El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

La pau d?en Gil i la Nuri

Deixa un comentari

 

 

 

¿Per què ens mireu, verge santa,
amb aquests ulls tan oberts?
¡Doneu-nos l’esgarrifança
dels vells miracles complerts!

Joan Margall

 

 

 

Avui és 24 d’octubre, un dia en què Catalunya va mostrar-se pacifica i amable de la mà d’un il·lustre vendrellenc. Fa quatre dies, la verda terra basca estenia la ma a la concòrdia entre veïns i germans, tot atenent un clam de pau que s’enfonsa en el trinxament mediambiental que va suposar l’Autovia de Leitzaran.

Al bell mig d’una i altra data, vam tenir el plaer de visitar un d’aquells raconets màgics que s’amaguen en l’immens massís que uneix amdós paratges. Un terrer fet de valls i muntanyes que, malgrat la tossuderia d’alguns, agermana a les persones que el gaudeixen des dels replecs d’aquest immens vaixell que en diuen Pirineu.

Un servidor, amb la millor companyia, ha pujat a aquell raconet tan dolç i bonic, ho ha fet des de Queralbs, pel Camí Vell de Núria. I el camí, i les roques, i potser també la companyia, m’han contat una història que se’m fa de bé de narrar.

Vet aquí que una vegada, ja fa un bon grapat d’anys, aquestes valls
i muntanyes tenien uns habitants molt especials. Hi havia llops, llops
i ósses, ósses i gossos amagats dins dels ramats.

Diuen les llengües
arcanes, que els pastors feien rotllana, amb samarres de llana i algun
mos per menjar. Conten que eren gent múrria, múrria i solitària, gent cuita a
sol i serena, molt més ferrenys que en Manelic de Terra Baixa, car ells
no es deixaven entabanar per qualsevol Sebastià d’armilla estreta.

Expliquen, oi més encara, que un vespre d’aquells de lluna de pa, en
què els pastors es reuneixen per menjar un grapat de jonça i un
formatge ratat, se’ls va aparèixer un jovencell, cara trist i un xic
amargat, que vestia a la manera dels de la plana, i tremolava de fred
com una gota de rosada en veure’s sorpresa per les primeres clarors de
l’albada.

El van acollir, el van tapar amb una vella samarra de llana, i el
nouvingut restà a les muntanyes, cara trist i amargat de cor per una
feta d’aquestes de l’amor.

Cada dia, però, quan arribava la vesprada, els pastor sentien
l’esquellot que els cridava tots a taula. Oi si en corrien rostos avall
per tastar les escudelles que el nouvingut els feia amb una olla vella
que havia portat.

I que bones que eren les escudelles! I que tendres les paraules del
noi! I és que, en acabar la menjada, els ulls li brillaven, el rostre
se li il•luminava i la gola rajava dolces paraules d’amor: Parlava
d’una donzella, més bella que la lluna d’agost, més tendra que una
ovella quan es bada al pastor. Parlava i recitava i els pastors ja
veien la mossa, dama desitjable, objecte de veneració.

I l’endemà, els pastors tornaven a estendre’s per les muntanyes de
l’entorn. I el jove, tot sol a la vall, feia una talla de fusta, una
escultura a l’amor: La cara i el cos de l’aimada, amb aquells ulls tan
oberts, tan desperts als misteris del món. I, entre els braços, aquell
fill que no havien tingut, que se’ls havia mort, com sa mare, per una mala tempesta a les vores de la mar. I com li queien les
llàgrimes! Com rajaven dins de l’olla, omplint de sal humana aquell
deliciós fruit del seu enyor!

Dedicat a Sant Gil, la Mare de Déu de Núria, els pastors del
Pirineu, la gent de pau i, en especial, en Pep Coll, el gran cronista
del Pirineu més nostrat.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.