Què té Nova York?
Fa deu dies que vaig venir-ne i només tinc una cosa al cap: tornar-hi. Què té de màgic aquesta ciutat que m’hagi atret tan poderosament? Jo, que sempre he estat una ferma defensora d’Europa i de les seves ciutats, de la història, de l’art, de les coses antigues, i ara, de sobte, Nova York m’ha canviat tots els esquemes. Al llarg de diversos apunts en aquest blog miraré d’anar desgranant i esbrinant jo mateixa el perquè d’aquest canvi, però aviso que és molt difícil d’expressar en paraules i fins i tot d’entendre, perquè a Nova York li passa una mica com a Van Gogh: que vist en fotografia sembla no-res, i al natural et transforma.
La primera frase que em va venir al cap com a resum de tot el que hi he vist és que Barcelona és un poble al costat de NY. Sempre he pensat que és impossible comparar Barcelona amb cap capital europea, per dos motius: perquè no és capital d’estat (encara) i perquè és de dimensions reduïdes i inampliables. Però mai abans en cap capital europea no havia sentit com a Nova York la petitesa de la nostra ciutat. Només cal mirar el metro: 22 línies (si no m’he descomptat) agrupades de tres en tres que fan trajectes llarguíssims, amb cinc o sis vies a cada estació per cadascuna de les quals poden passar fins a quatre línies de metro, i línies de metro semidirectes. Això no existeix enlloc d’Europa i per a mi era totalment nou. El metro de NY és molt complicat (tot i que crec que en quinze dies vaig aconseguir entendre’l i fins i tot dominar-lo un xic), però visitar NY sense haver agafat el metro és com no haver-hi anat.
A banda d’això hi ha els arxifamosos carrers numerats, de l’1 al 207 i les avingudes, de la primera a la dotzena, sense comptar-ne dues que no són numerades: la Lexington i la Madison. I això és només una part de Manhattan! Manhattan és un dels cinc districtes de la ciutat, al juntament amb Brooklyn, Queens, Staten Island i el Bronx. Al sud de Manhattan, que és l’antiga Nova Amsterdam, a partir de Wall Street, és on hi ha el districte financer més important del món, caracteritzat pels edificis alts i tots de vidre, que vistos des de l’Empire State fan molt de goig. Els contrastos arquitectònics que hi ha a NY són increïbles, i ara penso en la imatge d’una església neogòtica al costat mateix d’un gratacels, i no fa lleig, ans al contrari. És una bellesa diferent de l’europea. Alçar el cap i veure tots aquells gratacels fa una sensació estranya: de petitesa però també d’admiració. Diuen que Nova York és la ciutat més europea dels Estats Units, cosa que no puc jutjar perquè és l’única que n’he vist, però m’he adonat que els americans tenen predilecció per l’arquitectura d’estil historicista.
D’entre les moltes imatges i impressions de NY, m’agradaria destacar, per acabar aquest apunt, el teatre de l’òpera, el Metropolitan Opera House, que s’insereix al Lincoln Center, el complex musical format per l’edifici del ballet de Nova York, el teatre d’òpera, la seu de l’Orquestra Filharmònica de Nova York, la Juilliard School i un teatre musical. Les tres produccions operístiques que hi vaig veure, Nabucco, Anna Bolena i Il Barbiere di Siviglia, van ser absolutament espectaculars a tots nivells. Encara ara em ressonen les notes de les tres òperes. Però a banda de l’òpera també hi ha museus, una pila de teatres musicals, el Central Park, i per als qui vulguin descansar del tràfec incessant d’aquesta metròpoli, el jardí botànic de Brooklyn, una meravella poc coneguda. En parlaré en propers apunts. De moment, escolto la banda sonora de les dues pel·lícules de Sex and the City, d’Aaron Zigman, una descoberta fantàstica!
NY és únic i irrepetible. Jo m’hi estic fins diumenge i també ja penso en el proper viatge. Demà toca Met, Il barbiere, i m’alegra saber que és fantàstica. Avui he passejat bona part del dia pel Bronx, un barri increïble. A la tarda la High Line, una caminada imprescindible per una antiga via de tren reconvertida en passeig. Quina imaginació i quina bona pensada! La vella Europa n’ha d’aprendre molt.
bon moment per llegir “Poeta en Nueya York” de Lorca, volaràs.