Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

UNA IDEA. Avgda. de les Corts Valencianes.

Aquests dies fa quinze anys que vaig publicar l’article que ara us dese. Un dels fracassos urbanístics més evidents que hem comés en aquest anys és el resultat de l’Avgda. de Corts Valencianes. El mateix director del PGOU (Alejandro Escribano) en el programa Encontres de Punt2 fa unes setmanes ho reconeixia.

Aquest dies -tristament- ha reviscolat el tema per la reubicació del NOU MESTALLA. Enllà de que la ubicació em sembla d’un caos previsible. ¿Què fem amb un camp de futbol dins de la ciutat en ple segle XXI?

¿ No hi havia la ciutat esportiva a Paterna on a hores d’ara entrena el València, a més de que la seua reubicació fora de València haguera regenerat les zones “en terra de ningú” com és el degradat barri de la Coma, que el PAI del Mas del Rosari no podrà fer. O ubicacions properes per aquests rodals -entre l’Horta i el Camp de Túria ? 

Amb un avantatge evident: la proximitat del By-Pass. El València CF, ja no és sols l’equip de la ciutat, és quelcom més !

Malgrat ésser una societat anònima, bàsicament, de mitja dotzena de senyors.

Enllà de la  transparència que necessitem per a qualsevol operació urbanística, d’una Societat Anònima que és el club. No un club en el sentit clàssic, és a dir, una societat esportiva. Que dissenya un complex tot invadint els vials i terrenys de domini públic dels habitants de la ciutat.

Al respecte, he de dir diversos punts polèmics que em bullien al cap, en el moment de redactar el referit article i el que continue pensant 15 anys després:

1. En aquesta dècada i mitja hem continuat pensat la nostra ciutat en format petit i sense articulació. Com quan el vaig escriure.

2. D’entrada haig de dir que sóc dels que creu que València cal que es col·loque dintre de les ciutats de la segona corona. I ara, m’hi reaferme. Per això cal que la població augmentem mig milió d’habitants.

3. L’avinguda la vaig imaginar (somniar),- quan sols eren camps de cebes, alfals i encissams- que esdevindria com l’eix parisenc que uneix que va des de  Louvre- Tulleries- Plaça de l’Étoile- Camps Elisis-fins la Défense. Bàsicament aquest darrer tram, en el qual tot el trànsit va soterrat per a eixir-se’n de París.

¿Què fem, a València, amb aquesta successió -interminable- de rotondes que tots els dies generen multitud d’accidents i col·lapses?

¿Sabieu, i ara veiem que el Palau de CONGRESSOS de Norman Foster fou l’esquer per a fer tota tota l’operació? Un bell edifici baix, propi d’un dels grans arquitectes del segle XX, tot ofegat entre gratacels anodins; que a hores d’ara Foster ni trau als seus RECULLS d’obra completa?

Ací, en contra de l’article les grans promotores hi han fet una renglera de bunyols que sols alguna indivualitat és capaç d’esquivar. Ací  és on rau l’actualitat de l’article. No sabem aunar art i negoci com diu l’article. Encara no hem arribat a eixe punt de civilització. Promoció lliure massiva (sense concurs) front a promoció acurada i pública. Si més no, mixta. Com a l’Europa nòrdica.

A tomb d’això ja faré uns articles, més endavant, parlant sobre els següents punts: A) ¿Què fa un aeroport a quatre quilòmetres d’una ciutat de 800.000 hab. i anys i panys a tocar i a la vora dels magatzems del Gas Butà? Quasi hi hauríem d’agrair que  l’aeroport de l’OTAN  pense ubicar-s’hi. Sarcàsticament. Amb el PSOE a Manises ara (aeroport), i adés a Bétera (base) amb el PP.? Comencen a oldre a colònia moderna (Brussel i Straβburg)

S’imagineu Orly o el Ch. De Gaulle a qualsevol Banlieu parisenca com per exemple Bôis de Boulogne, Saint Denis, etc?

