La síndrome de Stendhal

Junichiro Tanizaki, Elogi de l’ombra. Traducció d’Albert Nolla. Barcelona: Angle, 2006. 94 p.

Des que vaig llegir After dark, d’Haruki Murakami, i posant-lo en relació amb les novel·les d’Amélie Nothomb (que va passar tota la infància al Japó), em va quedar el cuquet de la literatura japonesa. Fa anys que em vaig començar a endinsar en la filosofia i la manera de pensar orientals, i ara m’ha donat per la branca literària. És curiós i sorprenent veure quina manera més diferent que tenen de nosaltres a l’hora de mirar el món i les coses.

El llibre fou escrit el 1933 i si en parléssim en conceptes actuals, podríem dir que és un tractat de feng shui. Però en realitat, és molt més que això. Mentre ens explica com es decoren i com s’avituallen les cases japoneses, ens introdueix a la manera de fer, de sentir i de viure dels orientals. I llegint el llibre, hom s’adona fàcilment que no fan distinció entre fons i forma, que la manera d’explicar és també el contingut del que diu. És per aquest motiu que un tema que podria resultar tan anodí com la decoració d’una casa, es converteix en un petit tractat vital, de com es veuen les coses des d’una òptica que no és la nostra.

Només puc parlar pels japonesos, no he llegit cap llibre de cap autor coreà o xinès, per exemple. El que puc dir-ne és que es recreen en els detalls més trivials, fins i tot insignificants, als ulls occidentals. A allò que nosaltres aniríem per feina, ells s’hi recreen perquè, fent apel·lació a la seva filosofia, només existeix el present; el passat i el futur no tenen lloc, per tant, ens hem de recrear en el moment en el qual vivim. És l’ara i l’aquí. Lluís Racionero deia que el màxim exponent d’aquesta teoria és la cerimònia japonesa del te, que, al capdavall, consisteix precisament a fer una cerimònia d’un acte tan trivial com prendre una tassa de te.

Els occidentals, per contra, sempre estem obsessionats fent plans de futur i ens oblidem del que ens passa en el present, en el moment precís que vivim. Ja ho deia John Lennon: “la vida és allò que et passa mentre fas plans”.

El llibre està escrit amb una prosa deliciosa i aparentment fàcil i lleugera, però no per això hem de llegir-lo més de pressa, perquè podria ser contraproduent, ja que deixaríem d’assimilar coses. La traducció, que signa Albert Nolla, és magnífica, com totes les seves. En resum, una petita joia (dic petita només per l’extensió) que ningú no s’hauria de perdre.