Lo prat dels records. La fragilitat del vent. Animal ferit. — Los prats son espais de convivència, no només en família, sinó també entre amics. Los prats son espais de trobada i al llarg dels anys esdevenen un niu de records i vivències, potser no sempre del tot agradables. Hi ha records que pesen, que
Lo 17 d’octubre de 2010, una bona colla de ciutadans de Tarragona (la ciutat on vaig exercir d’arqueòleg una bona colla d’anys i la ciutat on va néixer ma filla Aran) vam consultar-nos sobre la independència dels Països Catalans. D’això en fa 12 anys, però jo en guardo moltes vivències precioses, molts records entranyables, fins
Ara tanco els ulls. Ara em referiré als temps. Xiulen els pardals. Lo temps dels núvols. Oh, les cinc del capvespre, canta el campanar. Les anxovetes. Una trompa d’elefant. Tot era senzill. Ara que penso. Què et diu la meua imatge? Meló de tot l’any.
Hi ha una cronologia vital, íntima, emocional. Hi ha el temps i els temps, en plural. Lo dia més emotiu de la meua vida, lo temps que va marcar un abans i un després en la meua vida va ser aquell 14 d’abril de 2011, a Tarragona. Aquell dia va néixer ma filla Aran i
Lligalls de papers. Lo silenci del carrer. Lo sol queda lluny. — Una evocació de la meua biblioteca i el seu silenci. ‘Lo sol queda lluny’ preten representar la distància de la realitat del món exterior en relació a la proximitat d’un món més proper i farcit d’històries diverses.
Lo cel de la mar. La mola de llissalets. Tota la tardor. — ‘Lo cel de la mar’, és clar, no vol representar una altra cosa que l’assimilació del blau del cel i el de la mar, una unió marcada per la presència dels llissalets, que són menuts així que s’acaba l’estiu i comença la
La taca d’oli. L’almàssera a les quatre de la matina. — Després d’hores i hores molent, tancat a l’almàssera, surts un moment a fora i t’adones que has esdevingut una gran taca d’oli.
L’oli dels baixos. La boirina del matí. La lluna creixent. — Portes tota la nit molent a l’almàssera i quan despunta el dia, allà a quarts de vuit d’un novembre gelat, t’adones que ja només queda per filtrar els baixos de la bodega. Son i felicitat.
I En aquest costat del mar els indrets queden isolats com més oblidats i estranys, incerts com un viatge llarg que hom empren una tarda cap a terres remotes per començar de nou i amb el temps oblidar-ho tot, aprendre una llengua, adoptar uns costums i buscar una nova feina. Descobrir que allò domèstic és
M’he llevat a les 4.38. M’he dutxat, he fet la bossa, el frontal i he muntat a la Font del Burgar. Necessitava caminar, recuperar la calma de la serra, respirar. De tornada, per uns moments, una guineu em seguia el rastre. La Lila se n’ha adonat. Ara escric des de casa de ma germana, a
Pedra de marge. Records d’una altra vida. La vida a cegues. — Ja no recorda ningú qui van ser aquells homes que van fer els marges dels bancals, desermant amb bous i cavalls aquelles terres ingrates. ‘La vida a cegues’: La ignorància, la no comprensió del com i el quan es va configurar el paisatge
Jugar amb los sentits. Castanyes i panellets. Olives negres. — La tradició de la Castanyada a través de les seues menges festives.
I Torno de l’hospital i com sempre que torno de l’hospital -de qualsevol hospital- sento profundament la necessitat de donar les gràcies. Gràcies a totes les professionals que esta vesprada m’han atès i m’han fet tota mena de d’analítiques que feliçment han sortit totes bé. Gràcies de tot cor a les professionals de l’Hospital Comarcal
Què vulnerables, les hores de l’espera, per al cap i el cor. — A voltes esperem en candeletes uns resultats, potser unes analítiques. A voltes, esperem una resposta, una trucada, un missatge, l’arribada d’una persona. Senzillament, l’espera ens pot arribar a angoixar.