El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dotze del migdia a Coll Formic.
Cotxes, gent, algun gos, més gent, més cotxes. La pujada al Matagalls és un formiguer dispers de gent, alguns autos pugen cap al Pla de la Calma i, al camí de la Castanya, dos ciclistes afronten la baixada.

Nosaltres, fem un cafetonet i comencem a emprendre el darrer d’aquests camins.

Objectiu: Trobar el GR 5.2 que, rere la casa esmentada, remunta fins les runes del Cafè i retorna a Coll Formic per la llomada que s’acara a les Agudes i el Turó de l’Home i que fa de tassa a la capçalera de la Tordera.

La pista a la Castanya és un camí planer que, en lleu baixada, permet tenir unes espectacular vistes de les muntanyes i boscos que l’envolten, així com dels primers masos i ermita que hi ha un xic més avall de l’alçada que es camina. La font del Racó del Mossen és un indret encisador, els boscos que anem passant són una bonica mostra de les tonalitats amb que es vesteixen les muntanyes per la tardor. Un xic endavant, un cotxe ens indica que hi ha alguna boletera i, quan el sol es deixa veure entre els arbres, el verd intens d’un prat ens indica la proximitat d’una casa. Un mas que es fa més present pel lladruc dels gossos que, corrent, venen a saludar-nos.

La casa és bonica, tan bonica com farcida de bestiar: gats, gossos i gallines semblen ser els únics estadants. Un pas més i som a La Mirona. La casa, molt ben arranjada sembla tancada. Davant la porta, un parell de gossos silenciosos ens miren amb la suficiència de qui se sap pagat de la seva planta. Davant, l’era és un mirador privilegiat a les fondalades de la Tordera. A les fondalades i a les parets encimbellades per les antenes del Turó de l’Home i les roques de les Agudes.

Més endavant, el camí comença a baixar en revolts cada cop més pronunciats. A nosaltres, ens pot la mandra de la baixada i ens tempta una pista que, un xic bruta potser, va guanyant alçada en la direcció del Pla de la Calma. Temptats per la drecera, anem fent camí, un camí que es va embrutant i emboscant cada cop més.

El Montseny és farcit de pistes com aquestes. Camins amples que van fer funcions en altres temps i que ara, passats els anys, només prenen ànimes un xic esbojarrades.

Fet el fet. Arribats en un torrent sec, la pista s’acaba. Alcem els ulls i ens dóna la sensació que el cim és proper. M’avanço un xic, però el rierol és un mar de bardisses infranquejables. Buscant camins ara per aquí, ara per allà, és l’Enric qui troba un senderol que baixa al torrent i puja per l’altra galta.

A l’obaga del Pla de la Calma, anem cercant les traces d’un sender que es va perdent, però quer anem seguint entre arbres, roques i mates. De cop, una tartera. Ell que intenta puar-la, però és sorrenca i de mala passa. L’atravessem i ens fiquem dins d’un bosc espès i trempat. Salvant desnivells, fent siga.sagues, agafant-nos en les branques que els arbres ens presenten per a poder fer la propera passa, anem guanyant desnivell. Ara unes escales de rocs, ara una paret un xic més alta. Un rere l’altre anem guanyant els temors de no saber on farem la propera passa. Un rere l’altre ens anem ajudant en aquesta drecera que es fa un xic llarga. El sol ens diu que cada cop som més amunt, les cames-un xic enrampades- certifiquen les paraules del sol. De cop, les roques es fan un xic més suau, els arbres s’esclarissen i un bon grapat de brolla baixa ens permet retrobar la calma. La calma del Pla elevat on pastura un ramat de cabres. Un ramat i el seu pastor, el pastor i un gos juganer que, tot saltant, tafaneja entre nosaltres.

Contents per haver fet cim, les pulsacions aixen un xic, les pulsacions i els temors d’aquell que, aventurats per una drecera, gairebé perdent la cara.

I que bonic que és aquest Pla! I que encertat que és el seu nom! Oi més quan, quant un ha fet de senglar, esgarrapant amb força el terra per atènyer les alçades.