LA TELE ENTRA A L’ARMARI

La tele és lletja. Per amagar aquesta lletjor, tota la vida (des que hi ha tele) s’han fet acrobàcies: per exemple, cobrir-la en part amb un tapet de ganxet amb farbalans (com un ponxo), solució que ara ja només s’aplica a casa d’algunes besàvies, a les cuines-menjador de les ties solteres i en cabanes de pastor d’alta muntanya (o en cases realment fashion on hi ha una tele vintage, millor si és portàtil, d’aquelles vermelles o blanques amb antena de banyes)…

La tele és lletja. I em refereixo a l’objecte tele: l’aparell televisor. No dic res de continguts, que això depèn del canal, l’hora i el dia. Amb un documental en marxa, la tele es pot convertir en una finestra esplèndida a la sabana, amb baobabs o amb monàrquiques testes de lleó mascle. Si fan un videoclip, pot ser una autèntica festa amb banyeres daurades, museus d’art i miralls infinits. Si fan cinema negre americà, les imatges poden donar un toc elegant a la sala. Però quan la tele està apagada es converteix en un objecte sobrer, exagerat i, sobretot, lleig. La llar de foc, fins i tot apagada, és agradable de mirar; a la seva lleixa sempre hi van a parar objectes nobles: pipes, retrats dels avis, canelobres, un didal de plata…Les finestres, fins i tot tancades, mantenen la màgia d’allò que han ensenyat: tenen pedrissos, cortines voleiadores, porticons envernissats i, a la banda de fora, geranis, cintes, alfàbrega…

Però les teles, quan estan apagades són lletges. I si els posen alguna cosa damunt, sol tractar-se de cendrers de la torre de Pisa, espelmes ritualitzades, fotos de Primera Comunió, calendaris en forma de piràmide o ballarines de faralaes. A vegades, és veritat, la cosa s’arregla una mica si hi ha una gata d’angora o persa a la casa, que aprofita la caloreta de damunt el televisor per fer la migdiada. Però les teles actuals de plasma no admeten galindaines (i molt menys gates fent la migdiada) i també són lletges; potser són les més lletges que han existit mai: realment poden arribar a espatllar una sala, amb aquell aire que tenen de pantalla d’ordinador de la feina! És per això que hi ha algunes cases -des del meu punt de vista, les més avançades- que han decidit ficar aquestes teles tan primes, tan negres i tan xuclades, dins de mobles amb portes que es tanquen. I, amb un mecanisme fàcil, només les fan sortir de l’armari quan hi ha ganes de mirar-les…Damunt el moble, que pot ser de molts estils, s’hi pot posar qualsevol objecte decoratiu, sempre noble: una gramola, una ràdio d’aquelles dels anys trenta, que semblen televisors, o una màquina de fotografiar dels anys de la polca. El que sigui. Però d’antiquari. I així, voltats de coses nobles i amb el televisor de plasma dins l’armari, anirem esperant que aquest darrer i banal objecte vagi cobrint-se amb la pàtina dels anys -que donen patent de noblesa- fins que els nostres rebesnéts el valorin pel seu “disseny perfecte” i se n’enamorin (si arriba mai aquest dia).  També hi ha qui demana que les teles quan estiguin apagades tinguin fixades a la pantalla una d’aquelles alegres “cartas de ajuste”, que ara jo no es veuen gaire. Si pot ser una que s’adigui amb la seva catifa i amb les cortines de la sala. Que es pugui triar la mostra. Conxo.

10 pensaments a “LA TELE ENTRA A L’ARMARI

  1. Doncs jo, ves per on, he vist tele de plasma de color negre enganxades en una paret de pedra vista i queden la mar de maques. Hi queden discretes, com aquell qui res…

  2. Hola Ramon,

    Encara recordo la tele tapada amb una manta de ganxet a casa de la meva besàvia, ja fa anys, a Santa Creu (jo sóc de Prats). Certament la manteta, per “hortera” que fos, era menys antiestètica que aquell aparell. Aparell que, per cert, ella gairebé no engegava mai. M’hi has fet pensar.

    Salutacions, gràcies.
    S.

  3.  Fins i tot alguna ha estat vista penjada del sostre d’algun dormitori, sort de la revolució tecnològica i estètica que han sofert, imagina que es despenja un monstre dels antics, tot veient el TN, i tu estirat al llit. Gràcies a la millora, sobretot en reducció de pes, resultarà menys traumàtic. 
    Et vaig escoltar al café de la república, “fent amics” amb  en Guzmàn, felicitas pel premi, aviat seràs més popular que la “moñus”.

  4. Tens raó, la tele és un objecte visualment molest en una vivenda, diguem-ne, estàndard (hi ha molts models de vivendes estàndard). I sort que les veiem de cara, perquè vistes pel darrera -les tradicionals- són agressives. Però no és el mateix en altres locals més grans on pot passar desapercebuba o en un munt d’andròmines (encara que també crida l’atenció), o en una habitació plena de llibres, revistes, papers i objectes (penso en les fotos de l’estudi de Joan Brossa), o molt menys en una botiga d’electrodomèstics (potser és el lloc on més hi escau, el seu lloc natural). També queden bé en aquelles cases de disseny que semblen cubs, fetes amb estructures metàl·liques i parets de vidre.
    Felicitats pel premi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *