El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Un quart menys cinc de vuit. Rupit. 

La xim-xim fa una treva curta quan faig la primera trotada a les fosques. Ben aviat, però, hi torna. Serà una companya durant tota la marxa. Bé: tota, tota,no. Ja que Taradell ens portarà algun raig de sol filtrat entre els núvols que se’ns miren des del cim del Matagalls. Però aixó, encara ha de venir.

A tres quarts de vuit sóc per Tavertet. La primera part de la Marxa se m’ha fet tan bonica com els Cingles i les seves vistes permeten a algú que trota com un pollí.

Després, passat Tavertat, em llanço riscos avall com un nen inconscient dels riscos de la terra xopa i les roques humides. Saltant d’ací d’allà, tocant algun cop de cul a terra, i xalant com la quitxalla, hem troba que encara no a un quart de nou sóc fent l’esmorzar que més m’agradava quan era el més jove de la nissaga: Coca amb xacolata!

I a córrer pendents avall, camí del Pantà de Sau! Eps! Aturat, que a l’altra banda venen les escales del mirador. Baixo un xic el ritme de la marxa i deixo que d’altres, potser més preparats, gaudeixen d’aquesta pendent.

Amb un sospir sóc pujant els primers esglaons. Amb l’últim alè, poso el peu al capdamunt. I, ara si, camino per recuperar-me en un camí que ràpidament esdevé riu i em fa tornar a ser canalla. De bassal en bassal, sota el plugim tardoral, semblo en Gene Kelly de cantant sota la pluja. I és que ja ho diuen els veïns: “Al mal temps, bona cara” o els pagesos, la pluja no és mal temps, ja que adoba les collites.

En qualsevol cas, quan vull posar-me a córrer ja estic massa cansat i arribo, amb passa llarga i ferma, a Vilanova de Sau. Són dos quarts de deu del matí i, de moment, no anem pas a deshora.

Surto de Vilanova trotant i em deixo enfangar fins a les celles mentre m’apropo a una altra d’aquestes pujades que se’t fiquen davant dels peus i et fan baixar el ritme de les cames, mentre el cor decideix arrapar-se a la gola i intentar fugir per la boca.

Al capdamunt és pla, però el cor diu que val més prendre-s’ho en calma i, quan tot sembla en condicions, és el bessó de la cama dreta el que s’exclama: “On vas, xavalín, espera’t una mica, home!”

Arribo al Salt de la Minyona i faig una coca-cola i un parell de talls de taronja. Després sí, el cos demana ritme i torno a trotar fins a la pujada de La Mina. Anem força bé i els glops d’aigua encara ajuden a prendre’s amb un xic de festa un tram del camí. A la pujada dels Munts però, torno a baixar ritme, però faig les roques corrent i saltant com un cabirol juganer. Altra vegada, regular el cos en la pujada i, gamba que gamba que fa baixada, arribo a les envistes de Sant Julià. Són quarts de dotze, quan arribo al control que, mogut per la pluja, s’ha esllavissat -figuradament, és clar- del castell al Parc de les Set Fonts: Caldet calent i dos tantos de vi més tard, remunto la pujada a pas d’ase. De nou, el cor vol fugir del cos, però el retinc caminant a gambades durant força estona.

Aquí, els imprevistos d’un canvi de recorregut, em fan suar de valent i provoquen un xic de boires al cap. I és que cal baixar per sota de l’Eix i remuntar per un fangar que fa relliscar els peus i costa de pujar.

Puiglagulla em rep assolellat. Ja sóc a les portes de casa, les boires mentals però continuen, tot i que no impedeixen que troti un xic per la pista que m’ha de portar al meu amor. Ella m’espera i m’esperona i somriu quan em veu arribar a la seva parada: Gominoles i aigua. Falten deu minuts per la una i estic fos.

Fos, però no vençut. Surto corrent i saltant tolls d’aigua, freno en una pujada, camino un xic i ja sóc a la Collada. Els quatre últims quilòmetres me’ls sé de nord i, per això, baixo corrent fins a l’inici de la pujada del castell, camino ràpid fins que es fa costerut i aprofito els arbres per agafar-me en el darrer tram de la pujada.

Les baumes, les passo corrent. Un xic menys que en la baixada de Can Boix, un xic menys que en la pista que em mena a la serra, un xic menys que en la primera baixada serrenca, una mica més que en la pujada al darrer turonet.

La baixada em serveix de pista de llançament. Un llançament que em deixarà a les portes del Centre quinze minuts abans de les dues del migdia.

Cansat refaig forces amb el menjar que allà hi tenen i somric entre el fang i la pols que em vesteix.

En arribar a casa, descobriré que peso dos quilets menys que en sortir al dematí. I és que ja ho diuen, no hi ha millor dieta que la de córrer i xalar com  quitxalla trapella.