El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El cel és ben rúfol quan obrim els porticons del mas. De fet, donen ganes de quedar-se tancat a casa i no prendre el cotxe per anar a escampar la boira. Es veu ben clar que, avui que la boira és alta i ploranera, és del tot impossible, fer-la fora del seu reialme.

Esmorzem amb parsimònia, però no ens qüetionem la sortida. Com ho podríem fer? Com podríem deixar les il·lusions d’una sorpresa al bagul de les golfes? No li he dit on la porto. Ella m’ha demanat que la portés en algun d’aquests pobles petits que menudegen per la comarca. La seva fixació és Espinelves, però avui es fa impossible arriar-hi. La Fira de l’Avet converteix el menut poble en una Barcelona farcida de clients i curiosos que cerquen l‘arbre que els farà més europeus en les festes que s’apropen.

Sortim de Taradell i ens deixem encisar per les neus del Pirineu que, malgrat la distància, lluen com llençols acabats de rentar, sota un mantell de núvols grisos. Enlluernats per la visió, deixem la carretera per prendre l’Eix en direcció a Manresa. Tot just entrats al Bagès, un indicador ens marca el nostre destí. No li dic res, però giro cap al Lluçanès, amb la mirada fixada al remenut Oristà.

Oristà, com Lluçà, són noms oberts: Oristà, dit així, tot allargant la à final. Lluçà, dit de la mateixa manera, amb la à encara més llarga. Dues vores ben badades per una de les comarques més tranquil·les i solitàries del país. Dues puntes que, com la musicalitat del seu nom indica, no es tanquen al seu entorn, sinó que s’obren al foraster que, en arribar, queda encisat per les seves belleses.

A Oristà, hi ha una esglesiassa. Un temple curiós i diferent. De fet, és un edifici que, als ulls del innocent, es vesteix de diví i secular. S’hi vesteix amb cases on vu gent, però que formen part de la casa de Déu a Oristà. En apropar-nos-hi, sentim les veus dels feligresos que són a missa de dotze. En obrir la porta, ens els trobem tots de cara, i els capellans, d’esquena. Entre ells i nosaltres, el sot de la cripta romànica ens pinça la curiositat, però la incomoditat de veure’ns observats ens fa tancar la porta i ens retorna al passeig pels carrers d’aquest poble que es fa estimar. Anant pel carrer de Vic, et captiva l’ermita de Sant Sebastià. Una ermita que es mira el poble des d’una prudent distància.

Sortits d’Oristà, cerquem el Mas Rocaguinarda, però no som capaços de trobar la llar més bandolera d’aquest municipi català. Per això, seguim la ruta per una sinuosa carretera que ens deixa a Sant Feliu Sasserra.

Sant Feliu no sembla tan menut com Oristà. Alguna nau ens indica un pic d’industria, cases noves a peu de carretera ens parlen d’un llogarret que va creixent. Però nosaltres ens deixem de sociologies i ens endinsem en la història. D’aquesta manera és com el cotxe ens deixa davant d’una esglèsia arcana –romànica diuen que és-. Un temple que disposa d’una encantada raconada i d’un excepcional mirador que ens retorna les vistes sobre el Pirineu. De nou, la neu llueix com nova als cims del massís gegant. Ens les mirem poca estona, i és que el fred hi és intens i, per tal de defugir-lo, entrem a Les Monges, un edifici de serveis, que hi ha a la mateixa plaça de l’esglèsia.

A Les Monges hi ha biblioteca –força comú en pobles més grans-, però el que ens captiva l’atenció no és pas la llar dels llibres, sinó les les bruixes que hi fan estada. I és que Sant Feliu fou cap de partida en temps força reculats, i allà hi van haver processos molt ben documentats. És per això que, per Tots Sants, celebren la Fira de les Bruixes, un esdeveniment que caldrà visitar, un cop inoculat el verí que serveixen en l’indret on som ara.

Al taulle del Centre d’Interpretació de la Bruixeria, un tou de llibres em fan l’aleta. Em costa no comprar-ne cap, però no em sobren els diners, i m’agafo fort de les mans per no caure en la temptació. Just en aquest moment, un home, amb pinta d’alegre taverner, se’ns apropa i ens ven dues entrades. Després, ell mateix ens fa viure, en la seva saberuda veu, la història de les bruixes, els seus llocs, els seus processos, la seva màgia i les seves realitats. L’audiovisual final és corprenedor: Un judici a una bruixa que ens atenalla el cor.  Quan surts de l’indret –ni una escombra, ni un barret- una pregunta et balla pel cap: Qui era més maligne? La torturada veïna o el sàdic botxí?

Se’ns fa tard i deixem la màgia de Lluçà per una altra romiatge. Passem per Prats cercant hostalatge, però no en sabem trobar cap. Per això, tornem a Oristà, i allà mateix, al carrer de Vic, entrem a Can Julià. Can Julià és un lloc menut, quatre taules ben parades dins d’un edifici de parets velles i treballades. A les taules, els veïns i passen aquestes hores mortes que segueixen el dinar. Com a d’altres pobles, hi ha filòsofs, hi ha polítics, hi ha savis de l’esport. Cadascú hi diu la seva, mentre l’ampolla de ratafia corre per les taules i s’aboca en gotets menuts o bateja cafès per donar-los-hi un punt més de sabor. Nosaltres, endrapem patates de l’infern, sopa de pilotilles, uns xurrascos i, acabem el nostre viatge, menjant flam de mató i la clàssica mel i mató montserratina que, en aquest racó de món, té un gust que ens encisa i ens fa cloure un romiatge embruixador.