La donna del lago
Títol: La donna del lago
Autor: Gioacchino Rossini; amb llibret d’Andrea Leone Tottola, a partir d’un poema de Walter Scott
Repartiment: Joyce DiDonato (Elena), Juan Diego Flórez (Uberto), Daniela Barcellona (Malcolm), Colin Lee (Rodrigo), Simon Orfila (Douglas)
Cor i orquestra de la Royal Opera House Covent Garden (Londres)
Director d’orquestra: Michele Mariotti
Director d’escena: John Fulljames
Lloc: òpera en directe des del Covent Garden de Londres al cinema Girona
Data: 27 de maig
Sempre és un plaer tenir l’oportunitat de sentir un Rossini seriós. És un compositor conegut principalment per les seves òperes bufes, i en canvi és el precursor del belcantisme, amb unes melodies bellíssimes, tal com vam poder comprovar en aquesta funció de La donna del lago. Un cop més, es tractava d’una transmissió en directe al cinema; aquest cop, des de la Royal Opera House Covent Garden de Londres, amb un repartiment absolutament estel·lar encapçalat per Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez.
Basada en un poema de Walter Scott i situada a l’Escòcia del segle XVI, té un argument complicat i gairebé inintel·ligible. La música, però, és magnífica. L’enfilall d’àries i concertants és meravellós, el lirisme que desprèn és corprenedor. I val a dir que tant DiDonato com Flórez van saber-ho emfasitzar i transmetre-ho amb intensitat i perfecció. També va contribuir-hi una escenografia estèticament preciosa i molt elaborada que transportava a terres escoceses. La il·luminació feia que l’escena semblés un quadre barroc, amb tons ocres i la llum colant-se entre els cantants.
La gran protagonista de l’òpera, la dama del llac, va ser una Joyce DiDonato esplèndida, pletòrica, tal com ja l’havíem sentit al Liceu en la presentació del seu darrer treball discogràfic, Drama Queens. DiDonato interpreta el belcanto amb un legato perfecte i amb una veu cristal·lina, avellutada i uniforme en tots els registres. Sens dubte, és una de les millors cantants que hi ha actualment. Amb un timbre indefinit entre soprano i mezzosoprano, aborda papers de totes dues tessitures amb seguretat i rigor, és una intèrpret perfeccionista que dóna tots els matisos a cada personatge que fa.
Al seu costat, Juan Diego Flórez, el tenor rossinià de moda, va fer un Uberto esplèndid, amb una veu prima però increïblement ben projectada, amb un agut fàcil i amb un legato perfecte. A això cal afegir-hi un frasseig immaculat. És una autèntica delícia sentir Flórez, i sentir-lo en directe encara ho és més. Daniela Barcellona feia de nou un paper transvestit, el de Malcolm. És una cantant per qui no tinc una devoció especial. El seu actiu principal són unes agilitats perfectament articulades, però la veu és molt prima i no és gens uniforme en el registre agut i en el greu. És com si estiguessin dissociats. Tècnicament va fer una bona interpretació, però li va mancar la bellesa i l’elegància que sí que van tenir DiDonato i Flórez.
Ara bé, el veritable descobriment de la nit va ser el tenor sud-africà Colin Lee, desconegut per mi, que va fer un Rodrigo absolutament enlluernador. Només de sortir a escena canta una ària endimoniadament difícil, plena d’aguts i de salts perillosos, que va interpretar amb una seguretat més que admirable. Té una veu prima, de tenor lleuger, un agut fàcil i unes agilitats perfectes. Em va recordar Josep Bros al principi de la seva carrera. Vaig quedar extasiada de sentir-lo cantar amb aquella perfecció. L’únic punt negre de la funció va ser el baix mallorquí Simon Orfila, que ja hem vist algunes vegades al Liceu. És un cantant sense una línia definida i sense legato, i amb una veu estreta i engolada.
L’orquestra del Covent Garden, sota la direcció de Michele Mariotti, va fer un paper esplèndid, amb una corda brillant. Tots els grups instrumentals anaven perfectament conjuntats i l’acoblament amb les veus era perfecte. En definitiva, doncs, va ser una vetllada meravellosa. Hauria estat memorable viure-la en directe.