El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dilluns, 5 de la tarda. El retorn a Taradell després d’una laboriosa i pesada jornada de treball, s’il·lumina tot just deixar el Congost i recuperar la Plana vigatana. I és que, seductora i coqueta com és, se’m despulla amb aquell carnós color que li dóna el sol de tarda hivernal. A l’horitzó, el Pirineu vesteix de blanc nival. A Llevant, el Montseny li fa la competència amb un vestuari que es va ataronjant a mesura que el sol s’enfonsa entre els cims de Ponent.

Amb malla llarga i paravent vermell, l’ós avança per un camí clapejat de blanc sobre un terra humit i ardent.
El calor de la duresa exprimeix gotes de suor que es glacen damunt la roba, tant aviat com les expulsa la samarreta tèrmica. La duresa d’una terra glaçada ajuda a trepitjar i fer la passa llarga pels camins de la contrada.

L’alé de l’ós gairebé és gel a flor de llavis. Respira fort i salta bassals glaçats camí del pantà. Les vores de la Riera són glaçades i un cabdalet d’aigua corre per no gelar-se. L’ós el salta sense gaire esforç i segueix remuntant un camí que es queixa en trencar-se el gel dels bassiots a cop de sabata. Ara gel, ara neu. L’únic só que se sent és el dels elements que els seus peus aixafen.

En arribar al Pantà, se’l troba glaçat. Paisatge finés a l’Osona. El sol gairebé no hi toca, i les aigües, immòvils, criden a l’eternitat del silenci. Ni un ocell, ni una salvatgina. Res. El silenci li fa baixar el ritme de les petjades. Si el bosc dorm, perquè ell el desperta amb les seves fermes passes?

Pujant a Mansa, el terra és neu. Córrer sobre neu li agrada. Feia tant de temps que no ho feia, que els records se li esvaloten en les entranyes i no acaben de deixar-se sortir, empenyent-se els uns als altres. Barreja d’altres temps, d’altres moments, d’altres contrades.

Mansa és un raconet voltat de neu. Li sembla una postal de Nadal, un bocinet del pessebre que, enfarinat, encara és ben viu en alguna casa veïna.

Per la carretera, segueix sorprenent-lo el paisatge blanc. I, tot baixant, se sent protagonista d’un d’aquests films americans, d’aquells que sempre comencen amb el personatge principal entrenant-se en un remot lloc enmig de muntanyes nevades.

Reconeix la fesomia de Taradell, però la blancor del moment i l’alè que li surt dels llavis, li fan pensar que el seu poble, la seva vila, ha estat traslladada, fruit d’algun encanteri, en algun lloc remot d’Alaska, la Lapònia finesa o, perquè no, la més que dura Sibèria, que tant l’atrau per llur ferotge paisatge.

Transportat d’aquesta manera, li sembla sentir l’udol del llop, i els lladrucs dels haskis que tiren del trineu d’un Amundsen de temps moderns o d’un esquimal tornant cap a casa.

Després, en sentir el campanar de Taradell, retorna al món d’aquí i segons com, li sembla sentir també com canta la Marieta del campanar de Gràcia.

Una de les tradicions excursionistes més arrelades a Catalunya és la dels pessebres. Es tracta de pujar un pessebre, normalment de fabricació casolana, a un cim d’especial interès i, potser, veneració per part de qui el puja.

Enguany, no vaig poder coincidir amb les pujades que fan els dels Centre Excursionista de Taradell. Ni el cap de setmana de la Puríssima, ni el de Santa Llúcia, vaig poder-los acompanyar al Balandrau i a Les Agudes, els dos cims on es porten pessebres taradallencs. Suposo que, per aquest motiu, no em va costar gents participar en sengles portades de pessebre a dos indrets força bonics del país.

Dissabte al matí érem acabant de fer les figuretes abans de desplaçar-nos a Santa Fe. Allà, a la Santa Fe del Montseny vam fer una passejada amb bona companyia i vam passar el testimoni pessebril al representant de la jove generació de poblenovins de mirada ampla i territori allargassat.

Jornada freda, paisatges espectaculars, caramells de glaç a la Tordera, un bon dinar en un un bon restaurant. Una jornada parsimoniosa i tranquil·la per un país, el del Baix Montseny, força bonic i proper.

Avui, diumenge, ha estat la segona portada. Més propera, més sincera, més dolça i tendra, si es vol. Pessebre de fabricació casolana, també, i un punt de sortida assolellat: el Coll Formic. No et diré pas on hem deixat aquest pessebre. Si el vols veure, hauràs de voltar pels cims més alts de la banda del Matagalls. El racó és bonic, dolç, suau i tendre i la blancor de la neu hi comença a fer estada. L’hivern, adorm ja aquest racó de Montseny, l’adorm per fer-lo reviure a la primavera, l’adorm per a resguardar-lo del fred que, en aquest finals de tardor, ha près una força descomunal. Pocs anys ha fet tant de fred en aquestes terres. Les canonades exteriors –i en aquest país són preparades- s’han glaçat com feia anys que no passava. Els somriures forçats, doncs, són a flor de pell.

La pell d’un hivern on viuran dos pessebres: L’un, a Santa Fe; l’altre, en un lloc dolç, suau i tendre del sempre deliciós Matagalls.

Un Matagalls del que, des d’una certa dstància, m’acomiado pel 2009, car enguany el pas de l’any el faré en unes terres que, hores d’ara, ja sento un xic meves i amb força per estimar.

Per les llars de Prats de Molló encara es conta la llegenda de l’ós ferestec i rabiós i la xiqueta de Can Pubill.

La història, que mai ha tingut en compte la opinió de la mossa, assegura que un ferotge ós, que rondava les muntanyes de l’Alt Vallespir, va apropiar-se de la noia i la va portar a un dels seus caus per a fer-se-la per muller.

La llegenda continua parlant d’uns pastors de la contrada que la van deslliurar de les urpes de la salvatgina i la van tornar sana i estalvia a les mans dels seus pares, entristits i a punt de cementiri, en saber-se òrfes de filla.

Fins i tot, la història ens diu com l’ermità de Nostra Senyora del Corall, un temple ocult en els boscos d’aquelles terres, en propicià la mort, valent-se d’un estratagema i aprofitant-se de la golafreria del pobre animal.

Aquests dies, però, he voltat per aquelles contrades i n’he pogut veure una versió un xic diferent.

I és que és justament al Corall on hi ha el cau de l’ós en una de les estances més enlairades. I l’ermità no mata pas l’ós, sinó que el farceix de bones viandes, en una taula rica i variada, on, amb la xiqueta de Can Pubill, el mamífer hi fa la gran menjada. I és que la xiqueta de sa casa al bosc va tornar per retrobar-se amb el seu xicot, un ós de principis nobles i de tracte senzill i amorós.

Jo els he vistos aquestos dies, trescant tots dos a l’una per valls i comalades d’aquelles terres tant nostrades.

I els he vistos parlar amb un tuixó, ben viu i rodanxó, que dels temps passats, llargs relats contava. Fins i tot, me’ls he trobat tot fent companyia amable al solitari de Les Conques que, en vell llemosí encara parla. També, els he descobert pel voltants de Boadella, sorprenent un rat campestre que, en creuar una carretera, gairebé hi perd cos i esperit. I encara els he vist més cops, ja sia darrere d’un cabirol enramat i juganer que els ha fugit pels volts de la bella Costoja; o descobrint un gat mesquer, bèstia quasi extingida i difícil de contemplar.

Vet aquí, doncs, que la història que contàven d’aquell ós, no era veritable i mentien, car l’ós encara es viu i per aquelles contrades nia. Essent això tant cert, com que, amb la mossa de Can Pubill, des del cim del Roc de Frausa han vist un espectacle immens.

Una de les sortides més agraïdes que hom pot fer per Tots Sants és la que, pujant Les Agudes i el Turó de l’Home, enllaça el Coll de Té amb la Font de Passavets.

El camí, per una fajeda de tons tardorencs que festeja amb avetoses aïllades, és n regal pels sentits de la gent un xic sensible i humana. El passeig és un gaudi pels esperits necessitats de natura i bellesa modernista. El dia, amb un cel pintat de núvols i clarianes, és perfecte per moure’s per un terreny tant espiritual com carnal i humanitzat.

Deixem, doncs, el cotxe al bosc màgic que envolta la casa de coll de Té. I, amb pas constant, avancem per la sendera que remunta un bosc vell que encanta els peus i fa avançar amb passes reposades. La pujada es fa suau si s’agafa un bon ritme i, el camí, ben marcat, guanya alçada constant fins a la Font del Rabetó, indret idíl·lic per a fer-hi una berenada.

A quatre passes de la font, i després de pujar un xic més, un mirador de vistes amples sorprent el nouvingut que visita el tros per primera vegada. La boira, que desdibuixa l’horitzó, fa de l’entorn, un espai farcit de llegendes i misteris.

Seguim pujant i el vent ens ve a cercar al coll de Les Agudes.

Davant per davant, el Matagalls ens saluda. Als nostres peus, els mil tons de tardor de la vall de la Tordera ens mostren una natura de tons benignes i propers. Remenut i allunyat, Sant Marçal es mostra com un punt de repòs en la cinta d’asfalt que llepa el Santuari. Un xic enllà, el Càmping de les Illes sembla buit de tendes a les portes de l’hivern.

Em miro el Montseny amb ulls nous i m’agrada. M’hi sento millor que mai i, per un instant, em veig com un tendre ocell que hi fa niada.

Les Agudes, a quarts d’onze, encara són buides de gent. I fer el cim en aquestes condicions, ajuda a estar-s’hi i a viure’l millor encara.

Després d’un minso descans, tirem de nou avall i ens creuem amb una família, un grup de joves, una … La travessa fins al Turó de l’Home és senzilla de fer i força plana. Es tracta de flanquejar turonets, ara per una banda, ara per l’altre, fins a la pujada final al Vèrtex Geodèsic que indica el cim de la serralada.

Aquí, l’aire és fred. I les vistes, sobre el mar i d’altres serralades, més belles encara. Empesos per l’aire, però, cerquem refugi a les portes del vell observatori montsenyenc. Taronges de Xerta. Taronges i pau. Pau i silenci que només donen les alçades.

El camí que baixa a la Font de Passavets pot ser un passeig llarg i distès per una pista forestal. Però també pot fer-se de manera un xic més salvatge si hom va a cercar el pou de glaç –antiga nevera pels temps pre-elèctrics – i s’aventura entre faigs i fulles seques, tot cercant els passos de pista que creua agosaradament.

De cop, si hom encerta el camí, s’arriba a una raconada intensa. Allà, un faig trapella s’ha escolat en l’avetosa. S’hi ha escolat i es recargola, ajuntant troncs i compartint saba, amb un avet de proporcions eternes. L’avet i el faig s’enllacen com amants de vida eterna. L’avet, de fulla perenne, i el faig, de fulla caduca, juguen a mantenir-se ells i estimar-se. El joc, en aquestes dates de Tots Sants, venç amb intensitat per la diversitat cromàtica de les fulles i les branques.

El descens final al Torrent de Passavets és un passeig tranquil i repossat. Un passeig seguit per mil-i-una cames. El tram fins la carretera és una diafana juguesca que permet repassar, possiblement, una de les sortides més fresques i boniques que un excursionista pot arribar a fer en terres catalanes.

Remuntant la carretera que mena de Gavà a Begues, i ja a una certa alçada, hom topa amb un remenut llogaret on sembla que hi ha més restaurants que no pas cases. El seu nom és Bruguers. I el seu punt més encisador, l’Ermita de Nostra Senyora de Bruguers.

Justament és en aquest punt, a les portes de la susdita Ermita on comença una caminada que, en un matí de dissabte, ens menarà al castell d’Eramprunyà, primer; i a la cruïlla de camins on el GR-92, que passa més proper al mar, retroba la variant de Santa Susanna, per seguir fent camí junts fins a terres d’Andalusia.

L’excursió, doncs, comença per camí molt fressat, que, pujant de manera
constant, es caracteritxa per la vermelló de la seva terra i les seves
pedres. Així, a mida que hom guanya alçada, la mar es va despullant del
vestit del verd rural i del gris urbà que, un xic avall, el tapàven.

Després d’una pujada ben enllaçada, hom arriba a un prat verd entre
pins. Un cartell ens avisa que, si sortim del camí, les canilles de
gossos senglaners poden venir-nos a l’encalç. Nosaltres, però, seguim
remuntant vers les evidents ruïnes del vell castell, que serva
l’horitzó a quatre vents des dels temps de Lluís, el
Pietós.

L’indret, farcit d’insolits racons i màgiques raconades, serva,
encara, esgratinyada en roca, una inscripció signada per Jaume March I.
Una senyal que ens recorda la seva propietat sobre aquest indret ja fa
més de cinc segles. Per cert, gran família, la dels March. Gran i
noble. Cavallers i poetes de renom que han arribat als nostres dies a
través de la lletra impressa del més gran dels seus membres, el sempre
cortès Ausias March, autor d’aquell “la carn vol carn” que n’Estellés
va saber utilitzar tant bé per iniciar el seu més dolç, suau i tendre
poema.

De família dels March, també ho fou en
Joanot, l’autor del Tirant, obra
immortal i immensa.

Però tornem a temps moderns i obrim els ulls a la bellesa que ens
envolta. A llevant, l’ampla mar, avui tranquil·la, senyoreja l’horitzó.
Un xic al nord, hom pot jugar a reconéixer indrets de la Gran
Barcelona, veure els avions com s’alcen i tornen i imaginar-s’hi dins,
camí de l’Àfrica més salvatge i humana. Després, la excurionista d’ull
viu, pot girar-se a Ponent i contemplar el Matagalls i, si apura la
vista, potser els rics colors que el fan proper i viu com sempre.

Un cop sortim d’Eramprunyà sadollats de bellesa, podem seguir la
pista que, en vorejar per marina, no perd mai el
mar de vista. Un mar que
brilla al sol d’un cel enterenyinat de núvols. En un punt indeterminat
del camí, hom s’escola entre mates per un sender rocós, que voreja, ara
ja, sota una calor de justícia, un turó d’aquest massís costaner.

La cruïlla de camins on desemboca el sender és un lloc viu,
d’aquells que fan dubtar, d’aquells que, en oferir diferents direccions
al vianant, permeten el repòs a mitja caminada. La temptació
d’apropar-se a Begues hi és, però més encara la de fantasiejar en
arribar a Santa Susanna o més enllà, si cal.

Nosaltres, però, desteixirem el camí fet i assavorirem, ara de cara
al mar, tota la dolça salabró que la vista de la gran bassa de les
sirenes ofereix al bell pastor atret pels bessos suaus de la marinada.

Breçolats pels amples i ferrenys braços del Matagalls, fem la non non, com cadells orbs d’una llopada immensa.

El silenci, ens embolcalla, i l’espai, ens deixa glopejar el seu encís, tranquil, reposat, amb les mans ben fredes i el cor ardent.

El cel, d’un blau feridor, juga amb les aigües d’una mar daurada pel sol de tardor. Una mar que es fa present si hom s’aixeca fins al colze que remunta a la testa del Matagalls. Allà, a le vores del cim, hom sent les rialles que porten els furients vents que ens encalcen.

El caliu ardent s’encen dins nostre pit en veure’ns semi-déus, herois d’un instant de màgia: A ponent, Montserrat; a llevant, la mar salada: El Golf de Roses, el Canigó, el Costabona, el Puigmal que lidera la cresta de muntanyes. I, un xic enllà, el port de Barcelona, les torres de Valldaura, de Collserola, de… El Montseny és camp de batalla, és el punt mig on comença la més agradosa de les topades.

Tot baixant a Sant Marçal, veig Gentil i Flordeneu, gegants afables. I una veu em recita a cau d’orella:

Somía, Gentil, somía,
deixa volar ton cor bell,
mentre el somni no es desnía,
com de sa branca l’ocell.

El jove somrient té els ulls oberts,
¿dorm ò somía encara el seu cor?
però veu els de la Fada més hermosos,
i tot ho explica per causa de l’amor.

Deixa la barca que llisqui i corri,
deixa que estimi a Flordeneu son pit;
prou trobarà la barca bancs de sorra,
prou esculls trobarà el seu esperit.

Dissabte surto del Coll de Ferreries. Són les vuit del matí i els cims malden per conservar els llençols de núvols que embolcallen son dolços sons.

Xino-xano i sense presses, emprenc el dreturer camí que, fent marrades, flanqueja les esquerpes Agudes tant aïmades. Els llençols es separen tant aviat intento enxampar-los amb el peu. Quan me n’adono, ja sóc fent el darrer pas per atendre el coll de les Agudes, collada ampla i amiga del repòs. Una pujada i ja hem fet cim. Un cim solitari en aquestes matineres hores. Em miro el món encara adormit i sorprenc uns boscos massa verds pels temps que corren.

Després de veure el Matagalls
amb faldilla blanca, emprenc el camí que, de roca en roca, permet
gaudir d’un entretingut descens farcit de roques. Els Castellets,
possiblement, siguin la cara més alpina del Montseny. Desgrimpar-los suposa una càrrega elèctrica que omple d’energies el cos de l’atleta que, avui si, es veu preparat per vèncer la plaent atracció de les afraus que l’envolten. Ara pujant, ara baixant, hom cerca
els millors passos possibles entre les roques. En un punt, dalt d’un
roc, obro els braços en creu i em deixo gronxar per aires tant
agradables. Pels aires que em fan sentir viu.

Un cop al camí, faig passes llargues i, quan hi paro atenció, ja sóc corrent i saludant la gent que inicia la pujada.

De nou, al coll, faig un bocí de carretera i ràpidament m’enbosco
Montseny avall fins una pista ampla i plana. Els peus, confiats, tornen
a emprendre una cursa que em deixa a Sant Marçal.

Sant Marçal, vell ermitatge
passat a hostal, és farcit de cotxes. No m’hi aturo i just sota la
taula de la Ratafia, torno a arrencar el vol per damunt d’un
parell de boletaires i de tres segarrencs que pugen tot parlant d’aquella travessa alada.

Sense volguer
espanto una mossa i un gos, que em veuen encalçar-los portat pels aires
de bruixots i bruixes i éssers alats que m’empenyen amunt, amunt.

Coll Pregon, la meva llar!

Quin lloc tant bell i quin silenci que
dóna. La pau, com una metzina bona, se m’escola per les venes i m’omple
l’enteniment de l’eternitat més plena. Xino-xano i sense presses, volto el màgic cercle verge de bosc.

Pujant al Matagalls, em sento ple, hercul·líi senyor del món i de les meves condemnes. Al Collet de l’Home Mort, em veig hereu d’aquests cims que em son tant amics i familiars a l’hora.

Uns cims que em retenen i em porten a la Font dels Cims i a jugar
amb la boira que puja pels torrents i les barrancades. Perdut en la
boira em sé feliç. Perdut en la boira em trobo a mi i els pensaments se
m’envolen i em veig composant cançons plaents per orelles senyores.

Dins el pessebre de la Font del Matagalls faig un mos tot arraulit i amb l’ull a les fondales i als arbres.

Font Pomereta em rep amb el somriure de les seves aigües cristallines.

A la pista, tot baixant, un ciclista i un genet i un motorista d’aquests que volten per aquestes contrades.

Més avall, esquena-torts, els boletaires cerquen pacients els pocs bolets que vam deixar-los els veïns ahir a la tarda.

Pujant cap a Creu de Pedra, m’entretinc, fent de nou l’ós, amb les cireretes d’aquell arboç que m’espera per atendre’m:

– Quantes cireretes voleu?
– Ja me l’has agafo, en vull les mans ben plenes.

Després, ja en pista de casa, m’en vaig a la Collada i, per asfalt
sorollós, baixo corrent com el vent que enrosca els núvols en aquelles
alçades, tot just abandonades.

De casa estant, em miro els cims i em veig volant com un aucell que gaudeix amb el Montseny que l’ha tornat persona humana.

Dilluns, al pic del migdia, ja en feia 34 anys.
Vital com una falzia, ella comença a maquinar.

És dissabte ben d’horeta i a Barcelona vaig anant.
Els llavis dibuixen un somriure, i és que l cap va recordant.

Recorda aquells ulls que brillen, encesos per la il·lusió.
La il·lusió de teixir un dia per què els amics s’ho passin millor.

Tot xino-xano faig el camí per segona vegada. Avui ja no cerco vies
noves ni passos diferents, teixeixo tant sols el camí per on portaré la
gent.

Del Mirador al Forat, del Forat al Portell, del Portell al Turó, del
Turó a Magarola, de Magarola a… Anar-hi anant, tot baixant, ja caic a
la Vil·la Joana.

Al Baixador ja hi ha els primers convidats, però no tots. El cap, em
fa repassar els caminants i, amb els seus tarannàs, llimar mentalment
el camí per posar-lo a ses botes.

Ja arriba feta un llamp. És un torrent d’energia. Xino-xano tot
caminant, fa 34 passes, una per any. Allà, es gira en rodó i crida a
processó.

Presentats tots i en rotllana, es treu els versos de la butxaca i, amb veu clara, ens diu:

– Verdaguer,
insigne poeta, tenia 34 anys quan, als peus del Canigó, aquests versos
es va treure del pap. Ara que jo en tinc 34, els llegirem 1 a 1.
Cadascú llegirà una ratlla, fins a tenir-lo conclús.

El cor se m’infla de veres en sentir-los recitar. I és que és en
aquestes rodes on el català fa integrar. Parla rica i variada,
carregada de vint accents, car cadascú que recita ve d’un indret
diferent.

¿Com podré jo agraïr-li, a la fada que fa anys, aquest moment primer que inicia una jornada tant gran?

Alço els ulls i veig el poeta que em somriu de dalt estant, i em
sembla sentir pels aires com refila el barretinaire sens deixar de
treballar.

Xino-xano fem camí, tot sortejant bicicletes, i ens plantem a un
Turó que ens mostra la ciutat sencera. A Magarola niem i aprenem un xic
d’ocells, aus que en aquestos temps migren com tots nosaltres.

Busquem en l’horitzó, ara aquest punt, ara aquest altre. I ens mirem
tot Barcelona, La Mola i el gran Massís que serva la meua Montse, la
meva estimada negra.

