INDEPENDÈNCIA EL 2014… ENCARA QUE NO HO SEMBLI
Cada cop veig més factible que l’any 2014 sigui el de la independència de Catalunya. I no només perquè s’estiguin creant darrerament plataformes de tota mena amb aquest objectiu concret. Això no seria més que una altra de les ocasions en que els independentistes hem fet volar coloms, si no fos per tot un seguit de signes externs.
Un d’ells, potser el més significatiu, és l’increment de l’autoodi per part d’aquells catalans que se senten sobre tot espanyols, tan si ho confessen obertment com si no. M’explicarè:
En paraules de mossèn Armengou, desnacionalitzar-se voluntariament és signe de degeneració i impotència. I aquestes dues característiques les podem observar cada cop més sovint en els malalts d’autoodi. La síndrome d’Estocolm que pateixen, el seu enamorament d’un botxí en hores baixes, els està portant a un carreró sense sortida: intenten justificar-se incrementant la seva agresivitat alhora que el seu públic potencial es va limitant als que son com ells. Perquè cada cop són menys els catalans conscients que perden els temps flagelant-se tot llegint o escoltant el que diuen aquests individus a la premsa o a les tertúlies.
Un altre signe del que s’acosta és justament l’evolució de la premsa espanyolista a Catalunya. Com faria qualsevol empresa privada que vol continuar tenint beneficis, s’està resituant per tal que els nous temps no l’agafin amb el pas canviat. Edició en català, contractació d’opinadors afins a l’independentisme… Gestos oportunistes, d’acord, però significatius.
El tercer signe és la convicció, cada cop més estesa a Espanya, que els catalans no som com ells, és a dir, que no sóm espanyols. D’això a trobar lògic que ens separem només hi ha un pas, i molts ja l’han donat.
Quart signe: la crisi econòmica que ha posat al descobert amb tota la cruesa el maltracte fiscal que patim per part de l’estat espanyol. El previsible fracàs del pacte fiscal que propugna CiU per aquesta legislatura (per cert: “pacte” sobre què? Perquè no em consta que s’hagi concretat res sobre el què pactar) ha de deixar la coalició nacionalista despullada i en evidència davant del poble català. Aquest serà el moment del relleu en el lideratge del procés.
I el cinquè i definitiu signe és el fet que a l’estat espanyol ara governarà la dreta. PSOE i PP són la mateixa cosa vistos des de Catalunya: nacionalistes espanyols. Però l’esquerra ho ha d’estar demostrant sempre, mentre que a la dreta ja se li suposa i no cal que ho demostri. Per tant, serà més fàcil negociar-hi. És clar que això no seria possible en un altre context polític, com ara el d’una dictadura, però la realitat és que avui dia la dependència europea i internacional en general son favorables als nostres interessos. Un fet consumat i estrictament democràtic com serà la proclamació d’independència per part del Parlament de Catalunya haurà de ser tingut en compte i assumit amb normalitat. Altra cosa seria contradictori amb tota la política internacional de les darreres dècades.
I a més a més, es pot donar el cas curiós i emblemàtic que, si el basc Iñaki Urdangarin completa la maniobra de desprestigi de la casa reial espanyola i el rei actual abdica en favor del seu fill, les llibertats nacionals que vàrem perdre durant el regnat de Felip V les recuperaríem tres-cents anys després, a l’inici del regnat de Felip VI.
Un d’ells, potser el més significatiu, és l’increment de l’autoodi per part d’aquells catalans que se senten sobre tot espanyols, tan si ho confessen obertment com si no. M’explicarè:
En paraules de mossèn Armengou, desnacionalitzar-se voluntariament és signe de degeneració i impotència. I aquestes dues característiques les podem observar cada cop més sovint en els malalts d’autoodi. La síndrome d’Estocolm que pateixen, el seu enamorament d’un botxí en hores baixes, els està portant a un carreró sense sortida: intenten justificar-se incrementant la seva agresivitat alhora que el seu públic potencial es va limitant als que son com ells. Perquè cada cop són menys els catalans conscients que perden els temps flagelant-se tot llegint o escoltant el que diuen aquests individus a la premsa o a les tertúlies.
Un altre signe del que s’acosta és justament l’evolució de la premsa espanyolista a Catalunya. Com faria qualsevol empresa privada que vol continuar tenint beneficis, s’està resituant per tal que els nous temps no l’agafin amb el pas canviat. Edició en català, contractació d’opinadors afins a l’independentisme… Gestos oportunistes, d’acord, però significatius.
El tercer signe és la convicció, cada cop més estesa a Espanya, que els catalans no som com ells, és a dir, que no sóm espanyols. D’això a trobar lògic que ens separem només hi ha un pas, i molts ja l’han donat.
Quart signe: la crisi econòmica que ha posat al descobert amb tota la cruesa el maltracte fiscal que patim per part de l’estat espanyol. El previsible fracàs del pacte fiscal que propugna CiU per aquesta legislatura (per cert: “pacte” sobre què? Perquè no em consta que s’hagi concretat res sobre el què pactar) ha de deixar la coalició nacionalista despullada i en evidència davant del poble català. Aquest serà el moment del relleu en el lideratge del procés.
I el cinquè i definitiu signe és el fet que a l’estat espanyol ara governarà la dreta. PSOE i PP són la mateixa cosa vistos des de Catalunya: nacionalistes espanyols. Però l’esquerra ho ha d’estar demostrant sempre, mentre que a la dreta ja se li suposa i no cal que ho demostri. Per tant, serà més fàcil negociar-hi. És clar que això no seria possible en un altre context polític, com ara el d’una dictadura, però la realitat és que avui dia la dependència europea i internacional en general son favorables als nostres interessos. Un fet consumat i estrictament democràtic com serà la proclamació d’independència per part del Parlament de Catalunya haurà de ser tingut en compte i assumit amb normalitat. Altra cosa seria contradictori amb tota la política internacional de les darreres dècades.
I a més a més, es pot donar el cas curiós i emblemàtic que, si el basc Iñaki Urdangarin completa la maniobra de desprestigi de la casa reial espanyola i el rei actual abdica en favor del seu fill, les llibertats nacionals que vàrem perdre durant el regnat de Felip V les recuperaríem tres-cents anys després, a l’inici del regnat de Felip VI.