El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Navegant de mars incertes
que cerques bell resguard,
no oblidis que l’oratge
un bon romiatge et portarà

El mar ja no és frontera. Cada cop més, forma part dels espais de plaer i esbarjo d’un ós que no defuig els cims i les muntanyes, però que es retroba amb una Mediterrània que encara guarda els records de l’infant que el visitava a Port de la Vall i les platges del Maresme.

Dissabte, per la Diada, el blau marí es va tenyir del gaudi d’un nou plaer, del trencament d’una nova frontera.

I és que, si encara no fa quinze dies, aprenia a veure les meravelles que viuen sota l’aigua, aquest nou dia, l’ós va descobrir els secrets dels vents que, tot arrissant les aigües, fa que les ones besin les virginals platges de Sant Pere Pescador.

Damunt la fina sorra, hom estén els 10 metres d’estel, n’infla les costelles i el front d’atac i estén els 25 metres de línies que subjecten el manillar a les il·lusions de la quitxalla.

Acabada la feina, hom es calça el neoprè i se subjecta l’arnés que el lligarà a la llibertat del lliscament damunt del mar.

El mateix mar on s’endinsa per aprendre a dominar, amb habilitat i paciència, l’estel que demana carinyo i no la força de braços ben armats.

L’ham funciona, l’esport és brutal. I el sentit de llibertat, que dóna sentir-se Déu dels Aires i la Mar, omple d’adrenalina al novell esportista que retorna al seu passat.

En acabat, la cuina de Can Trona, el gust fa despertar. El peix és deliciós i el jove Empordà que l’acompanya és una cirereta perfecta d’una Diada per recordar.

I que bonic que és l’indret!
I que bestial que és l’esport!
I que bella la parella, amb la que aprenc a volar!

Un esport que, si no el practiques, et deixa immers en la frontera d’un perill que et sembla gegant.

Volant un estel, passo la Diada.
Amb l’aigua al coll, llisco pel mar.
Senyorejant els vents i les aigües, el plaer es fa més gran.

Quina Diada més lluïda!
Volant l’estel sobre fons blau!

Dissabte va fer 25 anys de la primera expedició catalana a l’Everest, una ascensió que va esperonar l’interès muntanyero d’un bon grapat de catalans, entre els quals, possiblement, m’hi hagi d’incloure, tot i que, passats els anys, crec que la feta no em va marcar tant com la proximitat de les sortides amb l’avi a berenar per les fonts de Taradell, o les sortides amb els pares a buscar bolets pel Ripollès, o a gaudir de les espectaculars vistes dels Encantats des de Sant Maurici, o sentir l’udol del llop que encara se sentia pel Pirineu.

Els membres de l’Expedició Catalana de 1985, Televisió de Catalunya i la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, van organitzar una proposta per a celebrar l’efemèride que, sota el lema “Fes el teu Everest!”, convidava als excursionistes del país a fer un dels 25 cims triats per les entitats federades.

Jo però, vaig aprofitar la jornada per a fer com els expedicionaris del 1985: Em vaig posar la bombona d’oxigen a l’esquena i vaig gaudir d’un plaer, que, no per ser més a l’abast deu ser menys espectacular que fer el cim més alt del planeta.

Així és com, acompanyat de la meva neboda, i fillola alhora, i amb l’ajuda d’un sherpamolt particular, em vaig enfonsar en les cristallines aigües de l’Estartit i vaig veure’m rodejat d’aquelles muntanyes que no es pugen a peu, sinó que es veuen a través dels vidres de les ulleres de busseig.

Respirant com en Toni, l’Òscar i en Carles, doncs, vaig gaudir del plaer de “volar per damunt dels cims marins”, entre aquests “ocells d’acolorides escates” que són els peixos, i amb la “vegetació més dansaire de la terra”: les algues que el mar remou.

Quina millor manera de celebrar una ascensió que un descens a les profunditats de la costa catalana? Quina meravella el plaer de ser tritó per un dia!

Quina meravella de ser-ho, prop de les Medes, en bona companyia, i vivint una experiència que s’assembla molt més a la pujada al cim més alt del món que qualsevol de les ascensions que es poden fer, peus a terra, a les muntanyes del nostre país.

Hi ha un altre Everest més a prop nostre, però aquesta experiència és sota l’aigua, entre bancs de peixos i muntanyes immenses i d’espaordidora fondària!

Em trec la samarreta, les sabates i els mitjons, i corro cap a l’aigua, sense atendre a raons.

L’aigua d’Ondarribia és clara, neta, suau, agraïda amb la pell que, suada, s’hi suca.

Quatre capbussades i la suor ha fugit. La suor d’una caminada que va començar l’any 2005.

Abans d’ahir, a taula, tot sopant, recordàvem sis setmanes en sis anys: De Portbou a Núria, de Núria a Tabascan, de Tabascan a l’Espitau de Vielha, de l’Espitau a Ordesa, d’Ordesa a Isaba i d’Isaba a Irún/Hondarribia/Higer.

Sis anys per ajuntar dos mars en una quarantena d’etapes. De fer-ho, tot convivint amb un grupet de gent farcida de manies i cabòries, però unida per la fita del camí. Ai! Que haguessin estat aquests sis estius sense la Maria o la Paller, la Maria Rosa o en Joan, en Severin o en Ramon! Cadascú fill del seu pare, però tots encarats al saber viure del caminant.

