El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A uns 20 quilòmetres de Barastro, una variant de la carretera que mena a Huesca ens deixa, ja de fosc, en un poble de carrers estrets i cases de pedra vella.

Al capdamunt d’un roc immens, la Colegiata de Santa Maria rivalitza amb la lluna que, trista potser com en Boabdil de Garnata, visita els seus antics dominis des d’una prudent distància.

L’Alquèzar de tardor és un indret silenciós i acollidor. A mesura que un s’hi endinsa l’envolta la quietud del paratge i el recolliment dels seus carrers arquejats i dels murs de les seves cases. Els amfitrions, però, ens diuen que l’Alquèzar d’estiu és molt diferent:un formiguer de famílies vingudes de nou i dels hereus dels alquezrans de tota la vida que han anat a cercar fortuna a Barcelona, Zaragoza, Huesca o Madrid. Però ara, a la tardor, no podem més que gaudir de la tranquil·litat de la plaça porxada, i del plaer de llucar com quatre escaladors gaudeixen a plaer de l’immensa rocaque hi ha davant per davant de la terrassa de la casa que ens ha obert les seves portes.

Alquèzar és un secret, un d’aquells encisadors indrets que s’amaguen del món per mantenir  el perfecte equilibri entre cultura i natura. Una cultura i una natura que es dónen la mà per embruixar al curiós visitant que es perd per aquests paratges. Oliveres, horts, roques i barrancs. El passeig de les passarel·les del Vero, el riu que dóna nom a la comarca, permet gaudir d’unes increïbles vistes de les baumes i betes de les parets que han treballat les aigües i han arranjat les treballadores mans dels autòctons del país. No podem més que ajupir el cap i donar les gràcies als alquezrans d’ahir i d’avui per haver tingut la cura del territori que gaudim a cor què vols.

Oi més quan ens endinsem en una d’aquestes cases senzilles, rurals, acollidores que es miren el món modestament encimbellades per damunt de barrancs que es fan més alts encara si hom els veu per la finestra d’una d’aquestes ancestrals llars de l’avior més reculada.

I només parlem del poble i dels aires que si respiren. Deixem, per voluntat, les seves gents i a les que ens acompanyen en aquest romiatge. Gent de mirada rica i viva i de paraula sàvia i ben trenada. Per les escletxes de la comunicació, hom hi albira unes ànimes riques i fecundes,le ànimes pròpies de qui, essent aigua clara, no s’empenedeix gens del seu viatge.