El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Poc després de les set, arribem a un Rupit encara adormit. En Carles i la Susana són els companys de viatge. Per ells, és la primera Rupit. Per mi…

En segellar la tarja de pas, ja he vist que no seria una Rupit qualsevol. És una Rupit farcida de records, una Rupit de maridatge i de mestissatge, una Rupit que caldrà assaborir com s’assaboreix el bon café_ Lentament, suaument, dolçament. A vegades, amb l’amargor pròpia de l’enyorança, d’altres amb l’alegria del retrobament.

Enguany, no faré d’escombra, ni esperaré els participants a La Trona, ni hauré donat un cop de mà per carregar el material dels controls. Tampoc seré a l’arribada, rebent els caminants esgotats.

De fet, em torno a enamorar de les vistes que t’impactendes del cim de l’espadat de Tavertet. El sol, que tot just es lleva, il·lumina un xic la boira que, flonja i suau, s’enrosca sobre el Pantà de Sau. Una massa d’aigua que s’amaga sota l’efímer llençol de núvols blancs. Un llençol que malda, enguany, per pujar les muntanyes que l’envolten.

Xino-xano i sense presses anem fent un camí conegut. Encara recordo l’any en què, després de fer d’escombra de Vilanova a Taradell, vaig fer tot el recorregut corrent. I els sopars? Aplec de regraciament amb tota la gentada que munta controls i passa les seves hores, aturats, parant el fred dels dies rúfols.

La Rupit és molt més que una Marxa, és tota una institució que Taradell ofereix al món excursionista. De nou el Pedraforca em retorna al camí. Enguany és tot vestit de blanc nival. La retina reté la postal d’un Tavertet emmarcat pel Cadí que li fa rotllana.

A Tavertet, enguany ha fallat el butà. Massa fred, fins i tot, pel gas butà. El té amb llimona, però, va molt bé en aquelles primeres hores del dia. Control rere control, m’he trobat cares amigues, gent afable que no em retreu el fet que la vida m’hagi allunyat un xic del Centre, del Centre i de la Rupit.

Paisatge rere paisatge, avituallament rere avituallament, persona rere persona, … Arribem a la Collada poc després de les cinc de la tarda. Els companys porten el cansament habitual d’una primera Rupit. Jo, un garbuix de sentiments i sensacions, propis de qui viu el maridatge dels móns que més s’estima.

A un quart de set entrem per la porta del Centre. La fosca ens ha enxampat a la Serra, amb ulls clucs, navego per un país conegut. Ja a Taradell, sopo i faig les darreres rialles amb la gent de Protecció Civil.

Ara si que ja ho puc dir: Moltes gràcies a tota la gent que posa l’engruna per fer rutllar la travessa. Moltes gràcies als anònims organitzadors de l’event. Als del Centre i als de Protecció Civil, la mare que té cura dels pollets que ens atrevim a enfrontar-nos a aquest repte tan proper i agradable.