Una setmaneta de camí a l’any, una setmaneta que va començar al Mediterrani per anar a sucar els peus a l’Atlàntic. Al final, en arribar a mar, redescobreixes que l’objectiu no era pas l’Atlàntic, ni tant sols atravessar el Pirineu. El veritable objectiu era el camí: les bromes, el cansament, els ànims donats els uns als altres en temps foscos i difícils, les nits estelades o de tempesta: arraulits dins la tenda, sentim tronar i els llamps il·luminen les ombres i engrandeixen les pors …

Abans d’ahir, de matinada, tot ballant i enyorant la Xixeta, recordava aquelles primeres hores a Portbou, la primera nit a Coll de Banyuls –vinatxo i cervesetes-, el thin wisled’en Roger al Collado d’Añisclo, el pas sempre ferm de la Maria, la força de voluntat de la Paller, les ulleres d’en Joan, les cabiroleres passes d’en Severin i els llibres d’ocells i plantes d’aquest aràcnid pastor que ens ha acompanyat en força etapes. Pastor que, com un servidor, ha trobat una sirena i comença a jugar al mar.

Recordes Coll d’Ares? I la nit glaçada al Port de la Bonaigua? Quins sopars els de Saboredo? I quins banyets a Ratera? A Nerín no ens volien donar de sopar i a Formigal vam arribar-hi tant d’hora que un banyet en una piscina ens vam poder donar? Albergs, apart-hotels, refugis, càmpings, campaments a sol i serena i també algun bivac. Bufff! Quina travessa! Quants records acumulats!!

Avui em miro amb tendresa la Maria Rosa i el seu ball. Carai, jo ja voldria ser com ella quan tingui la seva edat. De moment, em conformo en haver viscut unes jornades carregades de cansament i molta felicitat. 

Aquesta darrera setmana ha estat tan verda, com humida, boires, pluja, vent, sol, … Euskal Herria ens ha rebut amb totes les seves cares. Ens ha rebut, com la resta del Pirineu: un cant coral d’un pany de món on perdre el senderi per comprendre la BELLESA. La BELLESA en majúscules, la bellesa que, tant sols el cansament d’una caminada, és capaç de mostrar.

Al càmping d’Otsagabia tenen Internet de pago i aprofito per escriure tres notes mal escrites. Ahir era a Isaba, i aquest matí hem començat a trescar des de Belagua. Objectiu: Ondarribia, l’Atlàntic. El final d’un somni.
De Belagua a Larrau, al port de Larrau, el camí és carener i vas anant de mugarri en mugarri, tot seguint les marques d’un nou GR que, entre el 10 i l’11, diuen que li han donat el nom de 12. D’on ve? Cap on va? No ho sap ningú, peròtampoc és important.

El Bearn, farcit de boira, m’ha recordat el mar de Croàcia, allà on hi tinc el cor i un trosset de ment i pensament. Me l’ha recordat, potser per això, però també, per les illes que treien el cap per damunt de la boira.

Nafarroa, en canvi, ens ha saludat assolellada i riallera, tot i que, a mesura que passava el dia, s’ha anat cobrint de núvols i ha acabat llançant un ruixadet, un xiri-miri d’aquests que cauen per regar la fageda on ens endinsarem demà.

Al voltant del port de Larrau, he pensat en el pare caçador: La muga, la frontera, és una succesió de “palomeras” de casetes compartides entre bearnesos i navarresos per a caçar tudons a la tardor.

I res, ara aprofito per fer cerveseta del país i deixar quatre notes sobre la primera de les set etapes que em deixaran amb els peus a l’Atlàntic i el cor a l’Adriàtic. Coses de l’amor d’un pastor per una sireneta marinera.

Buff! Que breu, però és el que el comptador d’Internet del Osate kampina corre i corre i vull fer quelcom més.

Cal constància i decisió per a puntejar fronteres. I dic fronteres i no límits o fites, perquè les fronteres tenen un rerefons més bèl·lic, doncs el seu origen és el “front de guerra” d’un exèrcit. I aquest és el sentit que tenen les úniques fronteres que, realment existeixen: les fronteres de la ment, els taps que la por arrapa al cervell i que et fan veure l’altre com un perill i no com a font de descobriment, de saber, de coneixement i, en el fons, de plaer.

Marxo lluny per tornar a prop. La frontera que acabaré, si tot va bé, a finals de la semana vinent és la del Pirineu: Creuar el Pirineu de Portbou a Ondarribia, del Cap de Cervera al d’Iguer, el Pirineu que hi ha més enllà dels GR “estatalitzats”.

Un projecte de 6 anys, una setmana per any, un projecte que, qui sap si algun dia, farem sencer. Però el pas de la frontera mental ja és a punt d’acabar-se. I, un cop passat, ja poden venir nous reptes.

Eslovènia? Kaitsurf? La vida a tutti plenni amb la millor companyia del món?

La fi d’una frontera comença dissabte, la fi d’una altra frontera mental, una frontera com aquella d’anar del Matagalls a Montserrat en una sola nit o de Gràcia al mateix punt, o la dels estudis, o la de sortir a voltar món, o la de…

Només hi ha fronteres a la ment, i els aires frescos de la senzilla modèstia són els únics capaços de tirar murs i construir realitats.

Apa, així de breu, me’n vaig, motxilla a l’esquena, cap a Isaba, l’inici del darrer tram d’una aventura que va començar en una estació de tren, ara fa sis anys, a Portbou.

la canço de tot plegat: https://youtu.be/AnYnKrpZGqk

La lletra en castellà: http://eu.musikazblai.com/traducciones/mikel-laboa/izarren-hautsa/

Aquest cap de setmana ens hem menjat una ametlla, hem visitat a la marquesa i hem acabat fent la cabra montesa.

Però … anem a pams.

Dissabte, sortíem de Barcelona per certificar la veracitat d’una d’aquestes històries que et diuen, però que, massa sovint, no en fas cabal. Per això, al vespre, ja èrem en un càmping joliu, que viu a dos quilòmetres de l’Ametlla.

