Un altre país

Ja està, acabem d’arribar a casa. Voldria escriure de la ciutat i de la gent de Nova York i d’una missa a Harlem dita per una reverenda mudadíssima amb sabatilles d’esport blanques i d’una rajoleta del bany de l’habitació 321 de l’Hotel Chelsea.
I del pont i de Brooklyn i de Truman Capote i dels llibres i de les llibreries. I del parc i de la música i del cel de Nova York i de West Side Story al teatre Palace a Broadway i dels museus i d’una edició facsímil de Let Us Compare Mythologies de Leonard Cohen i d’un xic que (em) cantava Don’t Think Twice It’s Allright de Bob Dylan a  l’estació del metro de Fulton Street.
I dels rius, del Hudson i del Mississipi. I de l’illa d’Ellis i de tots els que t’expliquen d’on han vingut ells o els pares o els avis i com s’han fet una nova vida a la ciutat. I del fum que ix de les tapes de les clavegueres i de Little Italy.  
I de Nova Orleans que poc a poc es va refent, i del coratge de la gent i de les seues històries, totes, totes, marcades per l’huracà, i de com van tornant i com estan reconstruint la ciutat i les seues vides, i de la música de Nova Orleans que està per tot arreu. I de Faulkner i la seua casa a Nova Orleans que és una llibreria esplèndida.
I de tots els somriures que ens han regalat en aquests dies i totes les paraules i tots els esguards. I de com tot era com havia de ser, com em pensava que seria, com volia que fóra, …però ho faré poc a poc, ara mateix he de dedicar tots els meus esforços a no adormir-me i despertar-me a les 11 de la nit fresca com una rosa.