¿Què tal ubicar-lo a la zona d’Algar del Palància, a uns 50 km de València i prop del pol en què es convirtirà el Camp de MORVEDRE, especialment Sagunt?

B) La façana marítima i l’avinguda de França al mar-PORT-ZAL-Natzaret.

Ja en parlarem, de moment us dese l’article aquell. N’és curt, deixeu algun comentari per a la construcció del debat mirant el futur pròxim a l’estil “d’Hipàtia”.

UNA IDEA. Per a l’avinguda de les Corts Valencianes.

Fa alguns mesos algú comentava que ”… a València ja fa molts segles que no traiem bones notes en arquitectura…..”

La qual cosa és evident. Tan sols cal passejar per València i d’altres ciutats valencianes i hi observem pocs llocs de qualitat que ens produesquen una certa emoció i/o evocació. Això s’esdevé, entre d’altres molts factors, pel decalatge que patim en aquesta societat en general –i en particular- respecte dels corrents europeus, americans i japonesos. Fruit de l’autosatisfacció, manca d’autocrítica que possibilità i possibilita el continu aïllament amb el subsegüent i inevitable colonialisme a través de revistes i mitjans audiovisuals. 

Tanmateix l’escletxa s’ha obert amb l’operació ARA d’Alcoi, pionera de bell nou, com en tantes d’altres ocasions. Caldria, però, aprofundir en l’experiència d’una manera més global i que comboiara parcel·les col·laterals al fet edificatori. Ja fa unes setmanes l’administració central donà viabilitat al Pla d’Habitatge amb l’objectiu d’afavorir la construcció d’HPO, mitjançant la posada en el mercat de sòl barat. Aprofitant aquesta avinentesa, caldria dedicar una zona per tal d’organitzar una mostra que conjuminés tant la construcció de vivenda social, que fou el punt de vista de la IBA’87 a Berlín, com l’espai públic ho fou a Barcelona al llarg de la dècada anterior. 

Una magnífica oportunitat per tal de que professionals d’ací col·laboren i s’enfronten polèmicament amb d’altres de reputació internacional.

Òbviament, aquesta mostra quedaria coixa si no duguera conjuntament una exposició ue involucrara la indústria a través d’una presentació de construcció, industrialització, nous materials i productes, etc. A la Fira de Mostres; així i tot com la possibilitat d’equipar i moblar alguns pisos pilots, tal com s’esdevingué en 1927 amb la WEISSENHOFSIEDLUG de Stuttgart que duia l’embrió de l’exposició del Werbund a Berlín (1931) : L’enorme BAUAUSTELLUNG.

En definitiva s’hi obtindria:

1)      Intentar de minorar el decalatge adés esmentat.

2)      Que la indústria –en especial la d’ací- consideràs l’art com una força econòmica. I el seu corol·lari: que aquest racó d’Europa, amb el temps, tinga un pes específic a la Nova Europa.

3)      Tindre un tros de ciutat en la perifèria (¿) prototípic i monumentalitzat, enfront del procés de ralentització en què ha entrat la regeneració de Ciutat Vella. A més a més, d’una contribució a l’arquitectura de l’intercanvi.

Article publicat en el suplement Territorio y Vivienda (Levante-EMV) diumenge 10 de novembre de 1991.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Perquè hi ha gent que odia les Falles?

Un article per a pensar, ara que els blavers -sense màscara- han irromput al Parlament de la Generalitat d’Amunt. L’autor és Gil-Manuel Hernàndez i Martí. És digne de lectura.

Dos factors a destacar:

A) La manca de visió futura del moviment valencianista i democràtic. Excepció feta de gent com Francesc Ferrer Pastor.

B) L’enorme visió de Vicent Gonzàlez Lizondo ( Unió antiValenciana) per a controlar l’entrellat organitzatiu civil més important de tota l’Europa Occidental.