L’Ametlla de Mar té un del trams més coquetons de la costa catalana. En aquest indret no es pot pas parlar de Costa Daurada, i, per això, asseguts en un dels penya-segats de la zona, se’ns ocorre anomenar-la Costa Arrugada. Penya-segats i solitàries caletes juguen a estimbar pins i crear baumes, coves i caletes.

L’Ametlla té un embolcall dur i rocós. Si hom, es queda en la superfície, no pot més que restar en la pell d’un poble que, com tants d’altres, no ha sabut créixer. Però si un fa l’esforç de deixar l’asfalt i cercar l’anima de l’Ametlla, es troba amb un fons dolç i tendre. Un esperit conformat per aigües cristallines i indrets d’encisadora bellesa.

És en una de les cales de l’Ametlla on fem el primer bany del 2010. Un bany tranquil, reposat, emmarcat en un entorn privilegiat. Un bany que serveix de punt i seguit en una passejada pel camí de ronda que, tot voltant la costa llevantina, ajuda a conèixer millor aquest país de moros i cristians, i de ferides entre cosins germans.

El GR-92, en el seu pas per l’Ametlla, encara conserva la salvatgia dels camins d’abans. Allà dalt, al Cap de Creus que vàrem visitar ara fa quatre dies, els camins de ronda són vials empedrats i amb barana. Aquí, encara són sorpresa i terra, sorpresa i terra entre pins i cales salvatges.

A la tarda, havent dinat, ens ve de gust endinsar-nos al Delta i, entre la immensa plana dels arrossars, ens n’anem a descobrir la descomunal platja de la Marquesa.

La Marquesa són quilòmetres de sorra fina a la vora de al Punta del Fangar. La Marquesa és mar suau i que no s‘enfonsa fins força enllà. A la Marquesa, tèxtils i naturistes convivim en harmonia. Convivim i ho aprofitem per gaudir del sol en aquestes hores on el cel estima, l’aigua es torna agradosa i una suau brisa, amoroseix l’assolellada banyada.

La Marquesa, però, només és un apunt intermedi del cap de setmana. I és que, després del mar, venen les muntanyes. I, entre les boirines del fons, s’entreveuen les alçades del sempre venerat Port.

Cap allà dirigim el cotxe. El dirigim per remuntar Lo Port des de Roquetes i deixar-nos seduir per la oferta que, per dormir, dóna el refugi del Caro. Al vespre, mentre fem el got en un bar proper, aprofitem per veure passar i animar, també, als alats atletes que fan la Fredes-Paüls a ritme de cometes.

Mentre la resta de participants van passant vora el restaurant, nosaltres ens restaurem en una de les habitacions del refugi tortosí.

Acabem el cap de setmana amb unes vistes a vol d’ocell.

Del refugi a la Carrasqueta, de la Carrasqueta a Pallers, de Pallers a… sorprenem una cabra montesa que pasturava com si res… la Moleta Redona. De la Moleta al Caro, un flanqueig. Un flanqueig bosquetà per atènyer les vistes que la Mare de Déu de la Cinta ens vol mostrar.

Un xic de boira ens entela Lo Delta, però el paisatge és animal. I, tant mia aimada donzella com un servidor cavaller, gaudim d’una encisadora jornada pels cims més alts de les Terres de l’Ebre, lo riu que dóna vida infinita i posa nom a la pell de brau.

Estintolat al llit, tanco els ulls i veig les cales de l’Ametlla, les cales que es barregen amb l’arrossar, l’arrossar que remulla l’aigua marina, una aigua que, pel Port, es deixa estimar.

Cansat, estic molt cansat, l’anima em fa mal i el cos ho nota.
Mort, estic ben mort i els de Calella se n’enriuen.

Se n’enriuen d’aquella manera que va fer fortuna a Sinera, de la mà d’un ironic  Espriu.

I és que, la nocturna de Calella, comença a les portes del cementiri.

Comença a les portes del cementiri, per anar resseguint el passeig, fer el carrer de les discoteques i allunyar-se del brogit urbà, a mesura que la pluja, que ens remulla a l’inici, va fugint mar enllà.

El rerepaís de Calella és pagès i bonic. Quatre cabres ens saluden i els canyissars d’una riera ens ajuden a estar desperts.

Quan un camina cansat, el cap fuig i la cara, com la d’un mort, perd tota expressivitat.

Mort, vaig sortir mort del cementiri de Calella. Un cementiri, el vell, que em va portar records de Sinera.

De fet, no em recordó viu fins més enllà d’un bell turó de bones vistes i cantir d’aigua. Va ser la llum del far de Calella, la que em va fer tornar a la realitat, i foren Les Torretes, les que m’ajudaren a comunicar.

Allà, amb la mar als peus i les àmplies vistes, la sang va tornar a gotejar-me dins del cos. I, en arribar a Sant Pol, la cosa ja era una altra.

Després, el passeig se’m va fer llarg, però. acabar prop de les barques. em va ajudar a reflotar. Reflotat, però adormit, vaig fer una cerveseta. Cervesa i braves a mitja nit, per tancar una caminada,. Una canminada que, com si fossim difunts, va sortir del cementiri. Va sortir del cementiri per acabar, com infants, mamant vora la dolça mar salada, la mar que es nostra mare, segons diuen els experts.

Són les cinc de la tarda, quan llancen el coet que dóna la sortida de la Gràcia-Montserrat. Il·lusió i repte. Seixanta-tres quilòmetres per fer i una nit per caminar.

La primera part és un passeig per Gràcia que, a mida que s’acosta al Putxet i Collserola es va trempant. Les cames comencen a escalfar i els genolls treuen carbonilla. De cop, passada la ronda de dalt, deixem l’asfalt i muntem un turonet que ens deixa a la carretera de les aigües. La pujada és eixgent per marinera, però la carretera ajuda a relaxar un xic la musculatura abans d’emprendre una infernal pujada d’escales que sembla que no s’acabarà mai.

A Vil•la Joana he guanyat mitja horeta a l’horari previst! Quatre fruits secs i un got de cafeina ensucrada i amb bombolletes, abans de seguir camí. Quants records d’aquell jorn de setembre, d’aquell aniversari que aquí va començar!

Passat el pantà de Vallvidrera, els senyals es perden un xic i ens desvíeme amb una colla. Per sort, no ens desvíem massa i tenim la capacitat de corregir-ho aviat.

Pim pam, pim pam, un pas més i endavant!

Camí de Can Calopa, uns okupes animen als participants i els seus plançons reparteixen cireres, gustoses i com les d’abans.

Narinan per terreny inestable I relliscós, ens plantem a Can Calopa.

Són les 8 del vespre! He guanyat ja una hora a l’horari fixat. Les cames responen, tot i que l’entreno no ha estat gens convencional.

Entre pistes i corriols i un tram de carretera, arribo per sopar a Can Maimó. És un quart de deu i no m’hi aturo gairé, car falten pocs quilòmetres per arribar a l’equador.

L’equador és asfaltat: passar per sota una autopista, per un polígon, per les obres del quart cinturó. I pujar per un tram de carretera i una pista fins a les casetes de Can Oliveró.

És ja fosca nit, quan arribo a Can Oliveró. Avituallament salat i amb unes herbetes que ajuden a pujar el tó i refer “cuerpo y mente”.

A Castellbisbal, la gent és perd i jo em trobo. Comença una nova pujada i una baixada llarga, llarga, però amb final sorprenent. La gent a la què m’he juntat a Castellbisbal –els corredors perduts- em diuen que l’any passat, a la riera, uns veïns donaven xoricets al cava.

Enguany, porrons de cava i macarrons, macarrons i unes madalenes delicioses i, fins i tot, productes de l’hort.

I, au, a seguir que la nit és llarga i les cames treballen com un tro!

El circuit va fent la seva via i jo espero la darrera connexió amb la mossa que em té robat el cor. Em truca o m’envia missatges.Un alé que porto al cor. El cap no para de donar voltes de com l’estimo i en faig alguna cançó. Aquestes caminades donen una mica per tot.

Carretera i musiqueta. A Ullastrell fan una festa. I just al costat de la festa és on donen bon menjar. L’avituallament d’Ullastrell és tota una sorpresa i em deixo seduir per fer un repòs. Són quarts d’una de la nit i jo tenia previst arribar aquí cap a les dues de la nit. Mantenim el temps guanyat al principi i ho celebro amb entrepans, begudeta i musiqueta abans de seguir camí.

Falten vint-i-tres quilòmetres i penso que ja ho tinc coll avall, que és cosa de quatre passes i que el més dur ja ha passat.

El tram d’Ullastrell al Coll d’Olesa és un joc de pujades, baixades i flanquejos que es fa força bé. En un tram, unes passeres ens ajuden a creuar un riu. Després, pugem a una carretera i, de cop, apareéis el penúltim avituallament.

Per què no he escoltat la veu del’experiència? Som a catorze quilòmetres de Montserrat i un senyor, que per allà és assentat, diu que és el tram més complicat. Jo, infeliç, no li faig cas. Omplo la cantimplora, menjo una mica, m’abrigo, perquè m’agafa fred i segueixo caminant, caminant i pensant que són les dues i que amb tres horetes ho tendré tot fet. Pobre infeliç!

Del Coll d’Olesa a l’Aeri de Montserrat, l’atleta entra en la dimensión desconeguda, el pas s’escurça, les pujades són fermes. Un mar de roca rep el nom de muntanyes de Sant Salvador. Quin nom més impropi per aquest cafarnaüm impenetrable.

La pujada és dura. A vegades, les llums de Montserrat es veuen a prop, d’altres desapareixen. Passem dues fonts seques en un flanqueig del camí i, de cop, una baixada relliscosa. El bastó se’m torça, el cap flaqueja, les llums de l’aeri no es veuen pas enlloc. És en aquests moments, on el cos vol dir prou i és la força de voluntat la que compta. Embogit per la baixada, intento calmar-me, pensant en les coses que estimo, en les victòries en altres caminades, en un caldo calent, en una cerveseta, en una pipa a Taradell, …

L’Aeri no s’acosta i el fred se’m fa intens. Em sento derrotat i les cames noten l’esforç acumulat. De cop, les llums de l’aeri. Ja veig el caldo calent, les darreres pastetes i el dubte fuig de la ment.

Són les cinc del matí, quan surto de l’aeri. La pujada al Monestir em fa respecte. És la més llarga del recorregut, però me l’agafo amb empenta. Crec, i no m’equivocaré, que serà bufa i fer ampolles. Que ho serà, si ho comparem amb el tram darrer.

Pujant, pujant, vaig superant cadàvers. Gent que ha volgut córre massa i que, ara aquí, ara allà, resta amb la mirada perduda, cerca les darreres forces per arribar al Monestir. Comencen les escales petites. Pas a pas i sense presses, anem guanyant esglaons. De cop, tot es suavitza, el camí és pla i… ara, ja està! Les escales cap a la cova, el darrer tram.

Quarts de set del matí, plaça del Monestir. L’hora i mitja del principi és el temps que he guanyat a les previsions. Prenc quatre menges i un got de refresc. M’assec i descanso un xic. Em canvio la roba i…

Assegut en un bar faig un entrepà amb cerveseta, abans he pres un didalet de mel i mató i, encara abans, m’he deixat endormiscar a l’ofici de laudes, tot sentint cant gregorià.

