que posen la sal de la vida a les pedres del Gòtic. Cavallers, monjos i monges, grans prohoms de la ciutat o gent de pas plar, són els personatges que et van desvetllant el passat de la ciutat fins arribar al secret final del recorregut.

Un recorregut ben amanit per un seguit de llocs recomanats: Un per a fer el cafè, acompanyat dels dolços de qualsevol Monestir de la Península; un altre, on fer el got en una de les terrasses més tranquil·les i ocultes de la ciutat; un tercer, on farcir-se la panxa en una de les fondes més antigues de Barcelona; …

La proposta de City Walks és una bona manera de redescobrir Barcelona. Un regal senzill i directe pels amants del passeig reposat per la Barcelona antiga o moderna, acompanyat dels seus protagonistes, des de Guifré el Pilós i el naixement de la nació catalana, fins l’arribada de Cristòfor Colom a la ciutat, passant per la primera sessió de la Generalitat o pels fets del Fossar de les Moreres, per citar quatre de les 19 anècdotes de l’excursió.

Només una mancança, fruit de la qualitat del producte, car no trobaria a faltar la versió en català de la cosa, sinó fos per l’interès divulgatiu d’aquesta seductora proposta.

I és que la gent de City Walks ha aconseguit tancar en una capseta, molt remenuda i fàcil de portar, les veus que volen en el vent de la ciutat de Barcelona.

Eps! I diuen que en tenen d’altres ciutats també!

Dotze del migdia a Coll Formic.
Cotxes, gent, algun gos, més gent, més cotxes. La pujada al Matagalls és un formiguer dispers de gent, alguns autos pugen cap al Pla de la Calma i, al camí de la Castanya, dos ciclistes afronten la baixada.

Nosaltres, fem un cafetonet i comencem a emprendre el darrer d’aquests camins.

Objectiu: Trobar el GR 5.2 que, rere la casa esmentada, remunta fins les runes del Cafè i retorna a Coll Formic per la llomada que s’acara a les Agudes i el Turó de l’Home i que fa de tassa a la capçalera de la Tordera.

La pista a la Castanya és un camí planer que, en lleu baixada, permet tenir unes espectacular vistes de les muntanyes i boscos que l’envolten, així com dels primers masos i ermita que hi ha un xic més avall de l’alçada que es camina. La font del Racó del Mossen és un indret encisador, els boscos que anem passant són una bonica mostra de les tonalitats amb que es vesteixen les muntanyes per la tardor. Un xic endavant, un cotxe ens indica que hi ha alguna boletera i, quan el sol es deixa veure entre els arbres, el verd intens d’un prat ens indica la proximitat d’una casa. Un mas que es fa més present pel lladruc dels gossos que, corrent, venen a saludar-nos.

La casa és bonica, tan bonica com farcida de bestiar: gats, gossos i gallines semblen ser els únics estadants. Un pas més i som a La Mirona. La casa, molt ben arranjada sembla tancada. Davant la porta, un parell de gossos silenciosos ens miren amb la suficiència de qui se sap pagat de la seva planta. Davant, l’era és un mirador privilegiat a les fondalades de la Tordera. A les fondalades i a les parets encimbellades per les antenes del Turó de l’Home i les roques de les Agudes.

Més endavant, el camí comença a baixar en revolts cada cop més pronunciats. A nosaltres, ens pot la mandra de la baixada i ens tempta una pista que, un xic bruta potser, va guanyant alçada en la direcció del Pla de la Calma. Temptats per la drecera, anem fent camí, un camí que es va embrutant i emboscant cada cop més.

El Montseny és farcit de pistes com aquestes. Camins amples que van fer funcions en altres temps i que ara, passats els anys, només prenen ànimes un xic esbojarrades.

Fet el fet. Arribats en un torrent sec, la pista s’acaba. Alcem els ulls i ens dóna la sensació que el cim és proper. M’avanço un xic, però el rierol és un mar de bardisses infranquejables. Buscant camins ara per aquí, ara per allà, és l’Enric qui troba un senderol que baixa al torrent i puja per l’altra galta.

A l’obaga del Pla de la Calma, anem cercant les traces d’un sender que es va perdent, però quer anem seguint entre arbres, roques i mates. De cop, una tartera. Ell que intenta puar-la, però és sorrenca i de mala passa. L’atravessem i ens fiquem dins d’un bosc espès i trempat. Salvant desnivells, fent siga.sagues, agafant-nos en les branques que els arbres ens presenten per a poder fer la propera passa, anem guanyant desnivell. Ara unes escales de rocs, ara una paret un xic més alta. Un rere l’altre anem guanyant els temors de no saber on farem la propera passa. Un rere l’altre ens anem ajudant en aquesta drecera que es fa un xic llarga. El sol ens diu que cada cop som més amunt, les cames-un xic enrampades- certifiquen les paraules del sol. De cop, les roques es fan un xic més suau, els arbres s’esclarissen i un bon grapat de brolla baixa ens permet retrobar la calma. La calma del Pla elevat on pastura un ramat de cabres. Un ramat i el seu pastor, el pastor i un gos juganer que, tot saltant, tafaneja entre nosaltres.

Contents per haver fet cim, les pulsacions aixen un xic, les pulsacions i els temors d’aquell que, aventurats per una drecera, gairebé perdent la cara.

I que bonic que és aquest Pla! I que encertat que és el seu nom! Oi més quan, quant un ha fet de senglar, esgarrapant amb força el terra per atènyer les alçades.

Cap de setmana un xic allargat. D’aquells que, en tornar a la feina, el dia fa el fet, car és dia de difunts, que és la cara que hom té després d’un cap de setmana inoblidable.

I amb aixó podria estar tot dit, però la cosa no va pas per aquest camí.

Avui, a Vilafranca, hi fan castells, castells, torres i pilars. Mal dia aquest, en què els protagonistes són les castanyes, els panellets i els difunts, als quals s’honora amb flors i nínxols nets.

Però tampoc va per aquí aquest escrit que no arranca.

Dissabte ens vam llevar un xic tard, però, essent a Taradell i amb
Bracons com a camí, la pujada a Beuda, allà al costat de Besalú, es fa
amb un cop de cotxe i tres corbes ben peraltades.

I quins jocs que fa la memòria! I és que, en començar a caminar, la
ment se m’esborra i no recordo res més que l’esglèsia i l’hostal de la
vila garrotxina.

Sortim de Beuda que són les 12 del migdia i comencem a pujar per un
pany trempat de paret que no s’atura ni un segon. Roca i vistes cada
cop més amples sota un cel ennuvolat que, a mesura que fem camí, va
perdent consistència grisa i va deixant que el sol, amb els seus
rajos, ens il·lumini alguns dels paratges que tenim els peus. Com si
ens volgués mostrar ara un camp, ara Besalú, ara un tros de roca o un
bosc espès.

De cop, la carretera. La carretera que en poc metres ens deixa sota
el degotim de Roca Pastora, font misteriosa que sembla esprémer la
immensa roca que li dóna nom. A pocs passos, la fantasmal figura de Sant Llorenç de Sous,
immens monestir abandonat que, córre la imaginació, poblaven els
constructors de la Mare de Déu del Mont. Parant l’orella, em sembla
sentir el fregadís dels peus de la comunitat anant, silenciosament i
sigilosament, cap a l’esglèsia a fer maitines. De cop, un crit. Un crit
que només sento jo. És el crit de Sant Llorenç en veure sa casa buida.

Un xic enllà, un tram de bosc. Un tram de bosc i fils de roca. Fils
de roca i… S’obra el cel, el cel i el camí. El camí i un cim amb
Santuari inclós. La Mare de Déu del Mont és un tros de cel caigut a la
terra. Un tros de cel que encara visita Mossèn Cinto per llegir els
seus poemes i reeescriure un nou Canigó:

“Veig el Canigó cara a cara i faig amb ell algunes enraonades”

Amb les mans, com els antics estadants, ens mengem l’escalivada i
uns talls de carn. Units pel Mossèn i les seves paraules, ens abracem
al cim i gaudim de l’horitzó. Dues hores i mitja de camí per veure com
el sol juga amb els núvols, els núvols amb el vent i la imatge de Mosèn
Cinto es mira el Montseny i, qui sap si, Folgueroles.

Darrera seu, el Canigó s’amaga rere la tempesta. El Pirineu no hi és, però si que es mostra la badia de Roses.

A la baixada, després d’un cafè asseguts en l’acollidor indret, amb llar de foc encesa, baixem cap a Falgars per un camí planer.

Falgars no és un mas, és un mirador immensa cap a la Mediterrània.
Un casal que, de ben segur, va rebre l’eixelebrat mossèn que fangava la
lletra. De Falgars, i per un camí espès, baixem al Noguer de Sagaró,
indret romàntic, però que ens agafa xafats. I quins jocs que fa la
memòria, que amaga l’esforç i deixa els indrets que omplen el cor i el
farceixen de joïa. El Noguer de Sagaró és romàntic i bell com pocs.
Casal immens de temps llunyans i imatge diversa.

Després venen les voltes i la cantera i ja de nit els llums de
Beuda, una Beuda adormida, silenciosa, quieta. Allò que semblava breu
es torna en sis hores llargues de marxa. Els peus cansats i la memòria
que, de nou, selecciona els racons més bells i amaga el patiment d’un
camí que s’allarga massa.

El diumenge, comencem amb cafè. Els núvols de nou presents,
Collformic és una festa, Cotxes i més cotxes que ens fan fugir Pla de
la Calma amunt.

El Pla de la Calma encara és un llom immens i encisador. Oi més,
quan les boires hi corren com ramats de xais manats per l’aire que els
pastoreja. Ara veiem, Montserrat; ara, la mar llunyana. I, si un s’hi
fixa bé, el Matagalls que s’arrapa als llençols i no vol llevar-se.

Rere l’alzina, un alzinar, alzinar de fades i
follets, de follets i bolets, de bolets i gotes d’aigua. La pujada al
Tagamanent és tan bella com senzilla, quan un té els ulls ben oberts,
ja es troba dins del castell enrunat i es mira l’Esglèsia ben orfe,
orfe de bancs i austera de formes. Santa Maria de Tagamanet són records
de calça curta i genolls pelats, i la mar que se la mira de lluny i
Montserrat que s’entreveu seductora. I el Congost que es mira l’antic
sentinella amb la modèstia dels soterrats.

La tarda és pel City Arms, pel City Arms de Centelles i un tast de
castanyes, un tast de castanyes al poble sense ajuntament, al poble de
la gent propera i amable.

A uns 20 quilòmetres de Barastro, una variant de la carretera que mena a Huesca ens deixa, ja de fosc, en un poble de carrers estrets i cases de pedra vella.

Al capdamunt d’un roc immens, la Colegiata de Santa Maria rivalitza amb la lluna que, trista potser com en Boabdil de Garnata, visita els seus antics dominis des d’una prudent distància.

L’Alquèzar de tardor és un indret silenciós i acollidor. A mesura que un s’hi endinsa l’envolta la quietud del paratge i el recolliment dels seus carrers arquejats i dels murs de les seves cases. Els amfitrions, però, ens diuen que l’Alquèzar d’estiu és molt diferent:un formiguer de famílies vingudes de nou i dels hereus dels alquezrans de tota la vida que han anat a cercar fortuna a Barcelona, Zaragoza, Huesca o Madrid. Però ara, a la tardor, no podem més que gaudir de la tranquil·litat de la plaça porxada, i del plaer de llucar com quatre escaladors gaudeixen a plaer de l’immensa rocaque hi ha davant per davant de la terrassa de la casa que ens ha obert les seves portes.

Alquèzar és un secret, un d’aquells encisadors indrets que s’amaguen del món per mantenir  el perfecte equilibri entre cultura i natura. Una cultura i una natura que es dónen la mà per embruixar al curiós visitant que es perd per aquests paratges. Oliveres, horts, roques i barrancs. El passeig de les passarel·les del Vero, el riu que dóna nom a la comarca, permet gaudir d’unes increïbles vistes de les baumes i betes de les parets que han treballat les aigües i han arranjat les treballadores mans dels autòctons del país. No podem més que ajupir el cap i donar les gràcies als alquezrans d’ahir i d’avui per haver tingut la cura del territori que gaudim a cor què vols.

Oi més quan ens endinsem en una d’aquestes cases senzilles, rurals, acollidores que es miren el món modestament encimbellades per damunt de barrancs que es fan més alts encara si hom els veu per la finestra d’una d’aquestes ancestrals llars de l’avior més reculada.

I només parlem del poble i dels aires que si respiren. Deixem, per voluntat, les seves gents i a les que ens acompanyen en aquest romiatge. Gent de mirada rica i viva i de paraula sàvia i ben trenada. Per les escletxes de la comunicació, hom hi albira unes ànimes riques i fecundes,le ànimes pròpies de qui, essent aigua clara, no s’empenedeix gens del seu viatge.

Fugim a Tamariu, i després pugem al Far i seguim cap a Gràcia, per seguir fent la vida que ens regala l’amor. L’amor que perviu i trenca els problemes del rude dia a dia, perquè hi troba sol·lució.