el nen robat

Això era l’any 1953, la mare tenia només 20 anys, era el primer fill i per això en comptes de néixer a casa, van voler anar a tenir-lo a una clínica de Girona.
De bon matí, van marxar de Querós amb el neguit i la il·lusió d’aquell naixement.

Es començava a fer fosc i les monges de l’hospital van fer marxar al pare del costat de la seva esposa, li van dir que podia sortir un parell d’hores perquè “su mujer no tiene cara de parto”.

Ell, amb bona fe, va dir que aprofitaria per anar a saludar uns parents.

Quan va ser fora, es van endur la mare a la sala de parts i allà va néixer un nen. Ella el va sentir plorar però les monges que l’atenien li van dir que havia nascut mort.
No li van ensenyar, tampoc al pare que estava ensorrat.

Se’n van entornar a casa amb la buidor i la tristesa més immensa que us pugueu imaginar.

Van tenir després dues filles que van néixer a casa.

El pare sempre va esquivar de parlar-ne, però la mare… la mare mai no va poder pair el dolor del fill robat.

En parlava poc, però quan ho feia insistia que l’havia sentit plorar i que l’havien enganyat i llavors tenia una mirada de tristesa infinita.
També deia que hi havia una gent d’un estanc que van tenir un nen i ella no hi havia vist cap dona embarassada.

De gran, quan ja era iaia, li vaig fer una promesa.
Li vaig dir mama, ara que tenim temps ens dedicarem a buscar aquest teu primer fill, ja veuràs com el trobarem.
Encara recordo el seu somriure i els seus ulls negats.

Però no vam tenir tant temps com em pensava, al cap de poques setmanes, un diumenge al matí mentre dormia, va tenir un atac de cor i es va morir.
Era el 18 d’abril de 1993. Només tenia 60 anys.

El seu primer fill, el meu germà gran, en tenia quaranta…

16 pensaments sobre “el nen robat

  1. És realment fort. Pots arribar a saber qui és d’alguna manera o altra? Jo ho voldria saber. Em sentiria angoixat saber que hi ha algú que porta la meva sang i no saber on para … no ho se massa … és complicat potser a ell tampoc li vindria de gust … és difícil … a vegades cal sortir de l’armari i entendre traumes que tots portem a dins o que d’altres, cas de la teva mare, ens van emportar a la tomba vida i patiments.

    Estic glaçat. Busca’l.

    Ramon.

  2. Ja saps que vaig pensar en tu.
    Quina tristesa tot plegat! Que baixa que pot arribar a ser la condició humana! I quina impotència davant fets com aquest…

  3. Fa dos mesos, vaig xerrar amb el meu tutor del doctorat que estic fet de dret. Al final vaig manifestar la meva estupefecció per la maldat que he trobar quan he recopilat els casos de falsificació de medicines amb les morts que han hagut i hi han cada any. Li vaig dir, que no em cabia al cap que poguès haver persones tant dolentes que falsificaven medicaments per guanyar diners.
    El meu tutor, em va dir que això no era res comparat amb el del robatori d’infants. AL principi em vaig pensar que em prenia el pel. Però em va explicar seriosament el nombre increïble d’infants nascuts que van ser canviats al neixer a Espanya i la xarxa muntada.
    Al cap d’unes setmanes vaig veure com sortia la noticia als diaris.
    I ara en llegir-te ho sento ben a dins. Jo tinc 4 fils i només el primer no em van deixar entrar a la sala de parts. Els altres vaig insistir en entrar  fins que em van deixar i no em puc imaginar si en el primer cas el que ara és el meu fill Manel Enric que té 24 anys, m’haguessin dit que estava mort. I ara veies aquestes noticies.
    No em puc imaginar el que faria.
    Carme, tot el meu suport
    Endavant

     

  4. De vegades havia llegit el vostre bloc,

    Queròs, l’església, el pont de Queròs, tant gran i potent, els pobles negats de Susqueda. Hi he anat d’excursió. Que se sent de ser d’un poble fet desapareixer ? Els pobles tenen ànima.