Arribats al Mirador, i amb la taula ben parada, la gana ja ens
empeny, i el beure ja ens fa córre. Ara un mos, ara un tros de carn,
ara riem i parlem encara. Passem, doncs, un bon migdia que acaba amb
jocs i regals, per la fada més despresa, per l’hereva més compromesa
del més gran de tots els poetes catalans i universals.

Les hores que s’escolen i el dia que es va tancant, quan marxo
m’agraeix la jornada i jo encara em pregunto: per què carai ho fa?

Torno a repassar la bossa per enèsima vegada i, per fi, escullo la samarreta que m’acompanyarà tota la nit. Finalment, opto per la samarra oficial, car estava entre una de màniga llarga, però amb un fort percentatge de llana –massa gruixuda- i una d’acolorida i lleugera, que m’ha semblat massa prima. La de la MataMontse 2009 és intermitja i em dóna bones vibracions. Esperem encertar-la.

Els nervis se’m mengen. Les ganes de començar em fan viure en un estat de manifesta inquietud que no em deixa atendre a res. Em repasso les ungles dels peus, escolto l’estat del cos, torno a repassar el contingut de la bossa, ordeno, de nou, les peces de roba que he decidit vestir aquesta nit, i em miro el recorregut, tot resseguint-ne els desnivells i els temps que vaig fer fa tres anys. Enguany, hauríem de rebaixar aquell temps, car porto més entrenament acumulat i un cos un xic més esportiu que no pas aleshores.

La sortida ha de ser a pas ràpid, però
sense córrer. Prendre velocitat de creuer i oblidar-me del ritme dels
altres per no forçar en excés la marxa. Si més no, en el flanqueig fins a Coll Formic i en la pujadeta fins al Pla de la Calma.

Al Pla de la Calma es tracta de seguir amb el mateix ritme, potser
amb un punt més de velocitat fins al primer control. Allà, comença la
baixada per pista. Aquesta, cal fer-la trotant i –si el terra ho
permet- fer de la mateixa manera la baixada de Tagamanent a Aiguafreda.

A Aiguafreda, glop a la parada del CET
i, apa!, a travessar el poble, tot recuperant el ritme del principi.
Ritme que, amb més o menys regularitat, m’hauria d’acompanyar a la
pista que puja al Pla de la Garga i Can Janot.

De Can Janot
a Coll de Poses hauria de seguir amb la velocitat de creuer. Crec,
però, que els canvis de ritme poden anar força bé per combinar l’esforç
entre diferents muscles i articulacions, però la idea és seguir fent
marxa a cop de pal i no córrer gaire, ja hi haurà temps per fer-ho, si
cal.

Després bé una pujada potent fins el Coll de Matafaluga, on hi ha
control i comença el tram negre del recorregut. Aquest tros, però és
força exposat. Si plou és un xic perillós, car la baixada a Sant
Llorenç és llarga.

Si sóc amb forces, a Sant Llorenç haig de fer un simulacre de sopar
i estar-m’hi uns 10 minuts, no massa més. Fer uns estiraments i encarar
el tram més perillós de la travessa.

Surto del poble per unes escales i un camí ampla que serveix per
païr el menjar fet a Sant Llorenç. Després del cinquè control, el camí
s’espatlla i remunta. Camins estrets i amb pujada que em faran carregar
el pes en braços i bastons per pujar. El recordo com un lloc força
solitari, pel què caldrà estar molt atent als senyals de la travessa.

El sisè control, el de coll de Grua, marca l’inici de la sortida
d’aquest tram i d’una pista on, si les forces acompanyen, podria
accelerar un xic el ritme de marxa.

Després venen dos avituallaments seguits: un de l’organització al capdamunt de l’urbanització i un altre a peu de carretera del CET.
Al primer potser farem una esgarrapada i al segon, el d’en Castells i
en Camps, ens hi aturarem un xic més per fer una coca-cola, quatre ganyips i una fruita.

Després, bé un tram força bó per córrer,
la pista a la Casa Nova de l’Obac. Si hi ha forces, la farem a bon
ritme. Ull! Amb el trencant al Pou de Glaç!! Passada la Casa Nova de
l’Obac torna a venir un tram fomut per senders, és el tram de Les Vendranes, on l’Òscar es va quedar sense aigua i hi ha els arbres caiguts i tota la pesca (si no ho han solventat). Aquí cal prendre cura i aprofitar per descansar el cos amb un ritme més moderat.

Després d’esmorzar a Vacarisses, potser podré fer la baixada corrent fins a la via del tren, travessar-la amb molta cura i córrer
fins a l’avituallament del Centre. Aquí, ens aturarem un xic per fer un
got de coca-cola i donar-li força al coco per la pujada final.

La darrera pujada és força de voluntat i ritme mental que s’emporti
el cos endavant. La idea que m’haig de fotre al cap és que ja hi som.
La part més important és la de les escales que hi ha després del desè
control. Allà és fonamental donar-li al coco i deixar que la Moreneta
guïi les passes.

Un cop dalt, ja veurem com baixem. Però les ganes hi són, i crec que
aquestes ratlles també marquen l’estrategia de la jornada. Serà bo
llegir aquest escrit, un cop feta la travessa per segona vegada.

Comentari post-travessa:
El resultat ha estat guanyar dues hores i quart a la participació del 2006, amb un temps final de 15h13′, tot i les desviacions amb aquestes previssions.

És diumenge al matí. Arribo a casa i me’n vaig de dret a la bàscula …

¿Com pot ser que pesi exactament el mateix que ahir?
¿Com pot ser, si ahir vaig dinar un tou de macarrons i carn de la perola?

I, encara més,

¿com pot ser que pesi el mateix després dels 84 quilòmetres caminats la darrera nit?

Em recordo a Coll Formic carregat de nervis i neguit compartit amb la gent del Centre. El Centre, en aquest cas i situació, és el Centre Excursionista de Taradell. Un club que s’estima la Matagalls – Montserrat com si fos fill propi i que, enguany, hi portava 37 participants.

Em recordo fent el comte enrere a la sortida. La marca al full i les primeres passes amb un ritme constant, regular i segur.

Em recordo aplaudit i animat al pas per una Aiguafreda de capvespre. Un capvespre que s’ha tenyit de blau fosc prenyat d’estels, al capdamunt de la pista que em deixava a l’ample Pla de la Garga.

Em recordo seguint el futbol en les ràdios dels controls i els cotxes aparcats en les carreteres.

Em recordo demanant el resultat del partit al control del coll de Matafaluga. 4 a 1, guanya el Barça.

Em recordo sorprès per un estel fugaç que, en bíblica senyal, queia del cel en direcció a Ca la Montse.

Em recordo perdent la cobertura en una trucada que, en volguer-la recuperar, gairebé em fa esgarriar el camí, poc abans de començar a baixar cap a Sant Llorenç Savall.

Em recordo navegant dins una riera seca a la caça i captura d’uns senyals escadussers, però amb un final evident en un troc ben posat a terra.

Em recordo trescant com un cabirol per un corriol.

Em recordo flanquejant un roquissar damunt d’un Vallès prenyat de lluminària taronja sota un cel farcit de lluminosos estels.

Em recordo saltant de roca en roca per una baixada impossible.

Em recordo traginyolejant un got de coca-cola abans de remuntar el camí de les Pedritxes a les quatre de la matinada.

Em recordo enfredorit per l’aire glaçat i potent que havia reclòs a la gent del control del coll del Queixal dins una barraca de plàstic i tela.

Em recordo sigsagejant arbres per un sinuós sender en un bosc encara fosc.

