El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Arribem reventats de Paris. Una nit sense dormir, una jornada de viatge: la pau en entrar a la vall, ens deixem bressolar per la dolça del Llac.

La vall de Chamonix, quan se surt de la capital, és pau i dolçor entre cims que, vistos d’aquí baix, són inabastables.

Plou. Veniem a cercar el temps dels déus i ja el tenim aquí: ara sol, ara un núvol, ara l’espectacle dels cims emboirats, ara… Viure a l’entrada de la vall, viure en un no-lloc aliė al món exterior.

Una passejada et mena a les runes del Castell de Sant Miquel, guardià de la vall glossat per 1000 romàntics. Un bosc immens, un estatge autofabricat perquè els conqueridors de l’inútil treguin el rovell del cos abans d’endinsar-se en l’inhòspit paradís alpí.

Pau i calma que contrasta, segons veig, amb el tsunami polític entre partidaris i detractors del President Pujol. El rei anava nu i, aquells que en feien devoció, pateixen allò que, els que vèiem l’home per davant la icona, ens ensumàvem de fa temps: la transició, com el franquisme, va engreixar les butxaques dels manaies.

Des de la calma de Nostrasenyora del llac, regada per l’aroma de les pluges dels cims i llurs aires purs, Catalunya queda tan lluny com la personalització messiánica que, anorreant la democràtica Assemblea de Catalunya, esdevingué pal de paller d’un exèrcit que, fins avui, es creia veu única d’aquest bocí de món.

Mort i enterrat l’oasi català, iniciem nova transició, la transició de la ruptura amb unes maneres de fer que hem de desar al cubell de la brossa. Només així, el país serà de la seva gent i no de messies que guiin el ramat cap a llur utopia personal.

Qui hagi seguit aquest bloc des de fa gairebé deu anys, segur que recorda la flaca del seu autor pels pastors, els ramats i els impressionants gossos de muntanya del Pirineu.

Els impressionants i dòcils gossos pirinencs, guardians més intel·ligents d’ovelles, cabres i bestiar, que feien bona feina en aquells temps on, els afamats depredadors, encara eren un malson de les muntanyes.

Si algú té temps i ganes pot capbussar-se en el bloc, per mirar de trobar l’ovella isarda o el darrer pollí cap a Rojà, entre més relats de pastors i bestiar, ja sia del Montseny o del Pirineu llunyà.

Tota aquesta introducció ve a tomb d’un regal d’aniversari – del meu aniversari, no pas de l’aniversari del bloc – que vaig rebre de mans amoroses un vespre de sublim sopar en un privilegiat mirador de la ciutat dels prodigis.

El regal en qüestió em va portar, amb dona i filla com a companyia, a un llogarret perdut entre Igualada i Santa Coloma de Queralt. Un llogarret on una esbojarrada família ha decidit manar bestiar amb amor, caràcter i bonhomia.

El matí del pastor és una bella experiència que, a preu de ganga, permet a petits i grans conèixer els intringulis d’una de les feines més tradicionals del país: Què fa un pastor a terra baixa? Sempre va amb el mateix gos? Trepitja pastures d’altri? Com governa el ramat en camins i pistes? Com es gestiona un ramat per a què mantingui un nombre raonable de xais, ovelles, marrans i, en aquest cas, cabres i cabrits?

Tot això, i molt més, és el què es pot veure i viure en aquest acollidor indret entre muntanyes on els ramats arrananen els prats i els ‘convidats’ poden fer de pastor una bona matinal en companyia d’un pastor que, quan nosaltres hi vam anar, tenia la dona malalta.

Esperant que s’hagi recuperat, me l’imagino davant d’un televisor seguint el mundial de futbol amb la satisfacció de qui ha fet la feina i es mereix el benaurat repòs vespral.

Ja fa una setmana d’aquesta aventura, però la recordo com si fos avui.

La recordo humida, vital, propera, sencera i… emmarcada entre les retencions i les obligacions.

Tot va començar a les portes del Velòdrom d’Horta, la llar dels èxits d’un ciclista proper que va acabar pedalant per les carreteres del móm mundial.

Són les vuit del matí i la roba tècnica i la motxilla indiquen les nostres intencions: fer el cabra per les muntanyes properes. 

En Manel i un servidor tombem la fina pluja d’un matí de primavera, tot esperant l’Òscar que, retingut en criminal dilluns, fa tard.

