El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A una hora de Taradell i dues de Barcelona, hi ha el poblet de Queralbs. Un bon punt de partida per perdre’s uns dies per les Fonts que originen un dels rius més bonics de Catalunya, el Ter. El recorregut que he fet amb un company per encetar la segona quinzena d’agost no baixa dels 2.000 metres d’alçada en tres jornades. Ullem la primera?

El dia 16 d’agost, després d’esmorzar a Ribes i de deixar el cotxe a l’estació del cremallera de Queralbs, vam fer un breu tram de carretera fins a La Farga, lloc on comença el sender que remunta les Gorges del Freser, s’enfila per les faldes del Balandrau i desemboca al Planell de les Eugues, acollidor lloc on es troba el Refugi de Coma de Vaca. El recorregut per les gorges és espectacular i frescot ja que es desenvolupa pràcticament tot sota les ombres del Bosc dels Carboners.

Del Refugi de Coma de Vaca, remuntant la vall del Freser, s’enllaça amb les traces del GR-11 a la Feixa Llarga, entre els colls de Tirapits, a l’esquerra, i de la Marrana, a la dreta. Arribats al coll de la Marrana i amb l’Ull del Ter a sota nostra, vam decidir de pujar el Gra de Fajol (2.708 metres), una mole immensa que, com qualsevol de les muntanyes d’aquestes valls, sembla inabastable. Després d’una horeta de dura ascensió s’arriba al roquissar que encimbella aquest cim i la vista de Tregurà, Vilallonga de Ter, Camprodón i l’estimat Montseny al sud, de les estribacions d’uns Pirineus ja en clar descens cap a l’est i de l’Ull del Ter sota els espadats de la cara nord del Gra de Fajol fan d’aquest moment un dels més deliciosos d’aquesta primera jornada que acabem amb el descens cap al coll de la Marrana (vull donar les gràcies als constructors de la paret de bivac que hi ha en aquest coll i que permet fer un descans sense el vent d’aquestes alçades) i cap al Refugi d’Ulldeter, acollidora llar on passarem la tarda en companyía d’uns núvols juganers, un grupet de joves amb una guitarra i un gos que -com gairebé tots els gossos- m’ha agafat mania i em borda des de la distància.

El sopar del refugi, el llit de fusta en una habitació ben condicionada, l’esmorzar suau i les indicacions del guarda del refugi són l’interludi vers la següent etapa del recorregut que ha de ser explicada en una nova entradeta.

A cavall de l’Empordà, la Garrotxa, el Vallespir i el Rosselló, la Serralada Pirinenca -tant altiva en d’altres parts- vincla els genolls a terra per besar les aigues de la Mediterrània. Som a Salines, Bassegoda, l’Alt Vallespir i la dolça Albera.

Haver fet la segona part del viatge en cotxe em va permetre d’eixamplar una mica l’horitzó de l’aventura. Així, un cop desembocat a La Jonquera, vaig llençar-me a descobrir els pobles i boscos de les rodalies:

– De la capçalera de La Muga val la pena destacar-ne el poble de Sant Llorenç, vila fortificada a redós del riu que li dona cognom i que té en “La Fraternitat” un bon espai per esmorzar i llegir el diari tot revivint un pessic de la vida dels santllorencins. Una mica de descans donen forces per una breu i agradosa caminada. L’ascens a la Torre de Guaita és una opció que et permet admirar l’esvelta figura del poble; la Font Pudenta és una opció per tal de banyar-te en les aigues cristallines del riu.

– En la mateixa capçalera, Albanyà és un poble curiós que guarda en l’Església de Sant Pere i Sant Pau d’Albanyà, la força de l’antic monestir on es va originar aquest poble de caçadors.

