Show me slowly what I only know the limits of/ Dance me to the end of love
L. Cohen
Els vaig veure a la cafeteria de l'aeroport de València, vaig alçar els ulls del llibre i vaig veure una parella d'ancians anant cap a una taula. Tot i que no anaven agafats del bracet (tots dos tenien les mans ocupades) ni n'hi havia cap contacte físic entre ells, l'amor es veia, com si l'aire que els separava estiguera ocupat per un lligam invisible, com si compartiren una llum que pertanyia a tots dos. Me'ls vaig estar mirant una estoneta, amb una tendresa que em va fer vindre llàgrimes als ulls (jo estava molleta, eixe dia). Quan ja estaven asseguts a la taula ella va posar el sucre i va remenar els cafès amb llet de tots dos i al cap d'una estona ell li va traure dels llavis una molla de pastís amb una carícia. Vaig haver de fer un esforç per deixar de mirar-los, tenia por de trencar amb el meu esguard el vidre delicadíssim d'aquell moment d'intimitat, de la seua bellesa.
Vaig tornar els ulls al llibre però no vaig llegir més, pensava en com podia semblar absurd que em feren una espècie d'enveja, no perquè s'estimaven, sinó perquè s'estimaven de tota la vida i perquè, tot i la seua vellesa, eren les persones més belles de la cafeteria. Pensava que m'ha passat altres voltes que els vells em fan enveja, em passa quan veig parelles d'ancians ballant. Quan una parella d'ancians balla, pots notar, només amb mirar-los, que porten tota la vida ballant junts i que s'estimen i que ballar és una manera d'estimar-se. La seua dansa té una harmonia que només tenen ells i que no es pot aprendre. Si s'està molt atent es nota ja abans de que comencen a ballar, en el gest d'agafar-se, en eixe quasi abraç de dos cossos que encaixen perfectament, en les mans que es posen. I són més bells i ballen millor que ningú i, n'estic segura, més que ells mateixos fa molts anys, quan festejaven i ballaven, potser, la mateixa cançó.
Quan vaig moure per embarcar els vaig tornar a mirar, estaven llegint tots dos i vaig pensar que m'hauria agradat molt veure'ls ballar.
Vaig tornar els ulls al llibre però no vaig llegir més, pensava en com podia semblar absurd que em feren una espècie d'enveja, no perquè s'estimaven, sinó perquè s'estimaven de tota la vida i perquè, tot i la seua vellesa, eren les persones més belles de la cafeteria. Pensava que m'ha passat altres voltes que els vells em fan enveja, em passa quan veig parelles d'ancians ballant. Quan una parella d'ancians balla, pots notar, només amb mirar-los, que porten tota la vida ballant junts i que s'estimen i que ballar és una manera d'estimar-se. La seua dansa té una harmonia que només tenen ells i que no es pot aprendre. Si s'està molt atent es nota ja abans de que comencen a ballar, en el gest d'agafar-se, en eixe quasi abraç de dos cossos que encaixen perfectament, en les mans que es posen. I són més bells i ballen millor que ningú i, n'estic segura, més que ells mateixos fa molts anys, quan festejaven i ballaven, potser, la mateixa cançó.
Quan vaig moure per embarcar els vaig tornar a mirar, estaven llegint tots dos i vaig pensar que m'hauria agradat molt veure'ls ballar.
I penso com tantes vegades en aquella fulla d'herba de Whitman que diu: "les dones seuen o es mouen d'un costat a l'altre, joves algunes, velles les altres. Les joven son formoses, però les velles són més formoses encara."
I em conhorta recordar que fer-se vell no és indigne o llastimós, ans una victòria silenciosa sobre els ultratges de la vida.
una victòria silenciosa sobre els ultratges de la vida. A la meva feina hi viuen algunes persones de més de 90 anys senzillament meravelloses, algunes van estar empresonades, d'altres han perdut fills i filles, de petits, o al part i han hagut de criar el net, o de joves en accidents o lentes morts... però encara duen als ulls una pau i una força envejables. Gràcies a tu i a na Marieta per recordar la força de la vida i de l'amor perdurable.
Jo sóc de parer que cap tendresa, cap confiança mai no es perd: persistixen sempre.
PD: Jo tinc una feblesa reconeguda per una història molt pareguda, la de Jacqueline du Pré i Daniel Barenboim. I per la música que feien tots dos.
Tothom no sap mirar el que tu has vist. Maria, tu també ets molt bella i tendra, per això has estat capaç de descriure aquest extraordinari paràgraf.