El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Cap de setmana un xic allargat. D’aquells que, en tornar a la feina, el dia fa el fet, car és dia de difunts, que és la cara que hom té després d’un cap de setmana inoblidable.

I amb aixó podria estar tot dit, però la cosa no va pas per aquest camí.

Avui, a Vilafranca, hi fan castells, castells, torres i pilars. Mal dia aquest, en què els protagonistes són les castanyes, els panellets i els difunts, als quals s’honora amb flors i nínxols nets.

Però tampoc va per aquí aquest escrit que no arranca.

Dissabte ens vam llevar un xic tard, però, essent a Taradell i amb
Bracons com a camí, la pujada a Beuda, allà al costat de Besalú, es fa
amb un cop de cotxe i tres corbes ben peraltades.

I quins jocs que fa la memòria! I és que, en començar a caminar, la
ment se m’esborra i no recordo res més que l’esglèsia i l’hostal de la
vila garrotxina.

Sortim de Beuda que són les 12 del migdia i comencem a pujar per un
pany trempat de paret que no s’atura ni un segon. Roca i vistes cada
cop més amples sota un cel ennuvolat que, a mesura que fem camí, va
perdent consistència grisa i va deixant que el sol, amb els seus
rajos, ens il·lumini alguns dels paratges que tenim els peus. Com si
ens volgués mostrar ara un camp, ara Besalú, ara un tros de roca o un
bosc espès.

De cop, la carretera. La carretera que en poc metres ens deixa sota
el degotim de Roca Pastora, font misteriosa que sembla esprémer la
immensa roca que li dóna nom. A pocs passos, la fantasmal figura de Sant Llorenç de Sous,
immens monestir abandonat que, córre la imaginació, poblaven els
constructors de la Mare de Déu del Mont. Parant l’orella, em sembla
sentir el fregadís dels peus de la comunitat anant, silenciosament i
sigilosament, cap a l’esglèsia a fer maitines. De cop, un crit. Un crit
que només sento jo. És el crit de Sant Llorenç en veure sa casa buida.

Un xic enllà, un tram de bosc. Un tram de bosc i fils de roca. Fils
de roca i… S’obra el cel, el cel i el camí. El camí i un cim amb
Santuari inclós. La Mare de Déu del Mont és un tros de cel caigut a la
terra. Un tros de cel que encara visita Mossèn Cinto per llegir els
seus poemes i reeescriure un nou Canigó:

“Veig el Canigó cara a cara i faig amb ell algunes enraonades”

Amb les mans, com els antics estadants, ens mengem l’escalivada i
uns talls de carn. Units pel Mossèn i les seves paraules, ens abracem
al cim i gaudim de l’horitzó. Dues hores i mitja de camí per veure com
el sol juga amb els núvols, els núvols amb el vent i la imatge de Mosèn
Cinto es mira el Montseny i, qui sap si, Folgueroles.

Darrera seu, el Canigó s’amaga rere la tempesta. El Pirineu no hi és, però si que es mostra la badia de Roses.

A la baixada, després d’un cafè asseguts en l’acollidor indret, amb llar de foc encesa, baixem cap a Falgars per un camí planer.

Falgars no és un mas, és un mirador immensa cap a la Mediterrània.
Un casal que, de ben segur, va rebre l’eixelebrat mossèn que fangava la
lletra. De Falgars, i per un camí espès, baixem al Noguer de Sagaró,
indret romàntic, però que ens agafa xafats. I quins jocs que fa la
memòria, que amaga l’esforç i deixa els indrets que omplen el cor i el
farceixen de joïa. El Noguer de Sagaró és romàntic i bell com pocs.
Casal immens de temps llunyans i imatge diversa.

Després venen les voltes i la cantera i ja de nit els llums de
Beuda, una Beuda adormida, silenciosa, quieta. Allò que semblava breu
es torna en sis hores llargues de marxa. Els peus cansats i la memòria
que, de nou, selecciona els racons més bells i amaga el patiment d’un
camí que s’allarga massa.

El diumenge, comencem amb cafè. Els núvols de nou presents,
Collformic és una festa, Cotxes i més cotxes que ens fan fugir Pla de
la Calma amunt.

El Pla de la Calma encara és un llom immens i encisador. Oi més,
quan les boires hi corren com ramats de xais manats per l’aire que els
pastoreja. Ara veiem, Montserrat; ara, la mar llunyana. I, si un s’hi
fixa bé, el Matagalls que s’arrapa als llençols i no vol llevar-se.

Rere l’alzina, un alzinar, alzinar de fades i
follets, de follets i bolets, de bolets i gotes d’aigua. La pujada al
Tagamanent és tan bella com senzilla, quan un té els ulls ben oberts,
ja es troba dins del castell enrunat i es mira l’Esglèsia ben orfe,
orfe de bancs i austera de formes. Santa Maria de Tagamanet són records
de calça curta i genolls pelats, i la mar que se la mira de lluny i
Montserrat que s’entreveu seductora. I el Congost que es mira l’antic
sentinella amb la modèstia dels soterrats.

La tarda és pel City Arms, pel City Arms de Centelles i un tast de
castanyes, un tast de castanyes al poble sense ajuntament, al poble de
la gent propera i amable.