– L’Albera té una entrada privilegiada pel poble de Cantallops -evocador nom d’un passat ferèstec malauradament desaparegut-. D’aquest nucli en surt la pista que mena a l’agregat de Requesens, una propietat rural on es pot fer un mós en el seu bar-cantina. La visita obligada d’aquests verals és el fantasmagòric castell de Requesens -impressionant fortificació de dimensions sobrehumanes que domina la plana ampurdanesa i que respira un aire de fantasmagòric misteri-. La pujada al Puig Neulós des de la pista de Requesens és obligada. Es tracta d’un camí fàcil que es desenvolupa per pista i que es remonta en un parell d’horetes. De ben segur que les vistes des del cim d’aquesta muntanya et faran perdre la noció del temps: La badia de Roses, el Rosselló sencer, la plana ampordanesa, el vassallatge dels Pirineus a la Mediterrània, la …

– La zona de Salinas, entre Maçanet de Cabrenys i Las Illas (ja en terres nordcatalanes) és un passeig per la història del nostre país en temps dels nostres avis. És possible resseguir les pases dels presidents Companys i Aguirre des de la Vajol a las Illas pel coll del Lli en un camí que no dura pas més d’una horeta enmig d’un bosc espès. Possiblement es tracti del coll més transitable i segur dels Pirineus. Entre La Vajol i Maçanet de Cabrenys, un mirador de l’Empordà i les instal·lacions de la Mina Canta o d’en Negrín traspuen història i paissatge que es poden completar amb una visita tranquil·la i assossegada pels carrers de la vil·la de Custoja. Has passat mai pel carrer de les Vetllades d’Antany? Per l’Atzucac de les Paraules Callades? Pel Via Crucis dels Somnis Inconfessables? Si no ho has fet, és que no has caminat pels carrers de Custoja. Sens dubte, aquest poblet et sorprendrà gratament.

Vols seguir un nou cami? o prefereixes descansar?

Catalunya és màgica. El sender caminat durant aquests dies m’ha deixat un seguit d’imatges a la retina que son de dificil oblidar, sense pretendre ser exhaustiu t’en faré quatre cèntims.

De primer, en sortir de casa, la sempre misteriosa Enclusa, roca impossible que s’ofereix com a mirador privilegiat del Montseny, les Guilleries i la Plana de Vic.

Un tros més enllà, les evocadores roques de la partió dels termes de Taradell, Sant Julià i Viladrau. Si t’atanses als limits del rocam, encara pots descobrir el rostre d’una bruixa, la testa d’un calb i milers i milers de cares dibuixades pel vent i el temps.

Seguidament, si has sortit ben d’hora, és molt possible que sorprenguis els conills rossegant les restes de menjar a la balconada màgica del Santuari de Puiglagulla i que, poc després, entris en un espai encisador, en diuen Guilleries-Savassona i la seva bellesa és tal que el camí se’t desfarà sota els peus sense adonar’t-en.

És interessant la solució adoptada per superar l’Eix Transversal poc abans d’entrar al poble de Sant Julià. Una mostra de corredor biològic (suposo) força interessant i evocador.

Passat Sant Julià, el Monestir de Sant Llorenç del Munt demostra la impossibilitat i la bogeria d’ermitans i gent de religió entestada en arribar al cim de cingleres diabòliques. Més enllà, el Salt de la Minyona, ja sobre els Cingles de Savassona, t’ofereix una visió grandiosa del poble de Vilanova i del Pantà de Sau amb les Cingleres del Collsacabra al darrere. Mirant cap al sud se’t desfan els ulls dins del verd boscà del paisatge de les Guilleries tot just superat.

La remuntada dels Cingles de Tavertet es pot fer per diversos camins: Des de la pista que els resegueix per la part baixa i s’enfila a Rupit a darrera hora, fins a la més exigent de Les Gotes o la més llargueta del cingle del castell. La de Les Gotes -la que jo vaig fer- és com una escala que va pujant sense que puguis saber per on remuntaràs els cingles fins que ja ets pràcticament al cim. Val la pena fer-la, ja sigui de pujada o de baixada. La sortida del sol penjat a mitja muntanya és una imatge que resta per sempre guardada en la memòria i que ja no es pot esborrar mai més.