Més d?una vegada els fallers s?han fet esta pregunta, corpresos i estupefactes per la indiferència, l?hostilitat i fins i tot l?odi que la festa fallera desperta en determinats ciutadans del cap-i-casal. Però sovint, més enllà d?esta pregunta, el món faller no encerta a aprofundir en la resposta, i no són estranyes les afirmacions superficials sobre els crítics, acusant-los de ser simplement antivalencians o gent amargada que critica per criticar.

El ben cert és que cada vegada se senten més veus que posen en solfa les suposades virtuts de les Falles, arremetent contra elles amb una vehemència especial, en ocasions prop del fanatisme antifaller. Sabem que molta gent fuig de les falles com de la pesta quan s?aproxima la setmana fallera; altres, dels que es queden, blasmen contra ella i la seua ocupació del carrer, que titllen d?abusiva i descontrolada; finalment, hi ha qui expressa les seua enemistat amb la festa per raons de caire ideològic o gust cultural. Fins i tot les darreres falles es va inaugurar una web que es deia ?Antifallers?, i també és evident que les tensions entre moviment veïnal i falles han proliferat en els darrers temps.

Ara be, si intentem buscar realment una resposta a la incòmoda pregunta plantejada, hauríem de diferenciar diversos estrats o posicionaments entre els crítics amb les Falles. En primer lloc estan aquells que, des de posicions que s?autoanomenen progressistes o d?esquerres, qüestionen parcial o totalment la festa fallera com a sinònim de festa profundament penetrada pels costums festius franquistes; com què, efectivament, la festa fou brutalment instrumentalitzada pel franquisme, si hom es capfica, es pot criticar que continua sent bàsicament una festa reaccionària i antimoderna. Les mateixes persones que així pensen, més o menys, acusen també a les falles de ser una expressió del blaverisme polític, de l?anticatalanisme visceral i del secessionisme lingüístic, atesa la lamentable utilització de la festa per part del bàndol blaver durant la batalla de València. Si a això afegim la posició classista-elitista d?aquells que valoren les Falles com a expressió de cultura vulgar, carrinclona i barroera, obtenim una radiografia estereotipada derl progre antifaller, que per demostrar que és progre ha de ser necessàriament antifaller. Tanmateix, aquestes actituds, molt exteses entre la nostra esquerra i el nostre nacionalisme d?arrel fusteriana, obliden l?arrel crítica i progressista de la festa, les falles anticlericals, republicanes i antifeixistes, l?exaltació literària que de la festa va fer el mateix Joan Fuster o l?admiració que li tenien prohoms valencians progressistes i nacionalistes com Francesc Almela i Vives, Carles Salvador, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner o Josep Renau, entre altres. Obliden, també, el paper que acompliren les falles en la defensa i conreu del valencià en la llarga nit del franquisme, i passen per alt, també, els intents de plantejar unes "falles alternatives" o el fet que les falles d?avui en dia són molt més contemporànies i modernes del que molta gent pensa i que hi ha dins dels seus cens milers de persones que podríem considerar obertament progressistes. En tot cas, el prejudici es manté, alimentat pels trets més conservadors de la festa, que existeixen i que els sectors més immobilistes de la mateixa presenten com una ?essència tradicional? immutable.

D?altra banda estan els antifallers procedents de les protestes veïnals contra els excessos de les falles. Estos excessos són en la major part dels casos ben certs i molestos, i no és menys cert que la festa s?ha desbordat, afectada d?elefantiasi, mercantilisme, culte a l?empresari i salvagisme urbà, però també cal considerar que el caos de València en Falles és menys degut a l?impacte de les comissions – tot i abusar de carpes i talls de carrer – que a l?arribada de milers de persones i la magnificació de botellons, a les agressives campanyes de les empreses cervesseres o a les concentracions i activitats de tràfic motoritzat que afecten tot l?any a la ciutat. En este punt, dissortadament, el discurs predominant en el món faller és el del victimisme més demagògic i panxacontent, aquell que no para de repetir el rebregat discurs de que els fallers ho donen tot per València altruistament, mentre tenen que suportar els ?incomprensibles? atacs dels veïns. Una vegada engegada esta retòrica, que tanmateix no utilitzen altres moviments igualment altruistes, és molt fàcil caure en el maniqueisme, la simplificació i, sobretot, l?onnubilació passional que entrebanca una visió més equànime de la realitat; en eixe tèrbol brou de cultiu proliferen les veus airades que atien l?antiintelectual·lisme típicament fomentat en el seu moment per l?anticatalanisme, o l?antiprogressisme barat que fa seu el crit de que ?els catalanistes mos volen furtan les Falles? o de que ?els socialistes no volen a València?.

El tema és complex, però darrere de l?antifallerisme hi ha molts factors històrics, econòmics, geogràfics i socials a tenir en compte, factors que no es poden despatxar com ?un atac a les Falles?, des del bàndol faller, ni convertir en dogma de fe progressista o esquerrana. Caldria recordar tota la gamma de grisos que hi ha enmig, demanar al que es diuen progressistes més obertura de mires per a les potencialitats de la festa i als que es diuen fallers-fallers més compromís amb la convivència ciutadana. Des d?alguns cercles sempre hem insistit que cal trencar tabús i clitxés i fomentar la major participació dins la festa; és molt fàcil escudar-se en la desqüalificació o en el autisme per evitar afrontar el repte real: el de que cal que una festa tant potent com les Falles siga acceptada i construïda realment per tots. Potser aleshores hi hauran menys valencians i valencianes que odien les falles i menys fallers i falleres que es pensen que són els seus únics propietaris.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PER UN PACTE ENTRE BLOC, ERPV I ALGÚ MÉS.

L’endemà de les eleccions al Parlament de la Generalitat de dalt, em telefona el meu amic monárquico, de l’executiva del PSPV, i em fa: Vaya òstia que nos han pegao en Catalunya……pero no pasa nada, pactaremos con Iniciativa.

I jo li faig: ¿Amb 37+12=49 fins a 68 encara us en falta alguna cosa, no?

El meu interlocutor calla…….

Aquesta és la finesa interpretativa i la independència mental del gruix del PSPV, majoritàriament.

Guaita el calfament neuronal que porteu amb els resultats al Vilaweb, i fora d’aquest espai comunicacional. Mirant-s’ho per dalt, per baix, per l’endret i pel revers. Després del Saigô Takamori seppuku no zu organitzat pel sr. Madí. Tot és desraó.

Ací baix podem continuar amb la paranoia: I tot veient la profunditat i el sentit de regeneració que necessitem al país valencià, que no ha de vindre de la mà del meu amic i els seus col·legues sols se m’acut demanar, després d’anys de violència verbal entre el BLOC i ERPV que hi posen trellat, seny, i que es coaliguen per a traure 5 diputats a les Corts Valencianes. I que es deixen romanços.

PS-1: després de la galtada del PSOE-pspv al BLOC, crec que cal que feu un pensament tots plegats. Que el valencianisme puga escalar per ell sol a les Corts.

 PS-2: un pardalet m’ha dit que hi ha una negociació embastada entre el BLOC i la renovada UV. Tampoc, a mi no m’importaria. Tant em fa.

Sóc conscient de la follia, però estem veient tantes coses al Principat, que tampoc no em fa vergonya.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L?ARQUISCULTURA DE CALATRAVA: UNA VISIÓ POLÈMICA. (i II)

Quan vaig finalitzar el recorregut em plantegí anar a veure’l al seu estudi de Zuric. Amb la sorpresa de descobrir que era valencià, de la meua ciutat. Ell no hi era, havia fet un viatge a París. L’ambient era agradable. