vella
La primera impressió que vaig tindre en arribar a Nova Orleans va ser d’Antilles, d’Àfrica, em va recordar L’Havana. Amb un aspecte semblant i la humitat i l’aire sòlid i calent, totes dues ciutats et regalen un viatge a un altre segle, a un altre món.
Nova Orleans, de dia, es mou mandrosa amb la cadència dels ventiladors de sostre i de la música que sona a tot arreu, negra i trista. Fa olor d’espècies i de fem i de riu.
Tot i el viatge a un altre món, tot i l’anglès que allà esdevè una llengua exòtica i desconeguda, mestissa i complexa com la ciutat, sud i negror, porxos i balancins, gent pel carrer que pareix que fa segles que no té res a fer a banda de mirar-se el món passar, té quelcom de familiar, potser l’arquitectura, potser el ritme de migdiada mancada o les palmeres i les campanes de l’església, però alguna cosa a Nova Orleans sona conegut.
Contradictòria, bellíssima i ferida, amb una embriaguesa trista i suada i amb la música que t’arrossega inevitablement, Nova Orleans em va semblar una novel·la, una novel·la sensual, turmentada i ambigua.
Però eixa va ser només la primera impressió.
Sembla pel que has escrit aquests dies que Nova Orleans t’ha agradat més que Nova York. Nova Orleans t’ha arribat de veres, potser Nova York no. Á més a més es nota en la manera d’escriure. Aquest paràgraph de hui no descriu Nova Orleans, descriu la seua ánima.
“I have been here before,
But when or how I cannot tell:
I know the grass beyond the door,
The sweet keen smell,
The sighing sound, the lights around the shore.”
És part d’un gran poema de Dante Gabriel Rossetti sobre una anamnèsi, o l’idea que allò bell i també allò vagament sinistre acostuma a ser la reminiscència d’alguna cosa coneguda i oblidada i recuperada. De vides anteriors o d’un espectral joc de miralls o de coses entrevistes en somnis, qui ho sap.
Tot el que expliques ho explica molt bé una noveleta curta de Kate Chopin (El Despertar, The Awakening)
que vaig llegir fa temps. Llunyania, negror, humitat, l’herència de l’esclavitud…
Ja que recomanes, aconsellam 2 llibres del John Fante per a obrir boca. He llegit alguna cosa a la wiki i no sé per aon començar
Pd. Gracies per les recomanacions que hem feres per al transport public en Roma, amb la Roma Pass i el bus tot perfecte.
Quina entrada tan bonica!
Aquesta tristesa sensual, turmentada i ambigua és un d’aquells blues del delta que arriben al moll de l’ànima.
No té res a veure en que ara estigue vivint a la vella Orléans, o potser un poc si, però Nova Orléans crec que seria la primera ciutat on voldria posar-hi els peus quan anés als Estats Units. Deu ser una mescla del mite que em va deixar una novel.leta per a fer temor d’eixes que tu mateix escollies cap on anar que vaig llegir de menut, que mesclava el vudu i el mardi gras. I a partir d’allà la musica negra, el blues, el soul, Otis Redding i Ray Charles i tota la resta em venen al esperit amb Nova Orléans, que no sé jo si mai si esta gent van estar a Nova Orléans, diguem-ne que és la punta, la mare de tot.