    Sobre el germà robat.
    Penses que parleu per uns altres, que no son els vostres.

    Quan hi ha morts o despareguts per causes polítiques o d’autoritat  i d’infensió  com els morts de la Guerra d’Espanya o com aquest cas  d’abús social d’autoritat, aquests duren sempre, no es poden esborrar mai.

    Jordi Carrera

  5. Els
    vostres comentaris aporten calidesa a aquesta història crua.
    Us
    estic molt agraïda.
    Poca gent ho sabia, no en parlàvem
    gaire.
    Ara han sortit a la llum molts casos com el nostre i per
    això l’he explicat.
    Penso que el fet que et robin un fill és una
    injustícia tan gran que clama al cel.
    A la meva mare li van robar
    i per anys que passin no prescriurà.
    Els culpables, els que feien
    negoci amb la llum de les mares, haurien de ser
    desemmascarats. 
    Lluitaré perquè així sia.
    I aquí us
    ho explicaré quan hi hagi novetats.
    Gràcies a tots per transmetre’m coratge!
    Una forta abraçada
    🙂
    *Carme 

  6. He llegit la teva història, realment culpidora, com es pot ser tan cruel i jugar d’una forma gratuita amb els sentiments de les persones, molt injust!.
    Ánim Carme, la teva lluita és la teva força.

    Una abraçada,
    Isabel.

  7. Fa poc vaig llegir una entrevista a una monja de la Casa Cuna del Niño Jesús de Las Palmas…Té devers 90 anys i va intervení en molts de casos semblants al que t’afecta a tu d’una manera tan directa. Em va semblar una entrevista esfereïdora, per la hipocresia revestida d’innocència d’aquella monja…Jo de petit me’n record que per a Nadal aquí a Mallorca hi havia un programa de ràdio en què es demanaven juguetes pels nins de la Casa Cuna…Com és possible que tot això hagi esdevengut? La teva història m’arriba al cor, directamet. Jo, com el teu germà,  també som de 1953.
    Abraçades
    Ma

  8. als meus fills els vaig acompanyar acabats de nèixer, hi era present i no en sabia res de res llavors dels nens robats, fins a la sala on els guardaven tots , fins que la mare recuperada va anar a l’habitació i no es varen moure del seu costat fins que varem marxar de la clínica, els vaig fotografiar i li van fer les empremtes de peus…
    però malgrat tot tenia com una prevenció interna. 

    algun dia us reconeixereu ! 
     

  9. Bona tarda,
    Em dic Natàlia i formo part d’un grup de vuit estudiants de quart del grau en Audiovisuals i Multimèdia de l’Escola Universitària ERAM, centre adscrit a la Universitat de Girona.

    Estem realitzant un projecte anomenat “Sóc Aquí” que pretén, a través de noves i deferents plataformes, donar coneixement i difondre el cas dels nens robats, sobretot a Catalunya.
    Una de les parts del projecte és la realització d’un documental en el qual es visualitzarien diverses entrevistes a afectats perquè ens expliquessin la seva història.
    Després de llegir aquesta entrada al seu blog, ens preguntàvem si et vindria de gust participar al projecte amb una petita entrevista. Agrairíem molt la seva col·laboració.

    Sobretot volem aclarir que en cap cas tenim cap recompensa ni guanyem absolutament res amb el projecte. La nostre intenció és donar visibilitat a totes i cadascuna d’aquestes famílies, utilitzant totes les plataformes que estan al nostre abast per arribar al màxim de persones possibles.

    Els casos dels nens robats i les seves famílies ens ha afectat a nivell personal a tots i cadascun dels membres de l’equip. Pensem que no podem quedar-nos de braços creuats mentre es silencien injustícies durant anys i creiem que hem de lluitar pel que ens sembla just.

    Si vol posar-se en contacte amb nosaltres: socaqui.nensrobats@gmail.com

    Moltes gràcies

    1. Benvolguda Natàlia.
      Perdona per la tardana resposta.
      Estic contenta que es moguin projectes per difondre aquests casos terribles.
      T’escriuré per l’entrevista que em demanes.
      Gràcies!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*