‘Quina necessitat tens de complicar-te la vida, Solà?’ En Jordi em formula aquesta pregunta retòrica i jo callo, tanco els ulls, compto fins a deu i tot seguit clavo la mirada en los seus ulls. En Jordi em somriu i jo resisteixo l’embat: ‘No és el moment d’arriscar, ho entenc, en sóc conscient, t’asseguro que
Si no fos perquè a ma filla Aran li agrada i es desviu per l’Illa i el barri i els berenars llargs, ara mateix em sentiria una persona trista. ‘Veus, filla, ací hi havia el Camp de Les Corts’, on ara hi ha un edifici de pisos horrible, espantós, com tots. La meua ciutat -la
I I passà de llarg lo Nadal i els trens continuaven passant també de llarg. Hom confiava que la pluja arribés i el febrer enfarinés los cims. Però els cims també passaren de llarg el dia de la teua partença i l’estació va romandre tancada per sempre més. Escoltes el xot, de nit? De nit
HERDER, Johann Gottfried. Encara una filosofia de la Història. Barcelona: Laia, 1983.
I L’alegria del Nadal va tornar a la casa i volia quedar-s’hi fins ben tard. Fins que l’hora de tornar a Nonantola fos ben passada, fins que del foc en quedessen los encenalls només i fos la primavera qui encengués lo següent foc, que és lo foc que desvetlla la llavor del seu somni dolç
En un altre temps, sempre en un altre temps, les nostres promeses eren solemnes i la traïció a la terra era motiu d’escarni i desterrament. Qüestionar el passat de la tribu era senyal de feblesa. La lleialtat al Consell prevalia per damunt de la vida. Sempre en un altre temps les senyals eren autèntiques i
La corrent de les masses es precipita sobre els murs de les ciutats i només uns quants estan disposats a abatre les portes del futur. Les jerarquies de les masses estan subjectes a la moral dels seus falsos redemptors. Els jerarques confien que de la massa no pot sorgir ningú disposat a arriscar-se sense ser
La nit sense estels. Vas salvar-me la vida. Ara vull viure.
He recordat, al fil que du a la nit pel carrer Major, el somni de fa uns dies. Ara m’he convençut que els somnis evoquen coses que no podem comprendre, però que si més no deixen mos deixen un perfum a mode de pista o de rastre. En aquell somni jo obria una aixeta de
Alces lo cap i et quedes fixa’t en la paraula que un energúmen ha escrit a la porta. ‘Hitler’. L’ascensor s’atura i en obrir ensumes les acaballes d’un dinar, allò cuinat per algún veí que ha dedicat més d’una hora a guisar un estofat, potser unes croquetes. Tu vols creure que és bacallà amb samfaina,