A seixanta quilòmetres de Gràcia, s’alça, majestuosa, la muntanya de Montserrat.

Aquest és el destí que m’he fixat per a pasar la nit de dissabte. Per passar-la de marxa. Per gaudir-la, caminant.

Sortiré a mitja tarda de la plaça del Rellotge. Al cap no hi haurà pas la muntanya, sinó la Vil·la Joana, el primer port on em donaran de menjar. I és que, una marxa d’aital llargada, s’ha d’esbozinar en trossets menuts i digeribles. Si hom pensa en l’arribada, s’atavala i es perd en començar.

Cal, doncs, pensar a la menuda, fer passes de vell. Fer-les, per a poder ser un jovincell en arribar a Montserrat.

Reflexiono, mentres preparo la Marxa i el cap se m’omple de mil imatges i experiències. Experiències com la d’aquella romeria en temps d’esplai catòlic en barri obrer.

Recordo que vam sortir de Santa Maria del Taulat, allà, al Poblenou. Debía tenir uns quinze anys i les cames llargues, sota un cos esquifit. D’aquella primera passejada, en recordo la nit i l’asfalt, l’asfalt i quatre mantes, les quatre mantes i un brou ben calent. Recordo una sala gran en una parròquiade Terrassa, Recordo el cansament i la il·lusió combinades en pujar per les vies abandonades d’un tramvia aturat. El monestir era fosc quan els peus, nafrats, van arribar. D’allà, en recordo el dormitori, col·lectiu i gegant.

El record se’m barreja amb la nit de la Montse. De la Montse i els seus amics. Ells van sortir a la carrera, i jo, amb la Montse, fent camí. Vam anar fent, tot xino-xano, i a Olesa els vam trobar. Aquell cop, era al 2004, a l’estació ens vam quedar. Tocats per la derrota, el següent diumenge hi vam tornar. Vam deixar el cotxe a Olesa, i al monestir vam pujar. La vam fer, doncs, partida, tot i que era molt més esquifida, de lo que ara es fa.

Després recordo un bateig, a les vores del Papiol, el camí passarà per l’ermita abans de deixar el Parc més urbanita, per endinsar-se en un rerepaís industrial.

Mirant mapes i distàncies, preparo l’estratègia. Calculo hores, avituallaments, descansos i embotellaments. De cop, un somriure es dibuixa en el meu rostre: I és que el pas per Collserola em recordarà un jorn memorable.

Fou un dia prenyat de dubtes, de dubtes i d’il·lusions. D’il·lusions i d’estratègies per a trobar-nos tots dos. Amb Mossèn Cinto com a excusa, vaig preparar una excursió. Vet aquí, que sortint de Gràcia, rememoraré aquell instant, en què vam començar a lligar la dansa en què ara som bressolats.

Amb la falzia a Sevilla, aquest fet tan ben travat, m’ajudarà a tenir-la tant a prop, que, l’alé d’aquella jornada, me la portarà al meu costat.

A més a més, tot cavaller que tingui dama, no pot anar a batallar sense tenir-ne un present que l’ajudi a avançar. Per això, un servidor, que no deixa de ser infantó, no començarà la batalla, sense res de sa dama a les mans.

La penyora que em presta, és la llum que m’il·lumini. La penyora de l’aimada serà llum en les tenebres, será el far que indiqui al món, on es troba el faidit cavaller que camina sense cercar un nom.

Amb el frontal de la inmortal fada que m’ha triat al seu costat, no em quedaré a mig camí. Car espero aribar a les laudes dels monjos benedictins. I, seguint el cant monàstic, dedicar-li a ma bella dama, una nit per recordar.

La mar em fa l’aleta. Dalt del cim, el vell Monestir, em reprèn amb sa presència. Senyor de les seves feixes, avui vídues de ceps, em diu que no me la miri i que pugi dalt del cim.

No l’escolto, no encara. I vers la mar giro els ulls. Pel camí de ronda, la gent passeja, en aquestes hores del dematí. Vora la mar, alguns comencen a prendre posicions. Els treballats còdols de la platja, marquen l’oratge d’aquest entorn.

La mar és per les sirenes. Però aquí, just en aquest indret, és on el pastorívol Pirineu s’ajup per besar-la amb tendresa i caure en les xarxes de pesca dels veïns d’aquests indrets.

És per això que els monjos hi feren l’adust i imponent Monestir, per conjurar la màgia d’un Port recollit i coquetó. Un port que sembla un nadó, envoltat de ferrenyes muntanyes, que el mimen com un tresor.

I és aquí, en aquest indret, on les visites dels pirates es feren més brutals. Eren temps de bruixes, de bruixes i bandolers, però per aquestes contrades, els pirates s’hi veien molt més. 

I van ser pirates moriscos, els que van empènyer la gent. La portàren del Port a la Vall, on, a Sant Fructuós, demanaven dolç resguard. 

Assegut vora la mar, em deixo acaronar pel sol. I em regalo les oïdes, amb el cant de les onades. Giro el cap i veig la lleugera cabana de lona que amb la sirena hi hem plantat. La feta, al cap m’hi porta una tonada immortal. I el cor, que no té pressa, s’infla de goig, en veure l’arcana cançó, convertida en realitat.

La sirena hi dorm encara. I és que ahir, als cims, va pujar. S’hi va enfilar per conèixer-ne els aires, els aires frescos dels ramats. El Costabona fou l’anfitrió d’aquella joiosa jornada, farcida de presents i de records d’altres anyades. 

En tornar el cap cap a mar, la memòria m’atropella. I és que el Far de Sernella em recorda moments marinats. En mirar-lo, el far em diu:

– Te’n recordes d’aquells anys? Te’n recordes d’aquells mars? Te’n recordes dels còdols, que a l’aigua amb mans tendres, vas llançar?

I, rebla amb una tonada, una poesia ben gran: 

– El Port de la Selva, que allà veus, és l’escuma d’una onada. Una onada enamorada del Cap de Creus. Per tant d’amor que hi posava, a la roca es va lligar. I la mar i el roquissar, un fill van infantar.

Observant la mar, el pastor, veu un veler que s’acosta. Un veler de dura crosta i de vela demencial. Sota seu i amb el seu onatge, la mar, que li fa l’aleta, dolces paraules li xiuxiueja.

Li parla d’una filla, d’una dolça i tendre sirena que, curiosa de mena, va fugir de la mar serena. Trapella i decidida, a corre món se’n va anar, però filla com és de les ones, l’enyorança sempre la retorna a la mar. I la mar que n’és molta mare, em demana que la mimi, l’acaroni i la tracti bé. I és que la mar dubtosa, no se’n refia gens dels pastors de les muntanyes, encara menys si són fills d’Osona, o del veí Ripollès.

El pastor per regraciar-se, suca els peus dins la mar blava. I la frescor de les aigües, escates als peus li fan sortir.

Són escates d’altres èpoques, en què el pastor, de menut, per aquí, va passar. Sentint joia per la feta, la mar li apropa tritons, que amb veu ferma i paternal, li diuen el següent:

– Bon pastor, ja t’esperàvem, dins les aigües de la mar. Naltros, com tu, un dia, d’una sirena ens vam enamorar. Érem pastors de muntanya i ara, també, som éssers del mar. Però, no et pensis, no estem tristos, car el món ara ens és més gran. Podem anar per mar i terra, pujar cims i cuidar ramats. I, fins i tot, les sirenes, ens ensenyen a navegar.

El pastor somriu ple de joia, per la nova dimensió. I el sol, que dalt del cel se’l mira, el saluda amb enveja, car ell no té la sort d’encalçar la seva estimada sirena, que ara és lluny de la mar. I és que la lluna fou sirena i el sol, pastor de ramats. La lluna era tant fugissera que del món van fugir plegats. I, en eterna i constant dansa, encara segueix la persecució. I és per això, que el sol té enveja, del bonhomiós pastor, del quarantí pastor, que, sense aixecar els peus de terra, amb una sirena, aixeca el vol.

És llavors, quan la muntanya, crida al nostre agosarat pastor. Ell, cap a ella, es gira, amb ulls de veneració. Tanca els ulls i recorda la jornada, en què en terra de goges, el van portar, I és que, a les Gorgues d’allà Mansa, va reviure el seu passat. Al costat, la seva sirena i el món més estimat. 

Amb el record encara als llavís, el pastor s’apopa a la cabaneta, i s’hi assenta al davant. La sirena encara dorm, el jorn d’ahir va ser tant gran. Tot prenyat d’incerteses, no és extrany que necessiti descans.

De cop, sent un soroll.
El pastor para la orella.
Algun sorollet anuncia que ja és a punt de sortir.
I en sortir de la cabaneta, el pastor, la pren per la cintura.
La pren i se la mira.
Se la mira amb ulls de follia.
La follia de l’amor més gran.

“Caminar és l’art de la paciència, l’art de l’aproximació a la realitat.” (Josep M. Espinàs)

Avui que Mossèn Cinto hagués fet anys, és un bon dia per recordar-lo. Per recordar-lo i agraïr-li que, als 34 anys, escrigués sobre un barratinaire de Prats de Molló, que ho fes als peus del Costabona i que, una mà amiga, deixès quatre versos estampats en una ermita, per allà els Banys de la Presta, un lloc que em té encisat.

Em desperto neguitós, tot i que no caldria estar-ho, car la feina és feta, i només resta recollir-ne els fruits. Recollir-los, rodejat de cares amigues, i de cors que es vesteixen de rialla franca i cristallina, de la rialla d’aquells que de caminar en fan part de la seva vida i els agrada de celebrar.

Em llevo més tranquil, car les carícies temperen; els abraços, aplaquen; i quatre paraules ben lligades, t’aixequen una jornada que algun dia vas somniar. Agraït, m’aixeco del llit i feinejo per casa un xic.

Cap a les 12, compartim una cervesa. Hi ho fem a les portes del Cau. Són moments per recordar un cim, una muntanya que, durant molts anys, m’he estimat i m’ha deixat que l’estimi pels quatre costats.

Encara més tranquil encara, prenem el cotxe i sortim de Taradell. Et veig, Costabona ben modest i envoltat de gegants. Avui, la teva closca és blanca, com la dels cims que tens al voltant.

Anant per l’Eix, em sento estrany. El trajecte és farcit de records de les Matagalls – Montserrat. Pujant en cremallera, vaig cercant els camins petjats en les matineres hores que es viuen després de nits enormes i brutals.

En entrar al Mirador dels Canonges, sento la veu d’en Francesc Roma i el cap se’n va cap a les runes del Castell de Can Boix, un dels indrets on l’avi Josep em pujava, un dels llocs on, amb el savi de Sant Martí de Centelles i un lletraferit de la capital, vam fer-hi parada i fonda camí del poble on vaig aprendre a caminar.

En Francesc parla d’excursionisme i de la gent que el practica. Dels que ens movem per les muntanyes i que, en elles, hi trobem germans. Excursionisme 2.0 d’un savi de les muntanyes, d’aquells que també segueixen la cita de l’Espinàs.

Dinem en un marc incomparable. Em rodeja la família i un nodrit grup del Centre Excursionista de Taradell. Gent afable, gent amiga, gent que m’acull en la seva llar.

Després, quan arriba el moment de recollir el Premi, pel cap m’hi passa ma germana, que em va ensenyar a caminar; el meu avi, que al Cel sia, i que pel bosc em va portar; els meu pares, que, a part de fer-me néixer i d’intetar-me criar, al Pirineu em van ensenyar a estimar. Quan recullo el primer premi del I Concurs Literari dels 100 cims, pel cap m’hi passa la mossa que, tenint-me el cor robat, m’esperona a seguir amb la lletra, a seguir-hi de veritat.

A la sortida, em reconforta saber que l’ós han trobat. Aquest cop la meva fillola, d’en Pau i en Marc s’ha rodejat. I és que l’ós a Montserrat era, però protegit per feredats. El Can Cerber a la porta i Tanatos al seu costat! Amb plançons d’aital alçada que la meva infantesa van cuidant, segur que hi haurà molta lletra per seguir caminant.

Sortim de Gràcia i passem per Taradell.

De fet, era una sorpresa. Però jo no n’he sabut mai de sorprendre sense dir-ho. I, el divendres a la fosca, em salto un dels al·licients de la jornada i, en una taverna de la Barceloneta, li desvetllo el cap de setmana.

Potser va ser el got de vi… o la truita de patates de la mestressa… o el bacallà esqueixat… o … el fet és que la llengua se’m va deslligar i, quan vam emprendre el camí d’Olot, Figueres i Espolla, ella ja sabia els llocs per on passaríem aquest cap de setmana.

Deixem doncs el cotxe al coll de Banyuls i, tot saludant el vell refugi, ens enfilem pels costeruts xaragalls que menen al Salifort.

El Salifort és un d’aquells cims que no es valoren el que valen. El paisatge és molt bonic; l’esforç físic que demana és suficient i, segons com, notable. I les vistes des del capdamunt alleugereixen l’ànima: la badia de Roses, la costa vermella, la torre de Madeloc, Portvendres, Banyuls i un bocinet de Cotlliure que treu el cap amb la modèstia dels pobles que es coneixen i s’estimen.

Malgrat aquests atractius, hi som ben sols a aquestes assolellades hores d’un dissabte de verda primavera.

A la baixada, fem un berenar. Són quarts de set de la tarda i, el sol, potser mandrós, encara escalfa l’aire.

La nit la passem encimbellats en una urbanització de Cervera de la Merenda. Allà, al carrer d’en Salvador Dalí, hi ha una cambra d’hostes encisadora i amb increïbles vistes a la mar. Ens acull el somriure dels seus amos: Una parella de francesos que saben cuidar els detalls més insignificants per a fer de la seva llar, un centre d’acollida notable.

Diumenge deixem les impressions al Llibre d’Or de l’allotjament i, amb la dolça calma que dóna la costa vermella, passem Banyuls i ens aturem al bonic Portvendres.

Portvendres ens rep amb el seu port farcit de vaixells d’esbarjo i de pesca. I amb l’esforç dels atlètics triatletes que comencen a bracejar per les aigües blaves de l’indret. Passejar pels seus molls és pura relaxació i calma.

Una relaxació que, malgrat tot, també es pot viure al turístic Cotlliure. El cloquer, les fortalesses, un mercat dels de veritat, i els seus carrerons que, als del sud, ens recorden un xic Cadaqués. Cotlliure i Cadaqués semblen emmirallar-se en aquest mirall que, diuen alguns que és frontera, i que els seus amics en diem Pirineu.

Agafats de la mà, ens deixem portar pel vent del sud que remou les aigües. I aquest vent és el que ens porta al Cementiri. Allà, en una solitària tomba, descansen les restes d’aquell que, un dia, escrigué: 

Caminante, son tus huellas
el camino, y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de pisar.
Caminante, no hay camino,
sino estelas en la mar.

La tomba de l’Antonio es plena de records, de records i poesies, de poesies parides per algú que, amb arrels sevillllanes, va trobar recer dels bàrbars en aquest poblet nord-català.

Tot dansant la dansa que els penya-segats han deixat a la sinuosa carretera, desfem camí i ens plantem a Portbou.

Portbou ens acull amb un àpat de mar i muntanya. Un àpat que, com el cap de setmana, ens lliga els cors i ens farceix de pau les ànimes.

Amb aquest bagatge, fem el camí de les tres platgetes i quedem captivats per la coqueta i solitària platjeta del Pi. Allà, ens deixem llepar la pell per l’aigua i l’aire, per l’aire i les pedres que conformen aquest encisador indret, aquest a cirereta d’or a un jorn memorable i farcit de caliu, del caliu dolç de la flama que vam encendre fa sis mesos.

Hi ha moments en què un hom s’asseu a la terrassa i, tot mirant la neu, deixa que el cap voli i viatgi al seu aire.

En aquests moments, que solen coincidir amb la pipa als llavis i un didalet de ratafia com a bona companyia, hom torna a Portbou. Hi torna per veure passar trens que s’endinsen en les entranyes de la terra per sortir ja sia a Cerbera, ja sia a Colera. Hom es veu vora mar, fent el got en una terrassa en joiosa companyia excursionista. Hom s’enfila després a recordar Walter Benjamin abans d’emprendre el camí del coll de Belitres i el Querroig.

Un Querroig que es torna Cotopaxi i després Balaitous i, fins i tot, Vignemale abans de caure en Matagalls que, avui, amb les restes de neu que en cobreixen les llomades, és més Montblanc que mai.

I és que, quan un ho ha vist tot, el pensament li presenta unes imatges nítides de cada muntanya i se succeeixen com diapositives en el cervell. Cadascuna amb el seu grau d’esforç i la seva altivesa de gegant adormit. Com aquest Matagalls d’avui que, vist des de Viladrau, se m’apareix com el gran Montblanc vist des de Chamonix. Efectes bells d’una nevada històrica, una nevada que, pipa als llavis i didal de ratafia al got, veig com fa saó en la terra del tros i em fa pensar amb el treball d’hortolà que, potser, m’ocupi reposades hores.

Enguany, les collites d’aprop se succeiran amb les de lluny, i les imatges del Sahel i del Sahara que encara no he vist es barrejaran amb les dels cims del Pirineu, els carrers de Barcelona, la mar que trenca les ones en maridar amb el Cap de Creus…, i, com a remor de fons, els sons d’aquell desert verd que alguns diuen que és la millor descripció que es pot fer de l’Amazònia.

No sé perquè, però un nuvolet de fum em mostra una ciutat mauritana amb els colors i el perfum de Mindo. Mindo és verda i la ciutat mauritana d’un roig de posta de sol encesa.

I segueixo voltant sense moure’m de casa. Segueixo aixecant-me pels camins recorreguts i pels que encara hauré de recórrer. I somric en fer el darrer glop de ratafia i m’extasio amb el fum de la pipa llarga, tot just quan el sol es pon a Ponent i m’hi identifico en el nostre comú nomadisme.

i es mengen de peu i amb pitet, amb pitet que s’ompla de les taques d’una salsa de components ultrasecrets que corren de generació en generació.

La salsa no ha de picar i ha de tenir el tast just que demana el millor dels productes parits per les cures d’un hortalà qualsevol.

El calçot no es menja sol, sinó sempre amb la millor companyia. La d’aquelles que li treuen el suc a la vida i es belluguen amb força i il·lusió. Com les flames que s’apaguen i, convertides en bona brassa, de la carn en treuen tot el seu sabor.

El calçot, de la flama, en fa vida.
La carn, de les brasses, en fa un tec complert.

Vi de bota vella i una nova passejada. Passejada i sol d’hivern. Sol
d’hivern i les dolces aigües del nostre paer, el riu Ter. El Ter i quatre
instantànies, quatre instantànies i…

Records d’un dissabte gloriós, un dissabte que recordo tot ajassat a les
portes del Cau. Melòdiques gotes d’un imperdible vinil, destilen dins
l’ànima el millor del powerpop.

La música que em retorna als suburbis d’una ciutat adolescent. Als suburbis i a les places d’un racó que ja no és en aquest món.

Com aquells que van deixar-nos un llegat universal, el del jazz mediterrani, el de
les mans que ho feien tot, els dels cors que somiaveen i ens feien
infants a tots.

Sentint i recordant de nou, entenc que és l’eternitat, car aquesta és la felicitat concentrada en un instant.

Avancem per la pista que mena de Bruguera a Ogassa i, a les envistes de Coll de Jou, decidim girar cua. El Taga està emboirat i quatre volves de neu omplen el cel de màgia.

De nou, a Bruguera, deixem el cotxe ben aparcat i seguim les
indicacions que menen a Coll de Jou. Nosaltres, però, no som de seguir
senyals i no triguem gaire en prendre una variant que, no per ser per
àmplia carrerada, és menys ferèstega.

Vet aquí, doncs, que un cop passat el tancat que ens treu de la pista
principal ens endinsem en una fondalada i anem remuntant un torrent a
les palpentes. No hi ha senyals, tant sols les petgades d’algú que, com
nosaltres, a errat el camí i s’ha endinsat entre bosc , neu i aigua.

Navegant, doncs, en terra incògnita, anem avançant torrent amunt fins a
una cruilla de torrents. Allà, ens decidim a tirar pel torrent del mig,
enfilar-nos, amb penes i treballs, per una llomada i tenir un petit
moment de dubte, just abans de trobar el camí principal.

Mitja horeta de fora camins foça interessant que, recuperat el bon
sender, ens deixen en les prades que envolten l’esmentat coll. Prades
blanques i torrades per la neu. El peus avancen i petjen la pista.
Volves finetes que tornen a dançar davant dels ulls i el silenci de la
nevada.

De la xemeneia del reugi en surt fum. Quatre eixelebrats hi estant fent estada. Em miro la muntanya i veig com la boira baixa:

– Avui no ens vol deixar pujar – li dic a la companya.

Ens deixem encisar un xic per l’entorn i ens fem quatre fotos abans
d’iniciar la baixada. Aixó sí, conjurant-nos per descobrir on vaig
perdre el camí en la pujada.

Narinan seguim les marques i anem baixant per un sender fàcil, senzill, d’aquells en què el desnivell gairebé no es nota.

Quan ens n’adonem ja som de nou a la pista principal. El camí que
haviem de seguir, surt de la dreta mateix del filat que hem traspassat
en començar la caminada.

Bruguera és un encís. És un d’aquells poblets de muntanya que ha sabut
guardar la fesomia dels llogarrets arraulits a les faldes d’un massís.

Una cabra prenyada es resguarda dels ulls del visitant, envoltada per
ses companyes, galls i gallines, algunes vaques de llet i d’altres
d’aquelles marrons que, a l’estiu, es troben per les carenes, enfilades.

Cada casa té el seu caràcter, però totes són fetes amb les mateixes arts rupestres que en fan un lloc entranyable.

Asseguts en un marge, fem un mos tot mirant com la boira balla. Els arbres s’han fet un cos retort i farcit de branques.

Una estufa, un gat adormit, un gos pelut i de muntanya. Fem la cervesa de comiat d’un indret que ens encanta.