Aixoplugats sota la Ronda de dalt, no dubtem del nostre repte.

Sortint de l’aixopluc, l’Òscar ja és aquí.

Són les nou i dotze quan enfilem el camí dels cims. Marques verdes per guiar-nos, ganes de viure per fer-ho.

Pugem amb pas ferm i constant fins al Forat del vent, baixem trotant com pollins fins a les envistes de Can Cerdà, corriolegem com senglars fins la carretera d’Horta i correm fins a Can Borrell i el Pi d’en Xandri per estirar musculatura i sentir-nos isards.

El fang sota la pluja de la Torre Negre ens fa ballar com mai. Cada cop més arrelats en un terra assaonat ens sentim pesats arbres sense moviment.

Finalment però, un corriol, arbres florits, algun ocell que piula anunciant la fi de les pluges.

Un xic d’asfalt, converses perdudes, cursa suau quan para la pluja. Camí de La Floresta passem per una antiga casa ocupada que ara plora l’absència d’estadants. I, poc després, aquell tallafocs que no s’acaba mai i que clou en un mirador sense vistes. Borrissols de boira fan de Collserola un paratge de la garrotxa. I vorejant el Turó de Balasc, aquell cel negre, prenyat d’aigua que vol caure.

En arribar al coll de Can Cuyàs ja em sento com a casa. D’aquí a Vallvidrera, corriol humit i pista en baixada que ens deixa a la Vallvidrera del pantà i la Mina Grott, llocs mítics, llegendes vives del noucentisme i el seu projecte de fer de Collserola un jardí per a privilegiats estiuejants.

Les cames comencen a pesar sota la xafogosa tarda i la Budellera esdevé un laberint balancejat que ens fa pujar cap al turó dels Mussols, baixar al revolt de les Monges, deixar el camí fàcil al Tibidabo i corriolejar de nou fins al Coll de la Vinaixa. Corriol senglaner on l’Òscar i en Manel treuen a relluir aquell entrenament que a mi em manca, però que, beneïda família, no trobo a faltar.

Malauradament les obligacions paternals d’en Manel ens allunyen del bell Sant Medir. I un nou corriol se’ns obra per escurçar camí, travessar l’Arrabassada i recuperar recorregut al coll de l’Erola.

Records d’una tardor màgica. Un pla, una foto, una mossa que feia anys sobre la meva esquena ferma i segura d’atleta immortal.

Baixem. Baixem trotant encara com pollins joves. Baixem fins el Passeig de les Aigües. Baixem i em miro els Turons de Magarola i Valldaura, abans de girar l’esguard a la ciutat grisa que, ara pren alguns colorets assolellats. Allà, un xic avall, el Velòdrom ens observa. I correm, corren més ells que jo, però correm tots tres amb el seny que infon l’ampla pista, privilegiat balcó sobre la ciutat dels prodigis.

De sobte, el pont del Portell. Poc després el Portell mateix ens acaba de donar aquelles forces que, en arribar descobrirem sobreres: Baixem com guepards plens de vida! Baixem i correm i notem el vent a la cara.

Un xafogós aire ens diu que ja som de nou a ciutat. Esprint final, acabem amb dignitat, a pas de cavall jove i vital. Ho hem fet bé i riem com quitxalla trapella en saber-nos joves inconscients que s’han perdut en la sempre benaurada i graciosa muntanya.

T’escric directament a tu, des de la distància del meu cau digital.

T’envio la lletra just abans de sortir a fer 42 quilòmetres llargs pel Parc de Collserola.

I ho faig arran d’una sola pàgina del teu imperdible córrer o morir. Si, si, ja sé que ara estàs, literàriament parlant, més enllà de la frontera invisible, però jo tot just ara he pogut arreplegar l’exemplar del correr o morir que vaig regalar a la meva parella un Sant Jordi del passat. I, un cop amarat de tu, m’ha sorgit la necessitat d’escriure’t.

D’escriure’t en relació al moment on coneixes l’Alba, allà, a la Ciutat del Vent, i en fugiu cap al Pirineu estimat més ràpid que corrent. Allà, tan tu com l’Alba, assegureu no entendre com la gent pot viure a Barcelona.