Em recordo il·lusionat en sorprendre Montserrat mudant-se de diürn taronja, passada l’Estació de Vacarisses.

Em recordo afamat en arribar a Monsitrol i aturar-me vuit minuts per a fer el got i menjar un plàtan en el darrer avituallament del Centre.

Em recordo extasiat en guanyar les amples escales que em menen a Montserrat.

Em recordo molt content en arribar al final sense fer cua, vuit minuts després de les 9 del matí.

Després, he pres gots de llimonada –dos o tres, si no algun més- i he xuclat el suc d’una taronja i he tornat a menjar, seguint la pauta de la regularitat de la nit passada.

Seguidament, he entrat a Ca la Montse per donar-li, de bell nou, les gràcies d’haver-me permès realitzar una gesta tan absurda com la d’anar del Montseny a Montserrat en una sola jornada i m’ha tornat a semblar que em mirava amb cert aire mig rialler mig compassiu com dient-me: “Que Déu vos faci bons”.

Ja dins la banyera, he assaborit els records d’una travessa i m’he adonat d’un fet que m’esparvera:

L’he feta caminant (a excepció d’algun tram de la baixada de l’Alzina de la Calma a Aiguafreda) en poc més de 15 hores. Una mitjana, doncs, de 5,6 quilòmetres/hora, que, comptant les aturades en controls i avituallaments i la disminució de velocitat en algun tram un xic perdedor de la caminada, suposa una mitjana de 6 quilòmetres/hora reals.

De cop, un dubte:

> Seré capaç de rebaixar aquest temps?

I, encara, una pregunta:

> Què necessitaria per a fer-ho possible sense córre gens ni mica?

> Què necessitaria per anar més lluny?

A les sis és fosc encara. A Taradell, però, els llums del carrer s’han decidit a il·luminar-me les primeres passes de camí. Un xic enllà, a la Serra, és la lluna qui juga a fet i l’amagada entre les ombres i m’obliga a obrir el frontal per a veure-m’hi quan la fosca s’imposa i m’envolta.

Caminar de matinada és un plaer que encén els sentits: les roques, els troncs, les plantes, la sorra mateixa del camí semblen prendre vida un xic enllà d’on hom camina. Llavors, és l’estat qui fa d’un roc un gos manyac esperant l’os o una bèstia salvatge que l’encalça.

La llum de l’alba em visita tot baixant cap al Molí dels Sorts. El
Gurri, farcit d’aigües roges en d’altres temporades, és sec i esmirriat
i fa cara d’assedegat en aquest final d’estiu.

A Seva, tothom dorm i els carrers són ben buits. Són quarts de vuit
del matí i el sol encara deu ser rentant-se la cara dins del mar, car,
aquí, només hi arriba un xic de llum, i la palidesa d’una lluna que es
va desfent amb la claror del nou dia que creix i dóna forma estàtica al
món.

Mai havia fet el tram de GR que travessa Seva i se’n va cap al
Brull, però les marques són ben fetes i clares i, allà on manca un
senyal –en passar per l’Estanyol-, la lògica, la orientació i les
caminades per anar a esmorzar a Can Pasqual, fan el fet i em porten pel
camí correcte.

– Però que és això!

Una pinya, llançada amb perícia, em colpeja la motxilla i, quan miro
amunt, l’esquirol es fon de branca en branca i desapareix per algun
desconegut costat. Un xic endavant, a l’alçada de l’estany, un nou
esquirol creua el camí corrent per terra perseguit per la seva llarga i
esponerosa cua. L’emboscada esquirolera és servida, però les bestioles
em deuen saber fort i em defugen, car no em tornen a emprenyar més.

Un xic enllà, els caçadors del Brull van distribuint les parades. És
cap de setmana senglaner i van per feina. Jo també, ens saludem, però
deixem la xerrada per moments menys atribolats.

Encara no són les nou i ja m’enfilo cap als Esqueis del Brull.
Comença la pujada vers Font Pomereta i les vistes sobre el Pla de la
Calma i les serres més llunyanes prenen forma i textura, com en un
quadre que un descomunal artista dibuixi davant dels ulls novells del
caminant.

El sol m’apaga la vista en arribar a la pista de Sobrevia, i trec
les ulleres fosques per a poder seguir gaudint de l’espectacle. L’astre
sembla que ja s’ha rentat la cara i s’aixeca brillant en l’horitzó.
Sota els peus, al capdamunt del torrent de Rentadors, el Montseny
tardoreja i els colors daurats i marronosos s’en senyoregen dels arbres
d’aquest immens racó de món.

Amb pas ferm i segur, arribo a la pista de Sant Segimon i la
travesso en direcció al Pla de la Barraca. Retallades en l’horitzó,
quatre figures humanes carenen, més o menys, en la mateixa direcció.
Els encalço i…

Un, ben pitof, intenta aguantar-se la tita, mentres pixa amb la
mirada perduda ves a saber on. L’altre, balandreja com un buc després
d’una ferma tempesta en mars d’aiguardent. El tercer, se’n riu dels
companys i els titlla de burros per ensenyar la pelleringa a
l’excursionista que ve. El quart, crida: “Cony, segur que al darrera hi
porta en Pep XXX” i tots riuen a balquena quan un salta amb veu
sorneguera i pastosa amb un “si encara deu ser dormint, aquell gat
podrit de mam!”.

En trobar-me amb el camí que puja de Coll Formic, avanço grups de
matiners que, tot xino xano, van a fer el mateix cim que un servidor.

Amb quatre salts i tres bots, sóc tocant la creu i faig un glop
llarg d’aigua, mentres miro la boirina que cobreix els horitzons. Allà,
entre la gent que sempre arriba abans de les 10, en veig tres de
Taradell, però, murri com sóc, me’n faig escàpol, no fos cas que em
quedés enganxat en l’esmorzar que faran a la Font del Matagalls. Jo,
emulant el conill d’en Lewis Carrol, em miro un rellotge sense manetes i
fujo esperitat vers Saprunera.

Camí de Sant Miquel del Barretons avanço a dos adults parlant de
feina davant un xiquet que s’avorreix amb la xerrera dels grans i no
para de rodar al seu voltant demanat l’atenció que no li acaben de
prestar.

La baixada de Sant Miquel, la faig en quatre bots entre roques
cabiroleres i, quan m’hi fixo, ja sóc esquiant damunt les fulles seques
que cobreixen la fageda de sota Sant Segimon.

Quatre salts de roca, un xic de bosc, el pastor de la Sala que puja,
el riu que baixa, un grup que bufa, l’oratori del Sant que no es mou ni
un instant, … Les vistes de la vall de Can Gat són verdes i regalades.

Els castanyers, ja un xic més avall, fan respecte ancestral. Un
castanyer caigut al terra i ben buit de dintre, però, ens marca que,
fins i tot ells, són mortals. Quan el passo pel damunt, car és en mig
del camí, em dóna la sensació que els fills se’n riuen, se’n riuen de
l’arbre caigut. Ells es veuen joves i plens de saba. La mort els sembla
tan lluny!

L’embruixat bosc s’omple de perversa màgia. El silenci s’hi fa
pregon i, fins i tot, la xiulada que intento treure dels llavis se’m
glaça al cor. De cop, una ermita. És l’Erola que em visita i un dubte
em deixa al cap: I ara què? Me’n vaig cap als Molins o baixo a Can Gat
per anar a treure el nas a la Sala?

