El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Esterri d’Àneu és una delícia en aquest temps on, fugides les aglomeracions de l’hivern, encara no han arribat les de l’estiu. La gent hi és amable, els carrers tranquils i acollidors. El poble t’encomana aquella pau que li insuflen les muntanyes que l’envolten.

I justament són les muntanyes, les que ens han atret cap aquest bell racó i, si divendres, gaudim dels palers d’Esterri, dissabte deixem el cotxe sobre la Mare de Déu de les Ares i ens endinsem a un planeta lacustre, a una terra que, malgrat el sol intens, refresca amb la juganera baixada d’un riu que, ara saltironeja i ara s’atura en llacs i estanys d’una bellesa corprenedora.

Sortim dels prats que, a l’hivern, són plens de neu i esquiadors. Però que ara serven la calma dels remuntadors aturats. Una fila índia de turistes japonesos perfilen un trossic de prat. van a treure el nas als primers dolls d’aigua i natura d’un recorregut que amara l’ànima de goig.

El camí fins a l’Estany de Gerber és apte per a tots els públics. De fet, tant de pujada com de baixada, trobem nens, avis, senyores de posició i de més jovenetes i xiroies. Superar aquest estany ja demana d’un xic més d’esforç. La pujada és més forta i les roques demanen posar-hi els sentits. Després, un cop d’alt, el bosc comença a desaparèixer i l’estatge alpí senyoreja l’ambient. Parets inabastables, roquissars clapejats de gespa, alguna congesta de neu que, mandrosa, no vol fugir d’un terrós que li és agradós i bonic.

Després d’una nova pujada, els tres estanys i l’aigua que juga més jove i infantil que mai, car acaba de néixer, són el marc incomparable on es troba el refugi on, gràcies a la massificació de Sant Maurici, farem nit.

El Refugi Mataró és un palauet preciós envoltat de muntanyes. Xicarró i ben agarrat, suporta els embats de les tempestes des d’aquell llunyà setembre del 85 en que van pujar-lo en aquestes alçades. La gent que el visita, i els seus cuidadors, el mantenen en un estat envejable. El millor refugi lliure del Pirineu? Aquesta és la sensació que ens queda després de fer-hi tarda assolellada, nit estrellada i matinal tempestuosa. I com espeteguen els llamps! I com bufa el vent que remou trons i núvols! I com xerrica el cablejat que aguanta la llauna que ens aïlla del fred i la llampegada!

Dins del sac, recordem la tarda al llac, el passeig pel circ de Gerber, els cims que, a diferencia d’ara, no eren gens bruns ni amenaçadors, car eren parets seductores i afables… I les cerveses? Dues cerveses sevillanes que prenem a la fresca d’aquest privilegiat entorn, un entorn de vistes memorables. I el rierol? Un jove, clara i fresc doll d’agua que ens ha sadollat la set d’una nit en alta muntanya.

Canta un ocellet, sobre un xic el cel, el sol –encara poruc- treu el nas entre tels de boira que es desfan. Els cims recuperen els seus colors i les alegres fesomies que ens van mostrar en l’arribada. Nosaltres, deixem el pas del coll Glaçat per una altra jornada i, amarats de natura, reprenem el descens cap a la vall.

A La Peülla, trobem les vaques i els pastors que els donen les sals tan desitjades. Nosaltres, com les vaques, també cerquem el nostre aliment. El plaent sabor de la carn de bruneta – la vedella del Pirineu -. Ho fem en la bona companyia dels estarriencs, una gent que se’ns fa amable en aquest trànsit entre les aglomeracions hivernals i les estivals que comencen a treure el cap per aquestos paratges.