I, la veritat és que jo tampoc ho tinc gaire clar encara, tot i que la VIDA, així, en majúscules, em va arrancar del meu Pirineu, del meu Costabona, del meu Montseny, del meu Matagalls, del meu refugi preuat per a portar-me de nou a la ciutat de la qual havia desertat, com a bon fill d’immigrants muntanyencs.

I és que, Barcelona, com el Paris que acull a un dels personatges de La ciutat de les pistoles d’en Santiago Riera, és “una ciutat desconeguda que diàriament engoleix centenars de persones que arriben il·lusionades i al mateix temps expulsa una quantitat idèntica de pelleringues desfetes i desesperançades.”

Abans d’explicar-te com m’ho faig per viure a Barcelona però, m’agafo a la sisena etapa de la teva travessa del Pirineu per a què tinguis un perfil d’aquest modest interlocutor.

Ets en un punt de la marxa on esdevens ós i, tot i no sentir-t’hi del tot incòmode, assegures que no ets pas un ós, sinó un isard. Allà dius que el teu natural és més àgil i veloç com l’isard que no pas tossut i constant com l’ós.

Doncs bé, trec aquest episodi perquè jo vaig trigar sis setmanes d’estiu – repartides entre el 2005 i el 2010 – per a fer la travessa a pas d’ós que tu et vas menjar en vuit jornades. De fet, escrivint-te des del Cau de l’Ós, no cal que et digui quina és la bèstia que els camins m’han dit que sóc.

Ho sóc fins al punt que, quan feia muntanya amb regularitat, hivernava i tot. En aquells temps, l’hivern era de pacient preparació de les llargues travesses que m’esperaven amb les primeres florides de la primavera. En arribar aquesta estació, un servidor, feia quilòmetres i quilòmetres per pura tafaneria i plaer. Mai he arribat a competir, car els óssos, solitaris de mena, difícilment competim com si que feu els estols d’isards.

I, ara, avui que l’amor m’ha vingut a cercar al cim del Matagalls, tot l’aprenentga d’ós em permet viure en una Barcelona que m’he fet força a mida.

És una Barcelona feta de verds turons i aigües subtarrànies que només percebem les ànimes tafaneres que s’entotsolen en les llegendes i el llegir. Una Barcelona on les roques del Pirineu són la carn de la meva filleta de disset mesos i els camins són resseguits pels dits i els besos en el cos de la meva parella.

Les meves caminades d’abans ara són nocturnes passejades per calmar la menuda i llevar-li els malsons. I, quan la crida del Pirineu m’embogeix l’ànima, no tinc més que disfressar-me, ara si, de senglar solitari i perdre’, per la Font de Sant Salvador o pels replecs més amagats de Collserola.

Veritablement, des de Barcelona, i amb família omplint-te l’ànima, el Pirineu resta lluny, molt lluny. És un record en la memòria que saps que tornarà algun dia, però que ara només serveix per a alimentar-te l’esperit en hores baixes.

Amic Kilian, i permet-me dir-te amic per la germanor de sensacions que ens ofereix la muntanya, viure a Barcelona és possible per a bestiar com tu i com jo, és possible si hom oblida el ciment i el plom i només es fixa en imatges i sensacions.

I és que, com et deia, per a fer-ho, només cal sentir la natura oculta sota el ciment, sentir-la i omplir-te d’una altra natura, de la natura que batega en les persones que t’estimes, en les persones que, com les muntanyes, et donen èxit i fracàs, alegries i penes, dolor i plaer, cansament i èxtasi, tot o res!

Per tot això, i encara més, els óssos com jo, o els isards com tu, podem fer-nos la ciutat a mida, deixar el pesat asfalt per les persones grises i percebre el verd, les estacions, la natura, fins i tot, a la ciutat del vent, fins i tot en aquest món de cotxes i pol·lució que ens col·lapsa la ment i ens encongeix l’ànima.

Amb la modèstia del pare ós, una ferma abraçada,

lluisdetaradell.net

P.D.: I segueixes prement-me l’ànima, cabronàs!!

Déjame Vivir Official Trailer – Summits of My Life from Summits of My Life on Vimeo.

Mountain lovers: the second episode of Summits of My Life is here! Déjame Vivir is available starting on March 27th!

Throughout history, there have always been people who have chosen to live differently. Discover the Kilian way in Déjame Vivir, an epic adventure lived on Mont Blanc, the Matterhorn and Mount Elbrus, three emblematic peaks in Europe. Will Kilian manage to conquer the three summits that have fascinated him since childhood?

Share the pain, frustrations and joy of Kilian and his friends who elected to experience mountains in a different way, like other mountaineers had done before. They, just like all those who are drawn passionately to the mountains, like you, are not afraid of living.

You can now get the dvd or download the film or contribute to the project by becoming a Friend on store.summitsofmylife.com . Read about the full project on www.summitsofmylife.com

Em desperta la menuda, l’acotxo un xic i acaba dormint amorrada al pit de sa mare. Són les sis del matí i em vesteixo d’una rebregada. Escalfo el cafè i, estomac buit, surto de ciutat per la Meridiana.

A la ràdio, bells records de programes de sardanes i cultura tradicional. Després, en superar La Garriga passo a Ràdio 4 i recordo el Catalunya Exprés amb una ràdio formula actual de nom desconegut. I és aquí, en la vella emissora d’infantesa, que m’apareix la sintonia ideal, l’escalf adequat per sortir de la convencionalitat i passar la frontera invisible que et porta a un món encantat.

Arribo a Coll Formic just en l’instant que la nit perd foscor i deixa aquell argentat blau que anuncia un nou jorn.

Calmosament em calço les botes i l’impermeable, miro el fosc inici de la sendera i començo a deixar el món a l’esquena.

En arribar a la primera creu, giro amunt i, amb respecte i veneració, et demano que em desvetllis els secrets de la teva fesomia hivernal.

Les vaques, immóbils, són a les envistes de Coll Formic: I els ocells, si n’hi ha, no piulen. Mal senyal per un jorn on bufa llevant i corren ramats de boires que s’agombolen i s’espesseixen en arribar dalt la carena.

M’escolo entre els teus llençols gebrats i et resegueixo la pell amb la tendresa d’un amant.

Ara, superada la primera esbufegada, el pla m’amoroseix les passes, però és el vent el que em fa serrar les dents i tapar-me fermament el cap per no perdre’l i esdevenir orat.

De cop, la boira s’emporta el món. I és la soledat qui es fa present i mostra tota llur magnificiència. Tu i jo, sols, l’un per l’altre. Em poses el repte de trencar la frontera invisible i jo et segueixo el joc, l’esquinço i et vinc a buscar en aquest altre món benaurat. I és així com tu et mostres com un cim i tots els cims que he pujat en ma vida.

Ara, en aquest tram planer, sóc un infant que et puja a tu, dolç cim d’infantesa; ara, en aquest racó més trempat, ets el Taga, cim de venerada joventut; i, ara, en sentir-me cec enmig de la boirada, són els plans de Comarmada, el Pla Guillem, les Esquerdes de Rojà i el meu cim més estimat, aquell més petjat en la maduresa passada.

Matagalls i Costabona sou ara un mateix cim!

En arribar al capdamunt de les escales i perdrem en la blanca capa de gebre que cobreix roques i prats, matolls i creus, la meva persona perd el cos i és pura ànima.

De cop, l’altar i la creu.

L’altar i la creu que se’m dibuixen davant dels ulls engalanades d’humides robes afaiçonades per les mediterrànies aigües.

I és aquí on, capbussat en la mar blanca, tinc un record immens, un desig que llenço a l’aire:

“Que aquesta bella excursió, aquesta hivernal entranyable, sigui l’esperó que permeti llevar la malaltia al Tiet Lluís, mon segon pare; al pare del Xavi, que les passa molt magres; i a la família de mon padrí que les viu molt amargues“.

De seguit però, giro cua i, com el bastó d’un cec, tentinejo la baixada. Em deixo bressolar per les teves espatlles, Matagalls. I ets tu, i no pas jo, qui em deixa a peu d’abeurador glaçat per a invisibles vaques.

La font és indret conegut. Aquí, el camí, lent i segur, em torna al Coll Formic, al món real, a la seguretat de cotxes, persones i cases. M’hi deixa amb la dolça sabor d’haver viscut un cim amic en condicions inenarrables.

I, en acabat, per fer calor, entro al Restaurant on, quatre grups i una parella, mengen menges variades. Jo, per entrar en calor, trio la tendresa del xai que em transporta, d’ací i de cop, a una nòmada haima perduda en el sorrenc desert del Sàhara.

Escric això des de Rota, la darrera de les platges que he tingut la sort de visitar aques mes d’agost.

