Els meus poemes tenen un vincle especial amb els migdies. Els migdies com a metàfora de tot allò que ha estat revelat i tot allò que no pot restar ocult. Escoltant les conferències de l’Oriol Jara, amb qui vam compartir algunes classes al Batxillerat, a l’Institut Joan Pelegrí, a Hostafrancs, m’adono que hem passat per
La posta de sol que visc en una vesprada ploranera, em fa sentir a prop teu, però no diré el teu nom. Escric des de l’erm i la roca, esperant que arribe la pluja dels Ports. Espero la nit del cel, llumetes, espero la felicitat a soles, després d’un migdia a l’oceà que he vençut
I I al cap i a la fi, el que t’emportaràs només serà l’amor que hauràs donat. La gent et recordarà pel que vas ser i no per allò que vas deixar. Allò que queda en la persona és tot allò que li vas saber transmetre. Les emocions tenen gust i paisatges i això és