Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Sciascia

5

Un dubbio (endevinalla en sicilià):

Bianca campagna, niura simenza,
l’omu chi la fa sempri la penza.

(Blanc camp, negra sembra,
l’home que la fa sempre la pensa)

La solució és molt, molt bonica (i açò és una pista)

És un record d’infància de Leonardo Sciascia, ho explica a Occhio di capra

No és un concurs, a vull llegir hi ha la solució…

Com diu Sciascia, qui la fa la pensa sempre, abans de fer-la i també després. La solució és l’escriptura

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

llatí

5

No vaig ser mai molt bona estudiant de llengües clàssiques, tot i tindre molt bons professors a l’institut (crec que un dia en parlaré, del luxe de professorat que hi havia a l’Institut Francesc Ribalta de Castelló als 80s). Em semblaven matèries perfectament inútils i avorrides. Estava equivocada, ho sé, però vaig perdre l’ocasió d’aprendre llatí i grec. Quan vaig començar a aprendre italià vaig pensar moltes voltes que saber una miqueta de llatí m’hauria estat molt útil. Quan vaig anar a Grècia m’hauria agradat no haver d’estar mitja hora davant de cada paraula per intentar desxifrar-la. El llatí és la llengua oficial del Vaticà, Status Civitatis Vaticanæ, pareix que els caixers automàtics estan en llatí: Inserito scidulam quaeso ut faciundam cognoscas rationem i si ho fas et dona la chartula nummaria. Jo no ho he vist mai, no sé si m’aclariria.

L’altre dia parlava de Si això és un home de Primo Levi. En l’edició d’Einaudi està junt amb La tregua i els vaig llegir seguits. La tregua és el llibre on l’autor explica el seu llarg viatge des d’Auschwitz fins a casa, després de l’alliberament del camp. Al començament del llibre, enmig del caos de la Cracòvia d’aquells dies, perdut, amb fam i fred i sense parlar polac, Levi intentava trobar el menjador per a pobres. Transmet molt bé l’angoixa de no poder comunicar-se amb ningú, de no poder demanar ajuda. En un moment donat va veure un capellà pel carrer i va pensar que potser…es va arrimar i li va preguntar: «Pater optime, ubi est mensa pauperorum?» i va iniciar una conversa amb l’única persona amb qui tenia una llengua comuna. Va aconseguir comunicar-se i demanar ajuda gràcies al llatí que recordava de l’escola. Jo m’hauria mort de fam.


Publicat dins de llibres | Deixa un comentari

Ingrid

3

Piden pruebas de supervivencia a quemarropa, y aquí estoy escribiendo mi alma tendida sobre este papel
Estoy mal físicamente. No he vuelto a comer, el apetito se me bloqueó, el pelo se me cae en grandes cantidades (…) En esta selva la única respuesta a todo es no (….)
La vida aquí no es vida, es un desperdicio lúgubre de tiempo. (….)
Cada día me queda menos de mí misma. Todo es duro (…).

Els que viviu segurs
A les vostres cases escalfades
Els que trobeu en tornar al vespre
El sopar calent i cares amigues
(…)
Penseu que això ha passat:
Us confio aquestes paraules.
Graveu-les al vostre cor
Quan sigueu a casa o aneu pel carrer,
Quan us fiqueu al llit o us lleveu;
Repetiu-les als vostres infants…

Primo Levi. Si això és un home
(traducció de Francesc Miravitlles)

Publicat dins de gent | Deixa un comentari

Miracle

8
Dijous a la nit va haver un Miracle a Itàlia, tal qual, en majúscules. Vaig pensar que era una llàstima no poder-vos-ho explicar, segurament no en seré capaç, no vos podré transmetre l’emoció, però ho intentaré.
Tothom, encara que no haja vingut mai a Itàlia o no entenga l’italià es pot fer una idea de com és la tele ací. Vos assegure que és molt pitjor de la idea que vos feu, les televisions italianes són d’una obscenitat (també intel·lectual) insuportable.
El dijous passat, a les nou de la nit, Rai1 va emetre, en directe i sense interrupcions, un espectacle de Roberto Benigni. Deu milions de persones vam estar, durant quasi tres hores, amb la boca oberta, meravellades, mirant i escoltant al pallasso toscà. Sense interrupcions, sense un glop d’aigua, Benigni va estar parlant quasi tres hores. Va començar parlant de política i vam estar quasi un hora rient. Benigni és un huracà, un allau, quan parla es mou moltíssim, amunt i avall per l’escenari, i bota i es fa corregudes…trobe a aquest país som molt afortunats, tenim dos pallassos genials, Roberto Benigni i Dario Fo.
Després va començar a parlar de l’amor, i de la poesia, i de la pietat i de la vida i de la llibertat, i va ser un altre allau, deu milions de persones vam començar a canviar de postura (n’estic segura) i a posar-nos més drets al sofà, amatents, i el pallasso ens va tocar. Jo encara estic tocada. Va llegir el V canto dell’Inferno de la Divina Comèdia, explicant-lo vers a vers, ensenyant-nos la bellesa dels versos, transmetent l’emoció del poeta i ens va arrossegar en una espècie de trance, explicant-nos que el que el poeta ens diu és que cadascun de nosaltres és un heroi, el portagonista d’una història irrepetible, explicant-nos el que ens diu el poeta sobre el sentit de la nostra vida,  i sobre l’amor i la pietat.
Després, quan ja ens havia explicat el cant i ens havia ajudat a sentir-ne la bellesa i ja ens tenia a puntet, aleshores, va agafar aire per primera vegada, va tossir una miqueta i el va recitar, el va dir amb un amor i una emoció que a mi em va fer plorar. Jo sóc ploroneta, però fer-me plorar d’emoció llegint-me la Divina Comèdia és una cosa que no podré mai agrair prou a Roberto Benigni.
Ací la lectura del cant, no cal entendre el que diu per entendre-ho.

Publicat dins de gent | Deixa un comentari