Ho escric amb la mirada posada a la Festa d’en Tocasons on, si tot va bé, arribaré justet justet per afegir-me al grup del sometent, defensor de Taradell.

Serà la cirereta de les primeres vacances amb la pubilleta.

Serà el punt i seguit vers el món laboral, per a mi, i cap a l’inici de la via escolar, per la menuda.

Però aquí no es tracta de repassar el futurbpersonal i familiar, sinó de donar un cop d’ull, incomplert i subjectiu, a les sis platges on hem estat aquest estiu.

La Fontanilla

La primera de les platges visitades s’ubica a Conil de la Frontera, una bella i turístic població ubicada entre Gibraltar i Càdis, és a dir, en una de les costes més boniques d’Espanya.

El gran atractiu d’aquesta platja, en comparació a la resta de platges visitades, és de caire natural, Un espadat la separa de la veïna Fuente del Gallo i unes roques a peu de mar fan les delícies dels més menuts, tot oferint-los menuts i atractius habitants de l’oceà.

El gran handicap de La Fontanilla, per als pares novells, és l’accés, La platja és en un dels extrems del poble i l’accés principal dels banyistes és motoritzat. Això fa que les zones d’aparcament més properes s’omplin en un tres i no-res, amb les dificultats logístiques derivades.

El poble, Conil, és un altre dels atractius. Els negicis turîstic estan integrats en el paisatge i el seu Museu de la vida tradicional conilenca val la pena de ser visitat.

Platges de la Ria Formosa

Després de Conil vam endinsar-nos a l’Algarve, una de les regions més tropicals de la Península, un indret on el maridatge entre l’explotació turística i la conservació de l’entorn sembla possible i és protegit per la llei.

Allotjats a Quinta Velha, un curiós allotjament de Cabanas de Tavira, vam visitar dues platges de la Ria Formosa: la de l’ilha Cabanas i la famosa platja d’Ilha Tavira, la vuitena platja més adequada per al turisme familiar, segons les informaciona facilitades.

L’accés a ambdues platges es fa en barca i, en ambdós casos, el trajecte costa 1,50 euros anar i tornar.

Personalment, l’Ilha de Cabanas em va resultar més atractiva. Es tracta d’una illa més estreta i, per tant, amb un millor accés a la seva immensa platja i no és tan explotada comercialment com la de l’Ilha de Tavira.

Per contra, la platja de Tavira disposa d’un càmping municipal amb bungalows i d’alguns apartaments, el què pot ser una bona destinació per a passar uns dies a la platja i descobrir aquells racons més amagats i solitaris d’aquesta immensa i curiosa platja oceànica.

Com a curiositat, Cabanas és un antic poble de tonyinaires i encara serva aquest aroma de vila calmada i còmoda tan pròpia dels llograrrets de pescadors, malgrat l’esclat d’un turisme que té en la gastronomia la seva principal font d’ingressos.

La Antilla

Hem estat a Càdis, hem visitt l’Algarve, ens faltava visitar Huelva per completar el Golf de Càdis i, la oportunitat de disposar d’apartament a les platges de Lepe, ens ha permès descobrir dues platges tan complementàries i atractives com les de Tavira.

La platja de La Antilla és documentada des del segle XVI quan, en temps de Felip II, s’hi va aixecar La Torre del Catalán, una torre de defensa costanera contra les incursions dels pirates moriscos.

L’arena de les seves platges fou el motiu pel qual els mariners que van descobrir les amèriques van donar el nom de Les Antilles a aquell indret tan llunyà del Nou Continent.

A redòs d’aquesta històrica platja s’hi han fet dues grans urbanitzacions, la més antiga de les quals ha près el seu nom, mentre la més nova, en ser ubicada a cavall dels termes municipals de Lepe i Isla Cristina, s’ha batejat com a Islantilla.

Personalment, m’agrada més la fisonomia de les platges de La Antilla, amb les seves cases a peu de platja i les seves arenes farcides de petxines expulsades per la mar.

Islantilla és una platja més normalitzada, ordenada i esquitxada d’hotels i edificis massa moderns i ben arranjats.

Cal destacar però, en la frontera entre ambdues urbanitzacions, l’ermita dels pescadors i la platja on, si la vostra menuda es desperta d’hora, podeu gaudir de l’arribada de les barques dels pescadors antillans perseguits per veritables estols de gavines.

