El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Deixant de banda habitacions urbanes, espigons i biblioteques de joventut animal, començo el meu viatge en un indret excepcional. Perdut al País d’Alió, allà a la dolça Occitània, hi trobem un llogarret de nom simple i agraït. Comus forma part del país perdut en batalla, del país que el Rei En Pere va deixar fugir de les mans. I, amb ell, fugien l‘amor clos i l’amor de lluny, marxaven els trobadors i la bonhomia.

La Gite d’Etape de Comus, per Madame Pages ben governada, és ubicada en una antiga escola plena de silenci i de pau. La pau que el creador necessita per pair tot l’aliment urbà i traduir-lo en relats i històries que, a mi, em feien volar. I volant vaig aterrar al Port i a la taula de Font d’Avellanes, on el riscos d’aquells paratges i les afraus inesperades van esperonar la lletra i també la creativitat. Font d’Avellanes i el Pinar Pla, el Pinar Pla i el Coll de Paiers, el Coll de Paiers i el Barranc enclotat sota el Turó dels Tres Reis. Del Port al Pirineu marxem: caminades amb el cap volat, autèntiques vesprades de pau i soledat!

Una vall farcida d’inexperts pollins, de ferrenys cavalls i d’alegres eugues corren i pasturen als meus peus. Davant la porta del meu resguard, l’espina rocosa encara explica l’hercúlia llegenda de Pirena i Bebrix, son pare brutal. I, a ponent, completant la creativa estampa, el curiós Roc de la Mort de l’Escolà xiuxiueja el secret de l’infaust sagal. Et parlo del Refugi de les Esquerdes de Rojà, un indret espartà on els hi haja. Porta metàl·lica que no tanca; taula massissa de ferro rovellat; sense llar de foc per a escalfar-la; i un intens fred quan el sol s’hi pon. Alguns dies, la boira hi puja i s’espesseix al meu voltant. I, quan s’aixeca, de nou,  el dia, el sol ixent et regala l’estampa d’un punt de llum naixent entre el Costabona i el Canigó, els dos cims agermanats d’un mateix llibre gargotejat de natura. Ai, Costabona, com preuat! Quantes històries m’has contat, acollint-me en bon bivac?

El Costabona i els Pastuires amb el mateix Gra de Fajol han estat reductes indomables per a envolar-me en quatre gargots. I ja, més a prop de casa, el massís del Matagalls, m’ha regalat mil racons on parar-me a imaginar: Coll Pregon i una font, un gorg negre i uns quants plans, els boscos més salvatges i les més tendres valls m’han parlat en llenguatge clar sobre la manera d’engendrar.

Però no tot són soledats en la natura, que n’hi ha també a ciutat! Matinades ben buscades a redós d’una màquina de cafè que a la feina van posar-hi per a alimentar el meu tinter. Però el lloc que més m’agrada, i que la vida m’ha portat, és a Taradell, vila estimada, on el Cau de l’Ós Bru hi vaig crear. Moblat amb quatre deixalles, trobades d’ací i d’allà, em vaig fer un temple sagrat on exprimir lletres i idees sobre les experiències que he passat.

I ara, en hores comptades, a Gràcia m’he trobat amb la soledat més sorollosa, que la rentadora m’ha donat. Com un Woody Allen de còmic, la vida del veïnat em ve a buscar a la menuda taula on passo moments d’efímera felicitat.