Un altre tram impressionant de camí és el del Portell de Sant Miquel, sobre la Vall d’en Bas i els boscos que acompanyen la baixada fins a les Comelles. El Portell és com una reproducció en miniatura de la Bretxa de Rolland als Pirineus Centrals i el bosc que l’acompanya sembla extret d’un conte de fades.

I arribem a la Fajeda d’en Jordà, bosc de roques verdes i espais ombrívols glossat per escriptors i poetes al llarg dels anys. L’Infern és verd: La Fajeda, els volcans, Sant Miquel de Sacot i la vila vella de Santa Pau suposen un passeig únic pels senderistes catalans. Caminar per aquests espais és una culminació perfecte per un camí sobrenatural que porta de la falda del Montseny als volcans garrotxins.

D’altres imatges impactants més enllà de Besalú son les extraordinàries vistes des del Santuari de la Mare de Déu del Mont, tot un espectacle del tot recomanable, i les ombres de les oliveres de la plana ampurdanesa, refugi imprescindible del rodamón estival.

Però això no és tot, encara…

Amb el cotxe aparcat a l’entrada de Beuda, l’Ós Bru es calça les botes de muntanya i aixeca els ulls cap al cel. Allà, lluny, penjat dalt de la muntanya s’albiren a dures penes les antenes de la Mare de Déu del Mont. Quina millor manera d’aprofitar les marques del GR que voltar la Serra del Mont, remuntar la vall de Falgars i pujar al cim més verdaguerià de Catalunya? És l’inici del segon tram d’un viatge d’estiu resseguint camins d’exili.

Els senyals del GR estant bastant ben marcats en aquest tram de territori. El sender, però, fa temps que no ha estat utilitzat o aixó és el que semblen indicar les bardisses que s’han apoderat d’un tram de senderol remuntat pel GR.

Des del cim, les vistes son excepcionals i de ben segur que van permetre Verdaguer d’inspirar-se cap al nord amb les vistes del Canigó i cap al sud amb les vistes del tant estimat i proper Montseny allargassat com l’esquena d’un animal de quatre pots. No sembla des d’aquesta posició l’esquena d’un ós en marxa?

Baixats de nou a Beuda -la propera entrada s’entretindrà més en els espais i racons descoberts en aquesta primera etapa de viatge-, una aigua i un café al Restaurant del poble preparen el descens curt fins a Besalú, vila comtal i turística que resulta ser un contrapunt ideal a la propera Santa Pau. El sender que surt de Besalú cap al nord està ben senyalitzat durant un tram molt curt de recorregut. Unes obres per obrir un nou vial tallen el GR per la meitat i obliguen a utilitzar novament el sentit de l’orientació per arribar a Beuda.

Cap al sud, un cop travessat el pont de Besalú, un aparcament de cotxes obliga al caminant a mirar el mapa, intuir el camí i descobrir en un racó un senyal del GR que permet seguir-lo, peró no fins massa lluny. Ràpidament es perden els senyals i s’ha d’usar també la orientació.

La part ampurdanesa del GR pot seguir-se pràcticament tota en cotxe:

– Primer, seguint la carretera que porta a Sant Martí Sesserres (els senyals en aquest tros son bastant correctes -pals verds de Turisme de Catalunya en la seva majoria-, tot i que a Sant Martí l’ombra d’un arbre i l’antiguitat del senyal fan el camí un pèl perdedor).

– Després, desviant-se de la nacional a Navata per pujar a Lladó. El recorregut per dins el poble s’ha de fer amb guia ja que no hi ha cap senyal. El camí cap a Sant Martí Sesserres està ben senyalitzat i no té pèrdua, peró el camí cap a Cistella comença amb el cartell típic de les poblacions de l’Empordà (un mapa del tram ampurdanès del GR amb una explicació de què és) i la indicació del camí a seguir. A la primera desviació, peró, no hi ha senyal visible. Cal girar a mà esquerra i un trosset més avall, sota una espesa olivera hi ha un dels pals de la Generalitat.