La Costilla

Rota és una vila tan estratègicament ubicada que, des de temps molt reculats, ha estat base militar d’algú o altra. Romans, àrabs, cristians i avui nord-americans han fet d’aquest racó de món el seu bastió inespugnable.

Quedar-se però amb la vessant testicular de la vila seria un greu error. I, com sol ser habitual, la concentració militar en un extrem de la vila, relaxa el seu voltant, donant com a resultat una vila contrastada, diversa i d’acollida.

Rota és turisme familiar sevillà, tan o més com La Antilla és turisme familiar madrileny o castellà.

La platja de La Costilla és una platja segura, ordenada, àmplia i neta que fa les delicies de xics i grans. Els lloguers són possibles ben a prop de la platja i un sender molt agraït permet descobrir com l’oceà empeny la sorra terra endins i aquesta comença a omplir-se de mates, flors i pins.

Acaben aquí aquestes inconnexes notes sobre sis platges distintes en un mateix espai costaner. Sis indrets on gaudir de la mar amb quitxalla. Sis paradisos atlàntics per visitar, triar i gaudir.

Empès per Tots els noms de Barcelona, l’opera prima d’en David Izquierdo i d’una editorial que promet bones lectures, prenc el cuc de ferro i atravesso la Mina Grott per prendre peu en un desert baixador que fa un grapat d’anys algú va possar als peus de la Budellera.

La intenció inicial del recorregut és redescobrir el Puig de l’Àliga que, amagat sota les obres del Doctor Andreu, malviu entre l’oci infantil i el culte sagrat i, seguidament, carenar una de les ales estes d’aquesta bestiola fins al Turó de Magarola i desembocar en aquell rerepaís on s’amaga l’antic camí de Sant Genís als terrenys dels Horta.

Començo doncs a remuntar pels camins de Mossen Cinto, acompanyat per la dolça piuladisa dels ocells que, amagats entre les branques, es fan escapols a una mirada ja massa urbanitzada. De cop però i sense adonar-me’n, se m’obra un espai d’un romanticisme sublim!

La font de la Budellera és pura màgia que em transporta als temps en què la cabalosa riera devia baixar joliua i plena com aquell riu ocult en les entranyes de Barcelona i que el bo d’en David homenatja en el seu relat, però sense arribar al renós ocult que en ambdós rius és amagat. M’hi trobo abans de la font, m’hi trobo al 1918, quan l’arranjàven i el meu magí fins i tot, m’hi porta amb una família barcelonina que hi va haver la berenada d’un diumenge de tardor.

Arrancat de l’indret per la màgia que m’hi ha endinsat, enfilo el camí del cim que, en aquestes hores primeres, és pau en estat sublim. Una pau que tan sols trenquen quatre ciclistes, un guarda forestal i un servidor que, inflat de passat, voltar per uns territoris que l’urbanisme ha modernitzat.

Seguint la tafaneria del cor, deixo el parc infantil i, amb un xic de neguit, m’endinso en el Temple expiatori que els salesianes regenten en aquest cim de nom ocult. 

Dins l’esglèsia – la nova, car la vella no l’he poguda visitar – em sento fatal. Potser estic suggestionat per la lectura d’en David, potser ho estic per la gent que és resant en un racó de la remenuda nau circular, potser és la foscor, potser les imatges o el silenci que, de tant en tant trenquen les passes d’un monjo potser imaginat. En surto i respiro un xic.

Just al costat, la primera esglèsia – la del 1886 – profana el vèrteix geodèsic d’aquest cim. Vorejant-la, enfoco la carretera de Vallvidrera i em desvio cap a l’Arrabassada on, oblidant les intencions com si em guiessin les passes d’algú que camina sota els meus peus, acabo baixant pel camí de Cal Borni, bec aigua d’una font que – no sé per què, em fa la sensació de fer-me etern – i, dubtant entre dues pistes que em portarien a la carretera de les aigües, el meu ocult guia em mena cap un corriol que, en clar descens i poques giragonses, em deixa al carrer d’Amalia Garcia, just al capdamunt del barri dels Penitents.

Llavors, en reconèixer les noves fesomies d’aquest barri, il·luminades sota les espelmes de l’Aibe i la Vireia, es fa la màgica connexió que em xiuxiueja que són els bruts que somnien els que em guien com un branquilló riu avall, fins a l’inici d’un delta gegant que, sota els Penitents, s’obra en aiguamolls i rieres que xopen de vida Barcelona entera!

