He recordat, al fil que du a la nit pel carrer Major, el somni de fa uns dies. Ara m’he convençut que els somnis evoquen coses que no podem comprendre, però que si més no deixen mos deixen un perfum a mode de pista o de rastre. En aquell somni jo obria una aixeta de la qual no sortia aigua, sinó orina. Una orina groga. Al meu costat, un metge a qui aprecio. I de seguit les cames no m’aguantaven i començava l’angoixa de jaure a terra, inevitablement. I de seguit vaig pensar que no tenia més remei que volar ‘com antes’. He somniat sovint que volo, que m’enlairo, no sense fer un cert esforç, però volo.
Avui també he recordat que vaig sentir un desassossec ferotge lo dia que vaig somniar amb l’olor del teu cabell, M. Era una fragància neta, discreta, com de mansanes. En despertar vaig anar als vivers a comprar dues mansaneres i les vaig plantar el migdia d’un divendres de febrer.
Sempre que recordo aquell perfum m’arriba la calma. La ment transcorre aleshores per un lloc calmós, per un migdia sense gaire llum, ni ombres. Heus ací lo que queda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!