Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

enguany (3)

És la tercera volta que faig al bloc aquesta espècie de balanç de l’any que acaba. Enguany serà una mica més difícil, ha estat un any amb ganivetades inesperades i d’altres menys inesperades però que fereixen igual. De totes maneres també ha estat un any ple de bellesa i de coses que han valgut molt la pena:
Venècia sota la pluja, les sis copes sis, els meus nebots, un bes al pont de Brooklyn, Roma plena de senyeres i de banderes del Barça. Llargues converses amb amics, vistos per primera volta però vells coneguts, i descobrir quant ens queda encara per parlar, les mans de ma mare, Don’t think twice it’s all right cantada per a mi a l’estació de metro de Fulton Street.
Ell, que torna sempre quan més el necessite, els amics, tots, els llunyans i els propers (tots són propers), Roma. L’F., cada any una mica més, un gronxador que n’hi ha a una casa de la Toscana penjat d’una carrasca, els capitans coratjosos que salven vides a la mar i ens recorden que la decència existeix, Castelló que a voltes em pareix que se m’esmuny entre els dits. Algunes llàgrimes que val la pena plorar, pujar a un taxi a l’aeroport de Nova York i dir: Chelsea Hotel, please. Les rialles a Madrid amb amics.
Els metges italians que han decidit no complir la llei i no denunciar els immigrants sense papers, uns músics vells i mudats que em van tocar All of me a Nova Orleans, Madrid 2 – Barça 6, les palmeres de l’aeroport de València que em somriuen cada volta que arribe. Els paquetets i les cartes i les postals que arriben de tant en tant com abraçades, una policia a l’aeroport de Nova York que controlant els meus documents quan marxàvem, a la meua resposta al seu com estàs? que va ser ‘trista perquè marxo’ em va mirar als ulls i, somrient, em va dir: Tu tornaràs, jo reconec a la gent com tu.
La mar que em separa i m’uneix al lado de allá, l’esguard de l’F quan me mira; com tots els anys, totes les sobretaules llarguíssimes ací i allà. El vermut de grifo de las Bodegas Alfaro de Madrid, les meues menorquines rogetes, ser tan coenta tan coenta com per plorar mirant un pont o un paisatge i emocionar-me amb un taulellet mal posat o amb una parella d’ancians.
Una posta de sol a Ischia a primavera, les llàgrimes de Jesse Jackson al nomenament d’Obama, Roma, la terra que deixa de tremolar. La joia, i defensar-la com una trinxera com deia Benedetti i trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria, com deia la Xesca. El golf de Nàpols, que enguany m’ha regalat moments bellíssims. Brindar al sol amb un cafè a la salut d’uns amics tot passejant per Brooklyn, i, com tots els anys, escriure al bloc, els lectors del bloc, el comentaris al bloc, la gent que em deixa comentaris al bloc, descobrir que t’estimes a persones que coneixes pel bloc i descobrir que, a voltes, penses en elles quan escrius. El bloc, els altres blocs.

Marxem a l’Alguer a passar el cap d’any, vos desitge moltíssima sort en l’any que comença i que trobem molts motius per estar contents i molts raconets per estotjar les alegries. Salut!



  1. «… un gronxador que n’hi ha a una casa de la Toscana penjat d’una carrasca…»: prest, prest! o ‘precís, precís!’, que és com sembla que diuen alguns per Castelló quan s’ha de tornar.

    PD: Que li tragueres un somrís a una policia d’aeroport americana és de nota.

  2. D’entrada hauria dit que ha estat un any nefast per viure a Roma, però en aquest apunt has desgranat tants moments de felicitat, que ara m’avergonyeixo de veure-ho tot pel costat més negatiu. Gràcies, Maria, per ensenyar-me a quins estranys racons s’amaga la felicitat.

    Passeu una excel·lentisima entrada d’any a l’Alguer com a pròleg d’un any millor. Aquí ens retrobarem. Una abraçada ben forta (amb espurnetes als ulls).

  3. Bellesa, la paraula és bellesa. Només em venen ganes de dir-te ‘gràcies, Marieta!’. Feliç viatge, feliç 2010.
    NOTA: a força de veure les mateixes menorquines estic a punt de comprar-me unes i si pot ser vermelles, com les teves. No és fetitxisme, creu-me.

  4. Tu ets el millor inventari dels darrers anys.
    Basiteddus a la meva illa. “Scometto” que tornaràs abans a Sardenya que a Amèrica. Vigila, que crea dependència! I que us divertiu molt! Bon any 10!

  5. Maria, quina elecció tan deliciosament crepuscular per passar el cap d’any. I quin recull tan reconfortant d’aquestes coses que gràcies a com ens les expliques, les hem passat també una mica o un molt nosaltres (algunes, sortosament, les hem passat plegats!).
    I jo no sóc gaire coent (o potser sí), però els taulellets mal posats de la vida també m’emocionen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent