El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Com si d’una penitència es tractés, el diumenge sant no para de ploure en el país invisible. Invisible pels mitjans de comunicació barcelonins, valencians i aragonesos. Invisible pels meteoròlegs que, tot parlant de la pluja i els núvols, s’obliden del Port o l’ubiquen en el genèric “muntanyes de Tarragona”, tan genèric que les previsions són errònies i a Fredes i el bosc de Rafalgarí plou, tot i que ells diuen que no.

El Restaurant Europa és un dels indrets més acollidors que conec. Avui, quan anem a aixoplugar-nos-hi de la pluja, tot fent un cafetó ben calent, ens hi trobem l’aire familiar i distès d’un paradís del bon ambient. Els jaios seuen en una taula i parlen parsimoniosament, mentre la quitxalla corre i juga donant voltes a la barra rodona, o agafant-se a una mare que, amb un pare, va petant la xerrada amb el bonic accent d’aquestes terres de gent riallera i generadora de bon ambient.

Ens costa deixar aquesta joia que ens ha acollit tan bé, però avui encara volem estirar les cames i seguim el camí que, passat fredes, ens porta al Pinar Pla i a un dels boscos més bells de la Catalunya invisible. Arribem, doncs, al cadenat del Font Ferrera i, atiats per la pluja alleugerida, ens decidim a prendre el camí del Negrell. Encara no fetes quatre passes ens trobem el Tom Bombadil de Rafalgarí –en Guti del Refugi- que és recullin llenya pels seus hostes d’avui. Però nosaltres, seguim caminant per la pista i després per la carena i els boscos humits que ens han d’apropar al cim més proper. Però, quan el tenim davant de la vista, les boires s’enrosquen i, una família de cabres d’aquestes terres, ens avisen que no anem pas bé. Just en la seva fugida, arriba la pluja i, mancats de l’adequat abric, girem cua i ens en tornem al Refugi, on ens espera en Guti i algun que altre excursionista més.

El refugi de Font Ferrera és en un d’aquells indrets on la pau hi nia i l’ànima apaivaga els xerrics d’altres ambients. Allà, ens rep l’amfitrió i passem la tarda, veient com plou, llegint algunes paraules i xerrant amb bona gent. Gent que, com nosaltres, estimen la muntanya, la muntanya i els camins, els camins i els senders, els senders i els boscos i les vistes i, per damunt de tot, la tranquil·litat que omple de vida a qui, fent moure els peus, és pacient.

El refugi de Font Ferrera hi sopem contundentment: Amanida i pasta fresca, llom a la sal amb deliciosa samfaina, regat amb un bon vi d’aquestes terres i una conversa que, en aquestes hores de trànsit, s’envola i s’ajup, s’ajup i s’estira com una de les diürnes caminades que fem els muntanyencs.

A la nit, la pluja pica el sostre de fusta i, dins del sac, dormim absents a la maltempsada que pulla un país que, no per ser invisible, deixa de ser molt bell.

Ah! I coses de la vida, aquest diumenge sant, al refugi ens hi trobem quatre socis del Centre Excursionista de Taradell.