BBC Proms núm. 20: Götterdämmerung
Títol: Götterdämmerung (El capvespre dels déus)
Autor: música i llibret de Richard Wagner
Intèrprets: Nina Stemme (Brünnhilde), Andreas Schager (Siegfried), Mikhail Petrenko (Hagen), Gerd Grochowski (Gunther), Anna Samuil (Gutrune/tercera Norna), Johannes Martin Kränzle (Alberich), Waltraud Meier (Waltraute/segona Norna), Margarita Nekrasova (primera Norna), Aga Mikolaj (Woglinde), Maria Gortsevskaya (Wellgunde), Anna Lapkovskaja (Flosshilde)
Royal Opera Chorus (Covent Garden)
Staatskapelle Berlin
Director musical: Daniel Barenboim
Director d’escena: Justin Way
Lloc: Royal Albert Hall (Londres)
Data: 28 de juliol (BBC Proms, núm. 20)
Tercera i darrera jornada d’un Anell del Nibelung gloriós a mans d’un Daniel Barenboim inspiradíssim i pletòric. No puc ser del tot imparcial amb aquesta òpera perquè és la meva preferida de les quatre, però s’ha de dir que és una òpera equilibrada amb un argument ben travat que fa convergir la història dels herois —Siegfried i Brünnhilde— amb la dels mortals corrents —els gibichung. És l’obra que culmina —i fulmina— la història dels déus i de Brünnhilde, que, com a càstig, va esdevenir mortal al final de Die Walküre. Tot això, descrit amb una música excelsa que no decau en cap moment, i que té el punt culminant en la immolació de Brünnhilde i la crema del Valhalla.
L’òpera comença amb un pròleg on apareixen les tres nornes, filles d’Erda, que tenen el seu paral·lel en mitologia clàssica en les moires, deesses del destí, que estan per damunt de tots els déus. Una de les tres nornes va ser la mítica Waltraud Meier, que potser ara ja no se sent capaç d’abordar papers protagonistes. Tot i que segueix tenint una veu preciosa i potent i una tècnica perfecta, la vaig trobar apagada, com si no volgués o no pogués donar el màxim d’ella mateixa. En el doblet de paper que va fer com a Waltraute va acabar de confirmar aquesta impressió. No és una cantant excessivament gran, però potser vol reservar-se per altres ocasions.
Nina Stemme va repetir com a Brünnhilde, i va estar pletòrica com els dos dies anteriors. Té una veu rodona, ampla, plena, gruixuda, homogènia, i una tècnica que li permet fer uns aguts molt ben projectats, sense excés de vibrat. En definitiva, poques coses més es poden dir d’una cantant tan perfecta com ella. El gran descobriment de la vetllada va ser el tenor Andreas Schager, que amb una veu ampla i avellutada i una agilitat de moviments impressionant, va fer un Siegfried heroic i jovenívol, tal com és el personatge. A mesura que l’obra avançava, semblava que Schager es ficava més en el paper i millorava la seva interpretació. A diferència de Lance Ryan, frasseja molt bé i projecta la veu de manera homogènia en tots els registres.
El punt negre de la funció va ser el Hagen de Mikhail Petrenko, un cantant que es fa dir baix però que no té veu de cap timbre conegut, perquè no té l’amplitud ni els greus d’un baix, però tampoc no té timbre de baríton. A banda d’això, més que cantar, sembla que baladreja, perquè no té la veu ben projectada. De totes totes, no canta amb gens d’autoritat, cosa indispensable en el personatge de Hagen. Va ser una llàstima que havent tingut el magnífic Eric Halfvarson els tres dies anteriors, no pogués quedar-se l’últim dia a fer Hagen. La funció hauria quedat immaculada.
Com a Alberich va repetir Johannes Martin Kränzle, que en aquesta òpera té un paper molt reduït, i va demostrar novament una veu bonica i molt bona tècnica vocal. També va repetir Anna Samuil, que havíem vist com a Freia a Das Rheingold, en un doble paper, com a tercera norna i com a Gutrune. És una soprano bastant limitada, amb una veu estreta i amb un vibrat molt excessiu i uns aguts que li van força curts. En canvi, el Gunther de Gerd Grochowski va ser més que correcte. És un baríton que té una veu ampla i molt bonica, malgrat que no té una línia gaire depurada. Com a filles del Rin van repetir les mateixes cantants que havien fet els papers a Das Rheingold, i cal insistir que van cantar magníficament bé, cosa poc freqüent, perquè en aquests papers més secundaris sovint s’hi posen cantants de no tant nivell.
Per acabar, s’ha de reiterar la interpretació excel·lent de la Staatskapelle de Berlín, i en aquesta ocasió també, del cor d’homes de la Royal Opera House Covent Garden, dirigits per un Daniel Barenboim impressionant. Va saber donar cada matís a cada frase, a cada motiu, les diferents seccions de l’orquestra sonaven perfectament conjuntades, les intensitats les modulava segons indica la partitura, tot era al seu lloc, va saber transmetre unes vibracions molt especials que traspua tot l’Anell i aquesta òpera en particular. En definitiva, va ser un final absolutament apoteòsic, que Barenboim va decidir culminar vocalment amb la immolació de Brünnhilde, perquè la darrera frase, que és de Hagen, la va eclipsar l’orquestra.
No es poden dir més paraules per expressar el que hem sentit aquesta setmana al Royal Albert Hall de Londres. Però Daniel Barenboim sí que en va dir en acabar l’òpera. Va agrair un silenci sepulcral per part del públic, perquè això és l’element indispensable per crear una comunió total entre els músics i el públic, que va aguantar estoicament una calor insuportable perquè l’Anell de Barenboim s’ho valia de debò.