– Seguidament, agafant la GIP5101 i la GI504, carreteres que el GR va creuant, pots acostar-te al Santuari de la Mare de Déu de Vida (si t’hi acostes a peu o en bicicleta tingues cura amb els gossos que uns amos poc agradessos tenen a la casa que hi ha al costat del Santuari), a Vilarig, Terrades i Boadella d’Empordà. A cadascun d’aquests pobles, hi ha el cartell indicador que et comentava en el cas de Lladó i l’ús de la guia et permet navegar sense problemes per terres ampurdaneses.

– Finalment, la GI504 i la GI500 ens permeten resseguir el tram final del GR fins l’atzucac del nou aparcament de camions de l’entrada de La Jonquera. Un bonic final per un GR que hauria de travessar la frontera pel Coll del Lli i cloure a Las Illas, Ceret o Prada de Conflent.

Vols acabar el viatge?

Bé, la primera part de les meves vacances s’ha escolat veloçment, tot saltironejant de roca en roca i de vila en vila. Torno a ser a casa, content i decebut alhora. Per què Catalunya s’aboca al sol i platja i abandona els camins que -en molts països- estant plens de turistes americans, alemanys i francesos?

Resseguir un Sender de Gran Recorregut (GR) a Catalunya és tota una aventura d’orientació i tot un aprenentatge d’agressions al medi i de deixadesa dels boscos del país. El meu camí va finar a la tranquil·la vila de Santa Pau. Ja en vaig tenir prou!

El tram senyalitzat d’aquest GR acaba a Tavertet, bonica població encimbellada sobre els cingles del mateix nom i on pareix que tornis a temps de bruixes i bandolers. A Tavertet, la pintura es va fonent i acaba per desaparèixer entre el nou asfalt de les pistes i camins que uneixen aquesta població amb Rupit. A Can Rajols, seguir el camí “oficial” és ja una quimera i de cop i volta apareixes a Can Parer i a la carretera que uneix Olot amb Vic. Però aixó no és tot, ni de bon tros.

Al sortir de Rupit i, després de remuntar la carretera, uns vells indicadors posats possiblement l’any 1.978 et menen a un atzucac de camins. A l’esquerra, un camí et porta al llit d’una riera que se suposa que caldria remuntar pel centre per acostar-se a Pruit; i un altre camí, a mà dreta, et mena a un tancat de vaques i a uns senderols de bosc sense senyalitzar. Allà, amb una mica de sort i amb la guia del campanar de Sant Andreu de Pruit, arribes prop de La Rovira on unes marques no esborrades d’una variant antiga del Sender et van conduïnt primer per pista i després per pista asfaltada vers la Serra de Pruït, Pujolriu i, finalment, Sant Pere de Falgàs on, amb força alleujament d’ànim, retrobes el camí correcte. Lògicament, com succeeix a la majoria dels expedicionaris que s’endinsen per aquests camins entre Rupit i Les Preses, toca tempesta, és clar.

Un cop recuperada la senyalització del GR, peró amb el format propi dels pals indicadors de color verd fets per Turisme de la Generalitat, el camí es fa força abellidor fins arribar a les Comellas, una bonica granja on, novament, les marques desapareixen completament i cal posar el nas a punt per flairar els ferums de gasoli dels camions dels polígons industrials de Les Preses. Som a la vall plena d’animals de quatre rodes com diria el “Travelling Uncle Matt” (“Tio Matt” en la versió de TVE) -l’Avi Explorador dels Fraggels-.

La sortida de Les Presses tampoc és un espai gaire agradable, i els senyals estan fets per anar en bicicleta de muntanya. Un dubte: Vaig pel camí de terra que surt a mà dreta o segueixo pels carrers fins al final del poble? Indicacions? No, no n’hi ha cap.

