El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Vidrà reposa dolçament entre els cims que reguen el curs d’un Ges que, juganer, saltirona a l’encalç de les fredes aigües del Ter proper. Quan arribem al remenut poble, de gran esperit, les cases són closes i, pels carrers, hi circulen les més matineres ànimes d’un país pacient.

Abrigats, doncs el fred hi és present, i amb un cert temor a les nuvolades grises que treuen el nas rere els cims llunyans, comencem a moure els genolls pels carrers del poble, tot passant casals que, tot i semblar abandonats, encara conserven les ànimes hereves dels seus propietaris reculats.

Baixem ja a trobar les aigües del riu abans esmentat. El travessem i el tornem a travessar per remuntar l’ombrívola obaga fins una pista que ens despista i ens fa perdre els senyals. Obligats per l’evidència, refem el camí petjat. I, trobada la senyal perduda, amb quatre passes arribem al collet que, al solei, ens fa arribar. Per anar flanquejant i perdent alçada fins la Vila de Bosquerons.

Aquí, encara se segueix la traça que, descalços per passar un torrent, ens porta a una pista amb un doble cartell. Aquí, l’Antic camí de Vidrà al Puigsacalm es perd per influència humana, i ens veiem obligats a navegar d’intuició per un pendent d’arbres abatuts i uns plans que voregen un mas que, a ulls clucs, ens sembla de turistes aposentats. La recerca ens fa estar a l’aguait i, aquesta tafanera art, dóna bons fruits. Aconseguim arribar a Sant Bartomeu de Cabildases, un mas eixut i desagraït amb l’excursionista que, per qüestions alienes, es veu obligat a fer la cabra i perdre’s un xic per seguir el camí vers el cim que, cada cop, és més proper.

Després de prats ressecs en una vall que es veu tocada per la mà de l’home, els boscos comencen a tancar-se, i, la màgia de l’entorn, ajuda a fer les fèrtils passes que, trobat el sender que puja de coll de Bracons, aterra en una terra màgica, la de la Font de Tornedissa. Un indret que no descriuré, car els seus secrets són d’aital bellesa que no hi ha prou lletra ni suficient paper.

Aquí, comencen els prats. Després el bosc silenciós. Seguidament, la forta pujada i, finalment, una senyera i un cel que s’obra a la força dels vents. Un vents que mouen boires i nuvolades que juguen al fet i m’amagada amb uns paisatges que ara es mostren i després es fonen.

Em fa vergonya reconèixer que encara no havia estat al Puigsacalm. I aquesta tremenda balconada, m’ha extasiat de bellesa amb un impacte brutal.

El descens l’acabem fent per una estiregassada pista que juga a empaitar-se amb la riera de Sant Bartomeu. Les cames comencen a fer figa, però els paisatges d’aquestes contrades ens desvien l’atenció del dolor vers la joia dels paratges i cascades que, en d’altres terres, serien objecte de visita obligada.

I, un cop a Vidrà, parada i cervesa, el millor reconstituent per la musculatura malmesa i l’assolellada al clatell. Un restaurant a deshora: la pau i l’avi, l’avi i la neta, la neta i la mare i el pare que el diari llegeix. En un racó, una cuineta: I la dolçor d’aquell accent que enriqueix aquesta llengua que em fa escriure i escoltar. Glop a glop, ens allunyem de les soledats i tornem a les societats que, de bon matí, hem abandonat.