Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Xai guisat a l’estil Calders

Totes les meves avantpassades han estat unes cuineres excel·lents de receptes centenàries que han passat de mares a filles, generació rere generació, receptes a les quals cadascuna hem afegit el nostre toc personal. Jo, per exemple, el xai guisat amb cassola de fang, el faig com tota la vida però amb l’olla exprés. Guisar en cassola de fang, per desgràcia, és un costum que tendeix a desaparèixer, com tantes i tantes coses que deixem perdre irremeiablement. Es calcula que d’aquí a dos lustres ja no serà possible de trobar cassoles de fang a cap cuina de les nostres terres. Les joves generacions s’inclinen cada vegada més pel microones i per plats que no volen tanta paciència.

més… 

Avui m’he llevat tard, i el primer gest de la jornada ha estat obrir de bat a bat la finestra de la cuina i donar una ullada al món, amb el profund convenciment que jo el dominava una mica. Entrava un dia serè, més bonic que els altres. He sacsejat la mandra i m’he abocat per la finestra, mig cos enfora, clamant al cel el subministrament del material necessari per a fer anar la meva vida i ser-ne l’ama, com ho han estat la llarga nissaga de dones de la meva família que m’han precedit, dones fortes, vídues lluitadores, amb coratge. Totes tocades amb la mania de llegir i escriure. Deixebles de la lluna i de la seva influència, ella mana el mar i disposa les marees. Tots estem subjectes a la seva atracció i ens pot obligar a fer coses terribles.
       Tant és el meu encís per la lluna que una vegada de petita vaig decidir portar-la al meu dormitori. El procés va ser laboriós, però finalment ho vaig aconseguir, la tenia a dins d’una palangana plena d’aigua; pel que sabem a la lluna li agrada la mullena, m’adornava molt l’habitació i li canviava l’aigua cada dia. El meu Vicenç se’m riu cada vegada que ho explico, potser té raó i és un somni d’infantesa. Però jo sempre ho recordo com una cosa real, i mai ningú de la meva família no ho ha desmentit.
       Acabo d’espantar unes mosques que volaven per la cuina i es feien l’amor, cosa que m’ha tranquil·litzat. Em vull enganyar a mi mateixa pensant que tot rutlla com cal, a vegades aquests cops de cor no serveixen per res. La meva dissort m’ha portat a no estimar la vida i a desgrat de tot no m’he resignat mai a morir. Passa sovint que la gent més feliç i més ben tractada per la vida és la que tem menys la mort.
       Totes les meves avantpassades han estat unes cuineres excel·lents de receptes centenàries que han passat de mares a filles, generació rere generació, receptes a les quals cadascuna hem afegit el nostre toc personal. Jo, per exemple, el xai guisat amb cassola de fang, el faig com tota la vida però amb l’olla exprés. Guisar en cassola de fang, per desgràcia, és un costum que tendeix a desaparèixer, com tantes i tantes coses que deixem perdre irremeiablement. Es calcula que d’aquí a dos lustres ja no serà possible de trobar cassoles de fang a cap cuina de les nostres terres. Les joves generacions s’inclinen cada vegada més pel microones i per plats que no volen tanta paciència.
       Al meu Vicenç li agrada molt el xai guisat. De fet va ser el meu famós plat el que ens va presentar. Treballava de cuinera en un petit restaurant del Raval, i ell era comercial de màquines de repuntar d’una empresa que tenia la seu molt a la vora. Venia tots els dies a dinar, jo l’observava des de la petita finestra de la cuina que donava al menjador. El trobava tan ben plantat amb el seu vestit jaqueta i aquella corbata arrogant de color blau cel que li feia joc amb la nineta dels ulls. Aquell home que sempre demanava el mateix per dinar, amanida amb força ceba, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades, al final, cafè, una copa de conyac i una breva, tenia encuriosits els cambrers i el meu cap inclòs, que l’anomenava el japonès. Ningú no en compreníem el perquè, no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca; al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc. D’altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense una ombra de cap accent foraster. El cap ens deia que podria reconèixer un japonès d’una hora lluny, que tenia l’instint esmoladíssim en aquests assumptes, i ningú no gosàvem a contradir-lo. El cert és que teníem una clientela molt variada. Un altre dels assidus era el Ramires, fill de portuguès i catalana que sempre duia una pissarra plegable sota el braç. Segons que ens explicava havia descobert la quarta dimensió, i així que badàvem ens feia números. Jo no entenia ni una paraula del que m’explicava, però les coses que no entenc em desperten una viva simpatia i un obscur instint de militància. 
       Un dia el japonès desconcertant, per a sorpresa de tots, va canviar el menú i va demanar un bon plat de xai guisat, i li va agradar tant que va voler conèixer la cuinera, va distendre els músculs de la cara, obrint-se tot ell amb un somriure acollidor, i es va desfer en elogis cap al meu xai guisat; se’m van enrojolar les orelles fins a cremar la sang de la vergonya. Des de llavors va canviar el cap i pota per xai guisat, i quan venia a dinar, passava per la cuina i em saludava. Fins que un bon dia em va demanar per anar al cinema. Vaig acceptar de bon grat.
       Jo havia estat promesa amb anterioritat a en Felip Sirena, un jove gris, de poques taules verbals i sense complicacions de caràcter. Era un home reservat que posava injeccions a domicili i no se li coneixien altres vicis. No se sap si la seva vocació hauria donat per sostenir el matrimoni, no li vaig donar temps per provar-ho, el pobre noi el vaig deixar plantat a la porta de l’església en constatar com el vestit blanc nuclear que m’havia posat per a l’ocasió anava fent-se gris a mesura que m’acostava a l’altar. Em va guanyar una nosa indefinible, vaig sentir de sobte l’enyorament de coses desconegudes i un gran desig d’evadir-me per camins petits. Vaig marxar cames ajudeu-me, sense mirar enrere.
       Un diumenge a la tarda el Vicenç va acudir puntualment a la nostra primera cita, sense la seva corbata arrogant blau cel que a mi tant m’agradava, duia una americana de quadres, un jersei de punt de color groc i una gorra esportiva. Em va dur al Palau Balaña, tot un símbol del popular barri de Sants, el seu barri. Era molt clar que, tot i les ocurrències del meu cap, no era japonès. De dins el cine semblava més gran, la sala respirava una gran placidesa. La gent parlava en veu baixa; els senyors miraven les senyores de cua d’ull, sense aturar-s’hi massa, i els fumadors fumaven una mica d’amagat, caçant els glops de fum amb la mà i esborrant-los, a fi que no en pervingués molèstia per a ningú. Les criatures, si els semblava que no podien estar-se de plorar, ho feien amb consideració i callaven a la primera protesta que sortia de general. De cop i volta, els llums es van apagar, un lleó va rugir a la pantalla i el meu Vicenç em va agafar la mà.
       A mi m’agradava Sants, aquest barri em va donar la benvinguda a la fi d’un mes de juny amable, quan vaig arribar de València per l’estació que porta el seu nom, amb una petita maleta farcida d’il·lusions i les mitges foradares, vaig quedar bocabadada en veure el Gran Hotel Torre Catalunya; era el primer gratacel que veia en la meva vida. Cadascú basteix les seves quimeres d’acord amb les seves il·lusions més recòndites i jo havia alimentat les meves imaginant que dormiria algun dia en aquest hotel. El meu Vicenç em va prometre aquell mateix vespre que passaríem aquí la nit de noces. Però és proverbial que la realitat es complau a esbullar les nostres més cares fantasies i aquesta es va convertir en una de tantes promeses incomplertes.
       El temps passa d’aquella manera inexorable que ja és sabuda i avui que la lluna minva, fa deu anys del nostre casament, és per això que estic fent el xai. La recepta és fàcil de preparar. Sofregeixo els trossos de carn prèviament salats i amb un polsim de pebre. Retiro la carn i trinxo la ceba ben petiteta; em costa, em fa mal el braç dret. 
       És curiós observar amb quina freqüència la felicitat més perfecta precedeix els mals moments. No han estat deu anys fàcils. En casar-nos, el Vicenç va voler que deixés de treballar; tot i que a mi m’agradava molt fer de cuinera al restaurant, no he sabut mai negar-li res. I van començar les estretors. La gent ja no comprava màquines de repuntar coma abans, el Vicenç sempre estava malcarat i enfurismat, a mi em feia posar nerviosa i tampoc no em sortia res bé. La vida fa capgirells quan hom els espera menys, i això, per més que la filosofia ens ho vulgui fer entendre, ens sorprèn més.
       En quedar-me embarassada em vaig pensar que les coses canviarien, que l’alegria entraria a casa meva. Em feia molta il·lusió la criatura, però no hi ha ningú que amb el simple joc del pensament alteri el seu destí, i el meu havia entrat en un giravolt implacable. La dissort va trucar a casa nostra i se’ns hi va instal·lar per sempre més.
       Un dia, havent sopat, el Vicenç, emmurriat, va tombar una cadira en alçar-se. Amb el geni de través va començar a regirar tota la casa. Obria calaixos i armaris, rebotia la roba per terra i de sobte es va posar de quatre grapes, per mirar sota el sofà: s’havia quedat sense tabac. A ell no li agradava sortir quan es feia fosc des d’aquell dia de festa, a la Porta de la Pau, en què se li va acostar una dona bruna, vestida amb retalls de seda de colors, i li va dir que moriria atropellat per una bicicleta una nit fosca. El Vicenç la va enviar a pastar fang i ella el va maleir de lluny i només el va tocar de passada. Però va ser una passada forta, ja que de llavors ençà va arrossegar la meitat d’ell mateix com si arrossegués una ala i mai més no va voler sortir de nit.
       Em va demanar que baixés a comprar-n’hi. A mi no em costava gens i de pas baixava les escombraries. Aquell vespre la lluna feia el ple, el Vicenç tenia als ulls una llumeta de follia que em va causar inquietud, sabia que sense tabac es posava molt nerviós. Turmentava la darrera cigarreta amb tots els jocs dels fumadors, i els llavis se li aprimaven prodigiosament. Jo estava de vuit mesos, grassa com una balena, i em costava molt cordar-me les sabates. El Vicenç es va impacientar, m’apressava i m’escridassava encalçant-me a puntades de peu.
       —Inútil!
       Massa raó que tenia, estava lenta i maldestra. Ell m’empentava cap a la porta i en la darrera escomesa vaig caure rodolant escales avall. La por em va cobrir el cos i la mort ens va venir a visitar tot i que no li havíem donat hora. Vaig perdre el nen i l’única flameta d’il·lusió que m’animava els somriures. Vaig convertir-me en una dona anodina i sense valor.
       Aquesta ceba és tan forta que em fa plorar. Sofregeixo la ceba amb l’oli de la carn i hi afegeixo alls i una copeta de brandi.
       Al meu Vicenç li agrada més el vi que no el conyac, li agrada molt el vi. S’entreté en la taverna, com que està sense feina… Ara hi afegeixo la carn, algunes fulles de llorer, la cobreixo d’aigua, tapo l’olla exprés i ho deixo coure vint minuts mentre preparo la maleta. He fet una reserva al Gran Hotel Torre Catalunya.
       Torno a abocar-me a la finestra, no hi veig la lluna, alguna nena la deu tenir en remull a la seva habitació. El cel, espès i fosc, se m’apareix molt pròxim, enfront meu, un únic estel en tota la volta fa una telegrafia de punts i ratlles que un grill contesta amb un cant estrident i trencat. En aquesta hora tenebrosa, les cases semblen més que mai armaris de guardar-hi gent. Escampats sense ordre, clavats en la fosca, l’arabesc dels menjadors il·luminats i dels foscos pren una gran importància. S’ha fet de nit, el meu Vicenç no trigarà a venir amb la por al cos de creuar-se amb una bicicleta.
       Una vegada cuit el xai, voldria tastar-lo de sal, però no puc, tinc els llavis massa inflats. Però de segur que m’ha sortit molt bo. Ara hi afegeixo una picada d’ametlles i julivert i el meu toc especial, un polsim d’unes herbes secretes que han passat de mares a filles.
       Aquestes herbes han protegit sempre les dones de la meva família. Amb l’olla destapada ho deixo bullir durant cinc minuts. Mentrestant, fregeixo algunes patates. Paro taula i ho deixo tot preparat per al darrer àpat del meu estimat Vicenç, al qual no desitjo cap mal. Entre anar al cel o quedar-se a casa, estic convençuda que ell prefereix això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa nostra hi ha goteres i moltes i molt variades privacions. Aquesta decisió, però, ja no depèn d’ell, i si, finalment, resulta que n’hi ha, anirà al cel, on passarà una llarga temporada. Jo, en canvi, absolutament lliure, mai no m’he sentit tan saludablement bé, ni mai no he tingut tan clara la consciència que viuré molts anys, com la llarga nissaga de vídues a la qual pertanyo.

Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.barcelonareview.com/revista/70/gpe.html



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per gemmapasqual | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent