Dia Mundial de l?Alzheimer
més…
La Virgínia va dir que ella mateixa compraria les flors.
Es va alçar del balancí i passet a passet es va dirigir cap a l’espill del corredor. No coneixia la dona que la mirava des de l’altra banda. Era una vella amb els cabells blancs, embullats, vestida amb un camisa de dormir blanca sense mànigues, no portava sostenidor i els pits grans i flàccids li queien fins a la cintura. La Virgínia va dirigir la mirada perduda cap a la finestra. Feia un dia fantàstic, un matí perfecte per dur el xiquet a la platja.
Quina delícia! Quina festa! En eixir al carrer, l’aire fresc li va tocar la cara, com el bes d’una ona, fresc i penetrant. Un calfred li va recórrer el seu cos jove de divuit anys com si alguna cosa horrible estiguera a punt de succeir. Es va quedar palplantada a la vorera amb el xiquet al braç i va deixar passar un camió gran i roig que repartia verdures.
–M’estime més els homes que les coliflors –va pensar en veu alta.
El xiquet plorava i ella somreia als veïns. Va veure la senyoreta Dolors, la seua mestra. Malgrat que ja havia complert els cinquanta anys, la dona es conservava molt bé. Duia els cabells recollits i amagava els seus grans ulls blaus darrere unes ulleres de pasta amb vidres de cul de got. La Virgínia es va amagar entre les coliflors. No volia que la descobrira, no havia fet els deures i de segur que la bonegava.
–Dos per tres, vint-i-sis –va dir al xiquet–. Les matemàtiques són molt importants per ser un home de profit.
Esquivant els cotxes, lentament, va aconseguir creuar el carrer. El campanar del poble que la va veure créixer, aquell que un dia es va negar pel caprici d’un dictador, va anunciar que ja havia passat mig dia. De primer els quatre quarts, després les dotze campanades.
Li agradava molt aquella ciutat, el bullici del trànsit, la sentia viva, la gent amunt i avall. Els lladrucs dels gossos van fer plorar el xiquet.
–Silenci! Que s’ature el món que el meu xiquet plora!
Ella havia estat una xiqueta de postguerra, havia patit fam i misèria, també va plorar molt. Però el seu xiquet no havia de patir, no li faltaria de res, estava convençuda que es calmaria quan l’arena calenta li acariciara els peuets.
Se sentia molt jove, i alhora invenciblement vella. Com un ganivet travessava totes les coses, i alhora estava fora d’elles, mirant. Mentre contemplava els cotxes, tenia la perpetua sensació d’estar fora, lluny, molt lluny de la mar, i sola. Sempre havia considerat que era molt, molt perillós viure, encara que només fóra un dia. I conste que no es creia intel·ligent ni extraordinària. Ignorava com s’ho havia fet per viure amb les quatre regles que li havia ensenyat la senyoreta Dolors. No sabia res, ni idiomes, ni història, només llegia, devorava els llibres i tocava el piano, adorava la música ben igual que la seua mare. De cop i volta es va preguntar si de cas importava que forçosament haguera de deixar d’existir; tot hauria de prosseguir sense ella. Es va sentir molesta. O potser es transformava en un consol, en pensar que la mort no acabava res. De sobte va tornar a veure aquella dona vella, l’estalonava, la seua imatge es reflectia en els vidres d’un aparador.
Els autobusos anaven i venien, s’aturaven i es posaven en marxa. Però, quin era el que ella havia d’agafar? Havia de ser un que anara a la platja. No havia de precipitar-se, tenia tendència a la passivitat. Tot d’una va veure un taxi groc i negre; va córrer amb el xiquet al braç, passet a passet, a agafar-lo.
Fragment “Endevina qui” de Gemma Pasqual i Escrivà (Ed. Tabarca)