Dijous a la nit va haver un Miracle a Itàlia, tal qual, en majúscules. Vaig pensar que era una llàstima no poder-vos-ho explicar, segurament no en seré capaç, no vos podré transmetre l’emoció, però ho intentaré.
Tothom, encara que no haja vingut mai a Itàlia o no entenga l’italià es pot fer una idea de com és la tele ací. Vos assegure que és molt pitjor de la idea que vos feu, les televisions italianes són d’una obscenitat (també intel·lectual) insuportable.
El dijous passat, a les nou de la nit, Rai1 va emetre, en directe i sense interrupcions, un espectacle de Roberto Benigni. Deu milions de persones vam estar, durant quasi tres hores, amb la boca oberta, meravellades, mirant i escoltant al pallasso toscà. Sense interrupcions, sense un glop d’aigua, Benigni va estar parlant quasi tres hores. Va començar parlant de política i vam estar quasi un hora rient. Benigni és un huracà, un allau, quan parla es mou moltíssim, amunt i avall per l’escenari, i bota i es fa corregudes…trobe a aquest país som molt afortunats, tenim dos pallassos genials, Roberto Benigni i Dario Fo.
Després va començar a parlar de l’amor, i de la poesia, i de la pietat i de la vida i de la llibertat, i va ser un altre allau, deu milions de persones vam començar a canviar de postura (n’estic segura) i a posar-nos més drets al sofà, amatents, i el pallasso ens va tocar. Jo encara estic tocada. Va llegir el
V canto dell’Inferno de la Divina Comèdia, explicant-lo vers a vers, ensenyant-nos la bellesa dels versos, transmetent l’emoció del poeta i ens va arrossegar en una espècie de
trance, explicant-nos que el que el poeta ens diu és que cadascun de nosaltres és un heroi, el portagonista d’una història irrepetible, explicant-nos el que ens diu el poeta sobre el sentit de la nostra vida, i sobre l’amor i la pietat.
Després, quan ja ens havia explicat el cant i ens havia ajudat a sentir-ne la bellesa i ja ens tenia a puntet, aleshores, va agafar aire per primera vegada, va tossir una miqueta i el va recitar, el va dir amb un amor i una emoció que a mi em va fer plorar. Jo sóc ploroneta, però fer-me plorar d’emoció llegint-me la Divina Comèdia és una cosa que no podré mai agrair prou a Roberto Benigni.
Ací la lectura del cant, no cal entendre el que diu per entendre-ho.
