Un altre país

Avui me’n vaig a Castelló, hi estaré una setmana sense ordinador i envoltada de família i amics. No sé si és el bloc que accentua la meua natural tendència a la introspecció i a l’entotsolament, però aquests dies estic pensant molt en els Nadals de quan era xicoteta, en l’escampada de canelons a la cuina esperant per ser farcits, Mary Poppins i Mujercitas, que les feien tots els anys a la tele. Ma mare em prenia el pèl perquè amb Mujercitas, com que jo ja sabia que la germana xicoteta s’havia de morir, començava a plorar molt abans.  Un any tenia el xarampió i em vaig passar el Nadal al llit, em van dur una tele xicoteta a l’habitació i no em podia destapar,  i els Reis em van deixar els regals a l’habitació, quan em vaig despertar estaven tots allà. I el pessebre, que era enorme, enorme (a mi m’ho semblava), i l’emoció de pujar al traster a buscar les figuretes, i el xiquet que té fred al pessebre i Maria partera que ningú li obri la porta.  I la Missa del Gall, abrigadíssims i excitadíssima per anar pel carrer tan tard, i la xocolata desfeta en tornar a casa. Quan ja era més grandeta vam començar a anar la Missa del Gall a Sant Nicolau (l’església més antiga, més bonica i més xicoteta de Castelló)  perquè feien la missa en català. I la casa plena de gent i de matalassos per terra, i una feliz Navidad y un bienestar duradero, con toda sinceridad les desea el barrendero, i al mundo entero quiero dar un mensaje de paz. I què li darem al noi de la mare i fum, fum, fum i les olors de casa a Nadal (les recorde perfectament) i el circ. A Castelló a Nadal venia el circ Price i un any el Circo Ruso Sobre Hielo, molt més gran i més exòtic. I la taula parada com només a Nadal, amb les copes i els plats bons i les tasses de cafè de la vitrina que només es feien servir a Nadal i que eren (són) blaves amb dibuixos de dracs i una senyora xinesa al fons que només es veia a contrallum…M’enyore, m’enyore de la meua infantesa, d’un temps en què tot em semblava llustrós i meravellós.

En fi, bon Nadal  a tothom.