SALVADOR BALCELLS

MARIA ASENSIO

No se’n sabia pràcticament res de la vida privada de la Maria. Ni si era casada o soltera, si tenia fills, si vivia sola o acompanyada… Només que militava des de feia anys, que era treballadora com ella sola i que cada cop que el partit independentista havia organitzat actes o reunions a Castelló ella era l’encarregada de tot per tal que sortís com calia.

La Maria Asensio era una dona menuda però enèrgica, una energia que posava de manifest en ocasions comptades, quan era estrictament necessari. Sempre havia tingut més relació amb Barcelona que no pas amb València, especialment en l’època del seu acostament ideològic i personal a Claudi Creus, del qual va ser-ne la principal col·laboradora i sobre el qual fins i tot publicà un llibre apologètic. En alguns moments es remorejà que entre ells dos hi havia quelcom més que afinitat política, però d’això ningú no en tenia cap constància. Maria Asensio havia estat també, des de les primeres edicions, un puntal de la Universitat Catalana d’Estiu.

Estava ficada en totes les mogudes culturals de la comarca de la Plana, des de la defensa de la llengua fins la recuperació de danses populars d’aquelles contrades.

Només un cop se l’havia vista realment amoïnada. Fou l’any mil nou-cents vuitanta, arran d’una dura topada dialèctica entre Claudi Creus i Gonçal Neira, els dos companys que més admirava. Ella va jugar un paper fonamental en evitar que l’enfrontament acabés en ruptura. Encara que només fos per això n’hi hauria prou per qualificar-la de dona excepcional, perquè tant Creus com Neira no eren persones que a l’hora del debat se’ls pugui convèncer amb arguments sentimentals o amb bones paraules.

Sorprengué tothom quan, arran de la sortida del partit de Mònica Ors, es feu càrrec de la direcció del sector anomenat de lluita feminista. La Maria no havia destacat precisament per les seves conviccions feministes. En realitat tots pensaven que no en tenia. En canvi, des d’aleshores s’hi dedicà amb entusiasme, redactant alguns dels articles més contundents que havien aparegut mai sobre el tema a la revista del partit. La seva tesi més concurrent fou que la lluita per la igualtat de sexes era mal vista pels homes revolucionaris perquè hi intuïen una pèrdua de privilegis.

En una altra ocasió denunciava errors d’apreciació en molts homes i dones consistents en creure que la lluita per l’alliberament de la dona és un problema específic i no vinculat a la lluita política i social. Acusava de desarrelats els sectors feministes que pensaven què podien fer una lluita al marge, amb la qual cosa es guanyà la crítica d’aquests grups. Ningú, però, fou capaç de rebatre-li els arguments, com quan escrivia que les dones no podien quedar al marge de la història de la societat en què viuen, ni combatre-la com si fossin elements marginals.

En aquesta època va obrir una llibreria feminista a Castelló amb l’objectiu que fos un centre d’activitats i de recolzament del moviment. Per part de molta gent, fins i tot de companys seus del partit, la iniciativa va ser acollida amb recel. Toleraven què hi hagués llibres feministes, però els era més difícil d’acceptar una iniciativa tan radical, almenys per l’època. El projecte de Maria no era que la dona participés de la cultura, sinó que creés la seva pròpia cultura. Una proposta massa ambiciosa o massa agosarada per a una ciutat com Castelló de la Plana, amb predomini de l’element conservador. Al cap d’un parell d’anys va haver de tancar per raons econòmiques.

Si en algun indret, tanmateix, van agrair el fet que Maria Asensio plegués de llibretera, que es deslliurés d’aquest compromís tant absorbent, fou a l’administració de la Universitat Catalana d’Estiu, que s’havia ressentit de la seva absència. Estem parlant de principis dels vuitanta. Aquells anys, una forta crisi d’identitat de l’UCE feia perillar fins i tot la seva continuïtat. No era només la nova situació generada per la transició política a l’Estat espanyol, la causant del daltabaix. Es van afegir divergències entre els organitzadors del nord i sud de la frontera estatal, un considerable caos organitzatiu, el poc rigor en la despesa i la improvisació generalitzada. La reincorporació de la Maria a les tasques preparatòries de l’edició del vuitanta-dos va servir per posar ordre i professionalitat a la convocatòria d’aquell any. No es pot dir que l’UCE se salvés gràcies a ella, però és evident que la seva manera de ser i d’actuar va contribuir decisivament a la continuïtat d’un fòrum importantíssim per al projecte d’unitat nacional, l’originalitat del qual consisteix en equilibrar l’espontaneïtat i l’antiacademicisme amb uns continguts d’alt nivell cultural i científic i amb una filosofia i una ètica molt clares. Tot, tanmateix, necessitat d’una organització seriosa.