Després d’un Polígon infecte i un tros de carretera força pesada, recupero el GR que, pel camí de terra, remuntava la falda d’un volcà. A partir d’aquí el Sender no té pèrdua i, a més a més, reserva la sorpresa final de la vila setcentista de Santa Pau, catau de pintors, bruixes i bandolers i espai màgic on vaig dubtar entre concloure el meu viatge o comprar un parell de pots de pintura blanca i vermella per senyalitzar el sender com Déu mana. Al final vaig decidir-me per la primera opció i per seguir el camí en cotxe fent algunes escapadetes a peu i comprovant com les marques es dilueixen en un dels GRs més antics de Catalunya.

“A la porta de casa comença l’aventura” i aquest és el camí que seguiré a partir de demà darrera les petges deixades pels amics republicans fins la vella frontera amb Europa. Alguns dubtes ocupen la meva ment en aquestes hores prèvies a la marxa: Serà la darrera vegada que es pugui fer aquest camí sense l’autopista d’alta tensió Sentmenat-Baixàs? El vell camí dels republicans esdevindrà un nou camí del progrès mal entès? Per què ens vènen l’AVE com a raó per a fer la línia d’alta tensió i no es deixen d’AVEs i arreglen d’una vegada la línia de Puigcerdà per fer un veritable tren dels Pirineus?

El meu camí per aquests quinze dies surt de la porta de casa per enfilar-se als turons de Taradell, segueix cap a Sant Julià de Vilatorta, Vilanova de Sau, Tavertet i Rupit tot seguint les marques del GR-2, baixa cap a La Garrotxa per passar per Les Presses, Santa Pau i Besalú i s’endinsa a l’Empordà, tot acostant-se a Figueres, el pantà de Boadella i La Jonquera. D’allà els ex-companys republicans -conten els llibres d’història- creuaven la frontera pel Portús, peró jo travessaré l’Albera per ullar vells búnquers abandonats de la Guerra Civil i m’acostaré a la marinera vila de Portbou, on, després d’una remullada salada en aigües de la Mediterrània, una combinació de trens em retornarà cap a casa.

L’autopista d’Alta Tensió Sentmenat-Baixàs és la famosa THT fortament rebutjada pels veïns de la Catalunya Nord. És curiós veure com manifestacions fetes en una part del territori que a voltes ens semblen llunyanes no ho son tant. La flama ha de córrer per cremar una línia que, a Taradell, arrelarà en les tombes dels avantpassats prehistòrics de la vila i farà de paret amb el Montseny i tot per aprofitar l’energia nuclear dels veïns del Nord. Tant costa seguir projectes com el de l’energia solar a la zona del Fòrum de Barcelona o generar energia a partir dels residus com passa a la planta de cogeneració de la plaça del Fòrum? Veritablement es necessita esquinçar el territori amb obres mastodòntiques i sense sentit? Suposo que soc un guarà i un marrà i, per això em costa entendre-ho.

L’AVE és un producte per anar volant d’un lloc a una altra a velocitat de vertigen, per a millor profit dels yuppies que tanquen negocis internacionals de gran volada i d'”interès mundial”. Clar, és millor invertir en AVEs i autopistes de peatge que en bones comunicacions ferroviàries per a la gent del carrer que els permeti acostar-se als Pirineus a un preu raonable. Alguns en diuen el model suís. L’altra dia per la ràdio comentaven que hi havia un projecte del 1932 per obrir ramals des de Puigcerdà cap a la Seu i d’allà cap a Sort i Andorra amb un cremallera cap a la Vall d’Aran.

Mentre tant a les carreteres catalanes milions de cotxes fan cues en autopistes de peatge per anar a prendre la fresca als Pirineus. Cada dia un cotxe més, cada decenni un nou carril a l’autopista, cada vintenni una nova via ràpida per a transport rodat! El tren és l’alternativa i amb els diners que ens costarà l’AVE tindríem unes línies regionals i de rodalies en condicions més que acceptables.

Opinions, opinions, opinions. N’hi ha per tots els gustos i cal donar raons.

Vols saber com em va anar?