Eugene Onegin
Títol: Eugene Onegin
Autor: música de P. I. Txaikovski, llibret de Konstantin Shilovski i Peter Txaikovski a partir de l’obra homònima de Puixkin
Intèrprets: Mariusz Kwiecien (Onegin), Anna Netrebko (Tatiana), Piotr Beczala (Lenski), Oksana Volkova (Olga), Elena Zaremba (Madame Larina), Larissa Diadkova (Filippyevna), Alexei Tanovitski (príncep Gremin)
Cor i orquestra del Metropolitan Opera House NY
Director musical: Valery Gergiev
Directora d’escena: Deborah Warner
Lloc: òpera en directe des del Metropolitan Opera House al cinema Icària Yelmo
Data: 5 d’octubre
Aquesta és la primera de les deu òperes que la temporada d’enguany ens arribaran des del Metropolitan de Nova York. L’òpera russa no és precisament la més popular, però val a dir que la música de Txaikovski és altament descriptiva, visual, gairebé tangible. A més a més, Eugene Oneguin té dos grans fragments ben coneguts: el vals del segon acte i la polonesa del tercer. És una òpera densa però passadora, i a més, té el suport d’una història d’Alexander Puixkin.
Sembla que s’està convertint en una tradició que Anna Netrebko obri la temporada del Metropolitan. Enguany no ho ha fet amb un belcanto com en els anys anteriors (Anna Bolena, L’elisir d’amore), sinó amb òpera russa. Al Liceu aquest 2013 li vam veure una interpretació excel·lent de Iolanta, una obra menor de Txaikovski, i vam poder copsar que es tracta d’una intèrpret esplèndida. En aquest cas, la Tatiana d’Eugene Onegin no li va quedar tan bé. Per primer cop de totes les vegades que l’he sentida, he de dir que Netrebko no va estar pletòrica.
Anna Netrebko és una soprano lírica ampla però que no arriba a spinto, i com a Tatiana li va faltar una amplitud i un dramatisme que la seva veu no té. Això no invalida pas que és una gran cantant, amb una veu preciosa, un gran domini de la tècnica, agut fàcil i ductilitat. L’ària de la carta del primer acte la va cantar amb gran intensitat i emotivitat. Aquí no se li va notar cap tipus de mancança. Ara bé, al final, al tercer acte, el duo amb Onegin, amb una forta càrrega dramàtica, li va venir un pèl gran. Netrebko no era capaç de donar tot el que la música demanava. Calia una veu més ampla, més dramàtica, menys flexible i capaç de transmetre la impotència d’un sentiment irreversible. Personalment, penso que Netrebko no s’hauria de moure del belcanto i de Mozart. Encara recordo que amb la seva Donna Anna a la Scala, semblava una cantant mozartiana de tota la vida.
Tres quarts del mateix li va passar a Marius Kwiecien, el baríton que va fer d’Onegin. Té una veu bonica i bona tècnica, però el paper li venia una mica gran. Crec que per aquest motiu no vam poder acabar d’apreciar la qualitat vocal de Kwiecien, que es pot endevinar com un molt bon baríton, però en un rol més adequat. Per contra, Piotr Beczala va fer un Lenski meravellós, va cantar la seva ària “Kuda kuda” de manera deliciosa i sublim, explorant tots els racons de la sensibilitat fins arribar al fons de l’ànima. Tot ell se’l veia completament immers en el paper. Beczala és un tenor liricolleuger amb una veu preciosa que en aquest paper va fer brillar especialment.
L’orquestra i el cor del Metropolitan, en aquesta ocasió dirigits pel mestre rus Valery Gergiev, van estar magnífics, com sempre. Les peces orquestrals, el vals i la polonesa, van sonar meravellosament bé, i és que Gergiev és un gran expert en música russa, tal com ja ha demostrat sobradament cada vegada que ha vingut a Barcelona, especialment, en la Iolanta al Liceu. La posada en escena, com és costum al Metropolitan, va ser impecable, detallista, fidel a l’època en què la història està ambientada, amb un punt de sobrietat que li conferia elegància. Tot plegat va contribuir a embolcallar una òpera magnífica en una interpretació perfectible però esplèndida.