Dissabte de revetlla a Taradell. Són quarts d’onze del matí quan sortim de casa i prenem la carretera que, a través dels túnnels de Bracons, uneix Osona amb La Garrotxa i, d’aquesta manera, s’escurça la distància dels taradellencs amb el Cap de Creus.

Gaudit el dinar, ens assentem a la fresca d’una ombra que es troba davant per davant les xarxes esteses de la flota de pesca local. Gronxats per la marinada, capcinegem dolçament mentre fem la païda.

Cap a quarts de cinc però, el cos es comença a reactivar, comprem els esquers que hauran d’atraure l’escàpol bestiar de mar i ens apropem al indret escollit per l’expert pescador que ens guia i ens acompanya: L’espigó que neix a les vores de la Platja dels Palangrers.

Allà, a les envistes del castell dels Trinitaris i del llunyà bisbe adormit, parem les cadires, les canyes, la galleda plena d’aigua i els estris que fan el treball més fi.

– Mira, fixa-t’hi bé – diu l’experimentat pescador a una novícia en la matèria -, el cuc es posa d’aquesta manera. Veus? – i introdueix una llarga agulla per la boca de l’animal fins a treure-li pel darrera. Després, clava la punta de l’ham dins de l’agulla i fa passar el cuc fins a cobrir l’ham i un tram de fil.

Cada canya, dos esquers. La novella no triga gaire en tenir el primer peix agarrat: un burret – com un servidor a qui pescar ja fa força vesprades -. I jo, canya preparada, i plom llançat, sento com pica, recullo el fil rodant el carret i trec una donzella – un xic més bella que aquesta novella que pesca al meu costat -.

Els alumnes, mentre el mestre para les canyes llargues i la corda de pescar pops, treuen una desena de gustoses delícies per a fer un bon suquet. Això si, pesquen quan el cuc el posa el mestre, quan ells el posen, els peixos es mengen el cuc, però no es queden enganxats a l’ham. Descobrim que, el secret de la pesca, és en la paciència i el tràfec amorós i constant en preparar la canya, el plom, l’esquer i l’ham.

Quan acabem les tres horetes de pesca – amb un banyet entremig per aturar-nos del febril trafegueig marinat -, 28 peixos de diverses de les espècies de roca que nadaven jolius per les aigües de Roses, han picat l’ham dels tres pescadors congregats. 28 peixos i un pop immens: Quatre quilos de pop que, golut, s’ha volgut menjar la sardina, que penjava de la corda robusta que l’ha tret del mar.

Arribades les vuit del vespre, com per art d’encantament, els peixos de roca desapareixen i, amb ells, comencen a arribar pescadors colrats per la serena de la nit. Uns i altres, reaccionen a l’arribada dels grans peixos nocturns. Aquests, diuen els que hi entenen, són els únics que fan feliços als pescadors experimentats. De fet, n’hi ha que, amb els peixos que pesquen de dia, fan esquer per les bestiotes de la nit: congres, sípies, bruixes o llenguados, per a dir-ne els més fins.

Nosaltres però, dinar complert, deixem la jornada de pesca i fem la coca de Sant Joan per a celebrar el bon dia a la vora del mar. Ja tindrem temps de netejar el peix i el pop i preparar el bon suquet i el octòpode seguint la bona recepta que un cuiner de Roses va ensenyar al vell pescador que, amb setanta anys a l’esquena, aquest relat ha protagonitzat.

Seguint amb la setmana de silenci, el dijous ens acomiadàvem d’un Comus lleugerament assolellat i, en pocs minuts, érem voltant pel bonic poble de Belcaire, amb el seu pujol creuat i la seva magna església, tot anant cap a Quillan, la cruïlla de camins amb un temple romànic molt bonic que s’amaga entre les cases.

Si dilluns, feia cinc cèntims dels quatre catalans del Titànic, avui desvetllaré el silenci de la setmana passada.

Pot ser que, als que visiteu el Cau des dels seus inicis, no us vingui de nou la meva debilitat personal per un raconet del Pirineu que em resulta realment proper i encisador. Aprofitant les festes de Setmana Santa, que he gaudit passada Pasqua, m’he apropat al meu raconet de món i, novament, no m’ha defraudat gens ni mica, ans al contrari, m’ha rebut amb tots els seus colors.