Faig un glop. Faig un mos. I baixo per la pista que em porta als
lladrucs d’un gos, del gos de Can Gat, sempre emprenyat amb qui es
belluga pels seus entorns. De Can Gat a la Sala cal saber-ne els
camins. Moltes pistes, algunes mortes, no són aptes per a forasters
pelegrins. És un país per ús de veïns i desagraït amb els forasters que
s’hi entortolliguen. De fet, sembla fet a mida de bandolers.

De La Sala a la Hípica, de la Hípica a la carretera. Desfaig quatre
passes i m’enfilo pel camí vora riera que recordo de la primavera i que
tant bonic i ombrejat era.

El camí, però, ja no hi és. Un mar d’ortigues i bardisses n’ha tancat
el pas. A cops de bastó aplano bardisses, bardisses i ortigues i
m’esgarrinxo i batallo amb força per recuperar un pas esgarriat.

Però la natura, les ha posat a mans plenes, i les garrotades,
semblen animar les esgarrinxades que em nafren les cames i l’esperit
contrariat davant la resistència de l’exèrcit de bardisses i ortigues.

Cansat de picar fred, m’enfonso al rierol eixut i m’aixeco als camps
del costat de la carretera. Vorejant els camps, arribo a un caminoi
obert de bell nou i que s’enfila entre torres elèctriques, obligant-me
a enrampar de nou els bessons per a vèncer el desnivell creat per
alguna mà destre.

Al cim, el bosc se m’entortolliga al cervell i em fa fer unes
quantes marrades. Els voltants d’Espinzella encara deuen servar el
misteri de segles de llegendes i l’atractiva metzina de les bruixes que
hi niaren encara fan l’efecte en el vianant que, ferreny i confiat,
s’hi endinsa amb infantívola ment oberta.

La dança del bosc s’acaba tant bon punt es troba el terra roig. Bona
terra! Bona terra i coneguda que ja no em pot enganyar. Refet de
l’embruixada batalla que hom disputa entre Viladrau i Taradell, els
bastons piquen al terra i les cames tornen a fer passa llarga i ferma
pel país més dreturer.

De pista en pista, veig el Puig Grifó que em saluda des de
l’horitzó. A fí de províncies, dos avis nien en una ombra, taula parada
i saludo rural. Miro el rellotge.

Quarts d’una. La carretera, el camí de Creu de Pedra, la Collada, el
camí del Pantà. De nord, però amb el cos més sencer del què esperava,
arribo, de nou, a Taradell, vila d’Osona.

Dins la banyera, estic content de les set hores i els quaranta
minuts esmarçats en aquesta quarantena de quilòmetres de passejada que,
m’agrada pensar, m’apropen un xic més a la gesta d’un Mossèn que
vull reproduir d’aquí un parell de setmanes.

“A la muntanya, l’esperit esportiu pesa molt menys que el sentiment de llibertat, de solitud, d’aventura. Molt menys encara que l’anhel de penetrar en els secrets sagrats de la natura” – citat per Louis Audoubert a “La Gran Travessa dels Pirineus”.

En tornar de vacances, vaig assistir perplex a la mort d’en Toca-sons, el bandoler de Taradell. Enguany, les passarà magres a les mans de la Mort.

En acabar la Festa, em vaig plantejar anar a plorar el nostre bandoler al cim del Perdiguero, un d’aquells racons de món on encara no he tret el cap, i en tinc força ganes. Però, dos dies a la feina, i quatre hores previstes de viatge en cotxe fins a Benàs, em van fer ajornar aquesta fita i em van decidir a quedar-me un xic més a prop de casa.

Si la mort s’havia endut al bandoler, quina millor manera de plorar-lo, que la fosca de la nit en un paratge ben bonic.

Després d’acomiadar el nebot i la fillola amb un bon dinar a cal
germà, prenc, doncs, el cotxe i a Sant Llorenç Savall vaig a petar.

A Sant Llorenç hi arribo massa d’hora i estan de festa. El carrer és
tallat, hi fan curses de quitxalla i s’anuncien concerts de Festa
Major. Arreu, pintades nacionalistes (sobre la unitat d’Espanya i
contra els immigrants) em fan dubtar de començar el camí aquí. Malgrat
tot, aparco el cotxe i segueixo les marques vermelles i verdes per a
conéixer una sortida de poble que, en la darrera Matagalls, em va costar de trobar.

Després, torno a prendre el cotxe i vaig fins al Cavall Bernat. El Cavall Bernat és el nom d’una urbanització de Matadapera on, en la travessa, et donen de menjar. Ara sí que se’m fa fosc i deixo el cotxe al Camí Moliner.

Em calço les sabates -amb doble mitjó-, em carrego la motxilla a
l’esquena -amb doble carrega- i començo a baixar tot xino xano pels carrers buits i en penombra de l’esmentada urbanització.

D’aquí tres setmanes, el pas per aquest indret l’hauria de fer a les
petites. Ara, però, se senten els televisors
de les cases i la fraternitat de la gent que s’hi allotja m’atura i em tempta. Els gossos,
curiosos, treuen el nas pel reixat, tot tafanejant al foraster i els peus comencen a prendre ritme de marxa.

Els carrers de l’urbanització se’m faran llargs la nit del 19 de
setembre. Però la visita em serveix per trobar el lloc on creuar la
riera, un altre dels punts negres d’aquella altra edició, i arribar a
la carretera de Talamanca. Allà, una pista, breu, em porta als carrers
de les Pedritxes, l’altra urbanització d’aquest sector. Gossos, veus, encara no són les 12 i la gent està desperta.

Un xic enllà, un sender es desvia a mà dreta i una pista ampla permet agafar ritme de creuer per a pujar al collet
del Queixal. Per aquí, hi haurà un dels controls. La fosca em permet
provar els frontals. Avui hi ha força lluna, però tot i així puc
comprovar que el frontal amb tres posicions pot arribar a fer més llum,
però pesa un xic més que el tradicional. Els dos permeten seguir les
marques i, si fos necessari, llegir croquis i mapes sense problemes.

Arribat al coll del Queixal, hom veu la fesomia de Montserrat, mig
desdibuixada per la mateixa boira que cau damunt Sant Llorenç del Munt
i l’Obac on sóc ara. Enmig de la muntanya, però, es veu aquella
lluminària que, en plena travessa, absorbeix la mirada del senderista. És el Monestir,
el final del camí. I davant de la muntanya, un xic més a prop, la Casa
Nova de l’Obac s’alça per damunt dels arbres que l’envolten.

Recordo que fou justament en aquesta zona on se’ns va fer de dia fa tres anys. Enguany, hauria
de mirar d’arribar-hi de fosc, encara. Les previsions, però, es fan abans d’hora i, quan arriba l’hora d’executar-les, és el moment de saber si s’han encertat. En arribar
a la Casa Nova de l’Obac cerco el camí a seguir. Aquí, la pista esdevé
sender, sender que es va corriolejant en baixada no gaire pronunciada.

La segueixo un xic a les palpentes i amb els llums apagats. Fa
lluna. El dia de la travessa no en farà. Quan veig la carretera, giro
cua i torno a pujar.

Desfer camí és més difícil que fer-lo, les senyals de la Matagalls-Montserrat, com el seu nom indica, van de Matagalls a Montserrat i no de Montserrat a Matagalls. Malgrat tot, deixo les pistes que es creuen i segueixo bé al camí de tornada.

En ser a la Casa Nova de l’Obac sento veus i els llavis dibuixen un
somriure. Vaig amb el frontal apagat i espanto tres futurs participants
a la Matagalls
que fan el mateix camí que jo. De nord, els dic “bon dia”, potser per
estar despert tot i ser negre nit. No. Negre, no. Mës aviat ataronjada. Ataronjada
pels llums de Terrassa i Matadapera i del poblat Vallès que viu per allà baix.

Un xic endavant, m’en trobo tres mes, també motxilla a l’esquena, però sense frontal al cap. Tres ombres que xerren i fan camí.

Dalt d’una pujada la pista es bifurca. Jo hauria d’anar cap al sud,
però és d’hora i vull provar la pujada que mena al Pou de Glaç. Crec
que em puc prendre aquesta llicència. Hi arribo, però en ser tant
fosc, no veig massa res. Aquí, el bosc és espés i el terra del camí no
és pista sorrenca, sinó que és ple de rocs. Bona prova pels dits dels
peus!

Tornat de nou al camí bo, em deixo gronxar pel ventijol i les ombres,
les ombres i la lluna, brillant i propera. Després, ja gairebé a
l’entrada de les Pedritxes,
un senglar emprenyat em fa obrir el frontal i es remou esporuguit entre
les mates. La llum, l’home, tot li fa por a la pobra bèstia.
Inconscient! És gros com un bou i n’estic segur que, si saltés al camí,
podria fer destrossa de la fragilitat humana que se’l mira amb el
frontal damunt dels ulls.

En deixar-lo, dos nous senderistes es creuen pel camí i s’endinsen en la nit.

Peu a l’asfalt de nou. La urbanització ara és una mar de silenci
només trencada pels udols defensius dels gossos de llar. Xino xano i
sense presses, torno a la riera i memoritzo de nou el pas, abans d’enfilar-me
Cavall Bernat amunt fins al Camí Moliner.

Prenc el cotxe i marxo cap al coll d’Estenalles, Talamanca,
Navarcles i, per l’Eix, de nou a Taradell. Hi arribo de
matinada i amb el dubte de la resposta d’un cos més afinat que fa tres
anys i, segurament, un xic més entrenat i acostumat a les llargues caminades. Però el dubte hi és: ¿aguantarà el cos la caminada? ¿i el cap? ¿aguantarà una MataMontse solitària?

Amb el dubte, em miro el video del 2006 i espero acabar-la amb la mateixa cara.

Assegut al balconet de la Fonda, gaudeixo de la fresqueta d’un país on el sol s’entreté a jugar amb els barrancs del Port.

Davant dels ulls, la caseta blanca que marca el cim de l?Oratori. A cau d?orella, l?aigua que saltironeja juganera pel ventre d?un poble afaiçonat per les sàvies mans d?aquells que van saber treure tot el suc del Matarranya.

El Matarranya.
El Matarranya és un país de fesomia ruda, però alegre; pausada, però
desperta. Una terra de gorra vella i pantalons girats on la gent encara
viu la parsimònia de les terres de bon viure, allunyades del voler més
que s’encasta com una paparra a les pells dels ciutadans.

Vam arribar a Beseit al pic del migdia.
En aquelles hores on el sol és amo i senyor del cel, i esberla closques
i roques. Fins i tot, hom creu que podria fer bullir l’aigua dels rius,
si aquesta es deixés i no corregués tant.

Empesos per la calor ens endinsem Matarranya endins i ens enclotem al Parrisal.
El Parrisal
és un sublim regal que el Port ha fet als amants de Beseit. Engorgats
entre rocs i aigües joves, arribem al trencall del Pas del Romeret i traiem el cap a les agradoses Gúbies d’aigües pures i cristallines.

Les Gúbies s’agraden i fan fresc. Les Gúbies s’admiren de dins estant.
És impossible arribar a les Gúbiesi no fer-hi un bany. Un bany
d’aquells que, a qualsevol humà converteix en gegant. Un gegant relaxat
i taujà que ja no pot deixar d’admirar un país que l’atrau i no el
deixa anar.

De nou a Beseit, quatre notes alegres
ens atrauen vers la plaça de l’Ajuntament i l’Esglèsia. Allà,
directament baixats de Perpinyà, la fanfàrria més canalla del Roselló fa sarau i xeinol·la i remou els més menuts entre els somriures dels més grans.

La Butifanfan és de vacances, de vacances al Parrisal.
El Pirineu que em cerca, em ve a trobar vora el Port. És la màgia del
Matarranya, del Matarranya i la Terra Alta, de la Terra Alta i la
Ribera, de la Ribera i la propera Morella, de Morella i d’un país que
del Port i de l’Ebre en fa el seu més gran encís.

Però, tornem un xic enrera. Què hi fem a Beseit? Què hi fem a les terres més altes del país de l’Ebre?

Som a l’Orta -avui Horta de Sant Joan-, terra del Temple i d’acollida des de temps molt reculats. Allà, a l’Orta,
havíem quedat amb nebots, fillola i pares (els meus, que no els de la
quitxalla ja granada que suara he esmentat). Tres generacions, de bell
nou, veient país tafanejat en d’altres descobertes personals. I, egunay, tocava el Port. Un homenatge, potser? Un retorn a un país tant estimat com el que em té captivat?

L’Orta
és la terra de la llum. I és la llum el que em troba fent l’entrepà a
quarts d’onze a un bar de nom castís i servei eslau catalanitzat. L’Orta té plaça. Plaça oberta, plaça de pas, plaça traginera que fa aturar els passavolants des dels temps de la Comanda que els del Temple hi van estatjar.

Després d’esmorzar, Santa Bàrbara em crida, em crida i m’estira. I
és que fa 10 anys que no la munto i avui no me’n sabré estar. Des del
Convent em miro el cim i em calço les sabates que m’han d’ajudar a
pujar.

Santa Bàrbara és història, és llegenda, és misteri, és mística, és
… Santa Bàrbara és maternal muntanya de sobrepujada feminitat. Una
feminitat altiva, potser. Una feminitat engalanada amb joiells de dura
roca i afaiçonada per l’aire d’un Port que se li manté distant.

Empès per la frissança de la santa,
deixo estar el camí que volta la muntanya i prenc el sender que,
dreturer, puja i s’enfila per ponent, a voltes lliscós, a voles grimpaire i necessitat de mans.

Un cop al cim, les restes d’un vell ermitatge
que, com tants d’altres, la muntanya s’ha espolsat, marca la primera
fita, el colofó del sender d’altius xiprers, alguns ja morts.

Santa Bàrbara no vol ermites. No vol ermites ni xiprers.
Santa Bàrbara es vol ruda. Ruda i
salvatge i poca cosa més.
Potser així també la volen els seus veïns.
I és que la muntanya, així pelada, és
ja un misteri que se t’enfonsa ben endins.

Dins l’ermita, una trinxera. Dolç descans per carenar fins l’esparracada bandera que, en pas de funambulista, a la creu et fa arribar.

Anar de l’ermitatge a la creu demana d’equilibri, calma i
temperança. És un pas curt, però volat. El pas just que demanen els
cims que, com aquest, són especials.

Un cop d’alt, hom no pot estar-se de sentir la impotència dels remenuts
humans davant la força de les maltempsades.

A cap lloc, com al cim de
Santa Bàrbara, hom pot ser més conscient de l’infern que nia a les
barrancades del gran Port. I és que, des d’aquí, els verds dels arbres
i els marrons del roquissar, es veuen trencats per la munió de
rossejats dels arbres socarrimats.

M’assec a peu de creu i em miro l’infern abocat als contraforts del
Port. Fins i tot, el Gos hi dóna l’esquena i els Rocs de Sant Benet
semblen més greus i llunyans per l’esgarrapada.

Després, m’hi giro d’esquena i admiro el Convent dels Àngels -avui, a Sant Salvador dedicat- Em miro el convent i l’Orta, que vessa del turó on era encimbellada. La vida, avui, viu al nord de la muntanya. La mort nia al sud d’aquesta santa. Avui frontera. Demà, de nou, pas volat entre l’Orta i un nou Port.

El cim em reté i m’esmunyo pels camins de la llomada.

Després, enyorat ja de Santa Bàrbara, m’esmunyo pel camí menys dret. Els
records de fa deu anys prenen vida pel camí evident: noves ermites, la
cova del sant, un bosc espés, …

Assegut de nou a plaça, faig el got mentres espero els parents. El magí capta la llum que enamorà Picasso. I em reenamoro de l’Orta. De l’Orta
i la Terra Alta, de la Terra Alta i el Matarranya, del Matarranya i les
terres parides per aquest Port.

Un país que, de nou, em retorna al record d’una llarga caminada que, temps ha, feren uns Mauri que fugien d’una croada, una croada al país d’Oc. A l’Orta hi trobaren resguard. A l’Orta, i a Tortosa, a Tortosa i a Morella, a Morella i al Port sencer. En aquest pais de gent afable que no s’estant de dir ?bon dia? des de la llinda d’una casa, mentres la quitxalla juga a fet i l’amagada.

Dilluns tarda
Surto de casa i vaig a comprar quatre coses per carregar piles a mesura que hi pugi. L’angoixa m’encalça, mentres faig la bossa. Torno a mirar les previsions del temps (són bones), però no deixo de donar voltes a una solitària sortida a un dels grans del Pirineu. Em fa por, perquè no dir-ho. I la por em genera angoixa. Una por i una angoixa que batallen amb la curiositat i el repte d’una fita que e fa peça.

De fet, crec que serà el primer tres mil del Pirineu en solitari. Però una veueta em diu que m’erro i que ja hi tinc el Montcalm i la Pica, però en unes altres circumstàncies, car són cims més concorreguts.

Estirat al llit, repasso de nou el planillo:

“dimarts dino a casa i pujo fins la boca sud del túnnel de Vielha. Allà, faig nit al cotxe per a poder sortir ben d’hora. La idea seria fer cim cap a les 10 ó les 11 del matí i dinar al refu lliure abans de baixar, de nou, cap a l’Espitau. Si estic cansat, dormideta al cotxe; si estic molt cansat, nit al Sant Nicolau; si estic pletòric… manta i carretera.”

Dimarts
Dino i torno a repassar la bossa. Quantes vegades ho he fet ja?

Vull fer la migdiada, però no em surt gaire bé. Així que prenc el cotxe i…

… de Taradell a Calaf, de Calaf a Ponts, de Ponts a Tremp, de Tremp a la Pobla, de la Pobla a Pont de Suert, de Pont de Suert a…

… a les 6 de la tarda sóc a l’Espitau i em miro el lliure del
Mulleres des de la distància. Diuen que hi ha dues horetes i mitja de camí. I, per un moment, penso que encara hi podria fer cap.

I si
me’l trobo plé?
I si està en mal estat i haig de tornar avall?
I si…

… Ho deixo estar i reservo sopar i nit a l’Espitau.

De l’aparcament estant, em miro el Mulleres i ens prenem les mides. Per passar l’estona,
faig un tros de camí en espardenyes. Pujo al capdamunt del primer
saltant d’aigua i torno a l’Espitau amb passes de gegant. L’angoixa i
el neguit del dilluns comencen a disoldre’s i la curiositat i el repte prenen volada èpica.

Dimecres
Són les 6 del matí quan deixo el llit i surto fora. Fa fresqueta. Esmorzo galetes
de xocolata i formatgets, mentres despunta la llum de l’alba. Carrego la
motxilla a l’esquena, allargo els pals i començo a avançar amb passa ferma i segura. La que em demana el repte i la curiositat i les ganes de conéixer una vall que, avui per avui, m’és encara desconeguda.

El sol, tafaner de mena, em ve ha trobar tot just guanyat el primer
llac. Ja hem passat les dues cascades i les cames ja van prou calentes i a ritme de roc. Sortir
d’hora, té premi: un ramat d’isards fuig en direcció a la Sarradera de
Pleta Naua (la del port de vielha).

Arribo al segon llac i em sorprèn un tercer llac encara amb traces de glaç surant en aigües
blaves.

Aquí, la pujada pren una nova dimensió i les fites juguen a fet i
l’amagada en una mar de rocs immensos. Saltant de roca en roca, arribo a una clapa
de neu força migrada. La passo per sota i em miro la paret que s’aixeca
al davant. Damunt d’ella diuen que hi ha d’haver el collet (coret que en diuen per aquestes terres), però des d’aquí només es veu un muret de roca. Com carai s’hi puja allà dalt?

Guardo els bastons a la bossa i començo a fer mans.

El camí es va
fent evident a mesura que es puja. De fita en fita, hom arriba a tenir més blau que marrón roquer damunt del cap. Quan me n’adono, em
saluda l’Aneto i la seva migrada glacera. Les Maladetes riuen i jo
també.

Fent carena, segueixo camí. La carena és força evident, però evoluciona a
cop de roc altra vegada. Un bivac ben tramat descansa just sota el pic del Mulleres.
Un pic que em ve a trobar quan menys l’esperava.

Són les 10 del matí i certifico que aixó no és ni el pla Montcalm ni
la concorreguda Pica. M’assec a la fita gegant de l’avantcim del
Mulleres i contemplo l’espectacle de la serralada de Ponent:
Vallivierna, Russel, Margalida, Tempestats, Aneto, Maladeta, …
Els gegants més altius del Pirineu es tapen les vergonyes. I és que els he
enxampat que encara no han esmorzat i s’estaven rentant la cara.

Al nord, les valls d’Aran i Luchon són un mar de blanca boira i a
llevant una munió de sorollosos cims aixequen pit per rivalitzar amb
les Malaïdes. Són els Besiberris! Els Besiberris i el Comaloformo, el Comaloformo i els cims de Sant
Maurici. Al fons de tot, aixeca la seva emboirada testa la Pica d’Estats. A Ponent, el cap m’hi fa veure d’altres cims més allunyats.

Avanço un xic per l’allargat cim del Tuc de Mulleres i em tempta la
vall de Salenques. De fet, la baixada hi sembla molt menys compromesa
que la del collet suara deixat. M’ho penso mentres menjo.

Però ho deixo estar.

Ho deixo estar i torno al collet de… Però , on és el collet? Vaig
traient el cap a cada escletxa i no acabo de veure la traça del camí
pujat. Per moments, un dubte.

Per fí! Ets aquí!

Començo a desgrimpar. I em sorprèn la senzillesa d’uns passos que el meu enginy havia fet més complicats.

A quarts de dotze, em faig l’europeu i dino a recer del refugi lliure de Mulleres.

El refu del Mulleres és una d’aquestes llaunes taronges que marquen
els indrets on et poden enxampar les tronades i és difícil baixar
més avall. La majoria els van espigolar pel Pirineu català, d’allà els
anys 70. Aquest em diu que és del 74 i m’ho crec. De fet, me’l trobo
amb el terra força brutot, però amb les lliteres molt ben parades i
temptadores.Em tempta la migdiada després de dinar, però, a quarts d’una, segueixo el descens i vora les dues em torno a
mirar el cim i el veig de nou ben amunt i sense cap pas per abastar-lo.

Foto:
La vall de Mulleres des del cim del Tuc de
Mulleres. Al fons es veu l’Espitau de Vielha i els
cotxes aparcats.

El video de la història a YouTube: 60 imatges valen més que una paraula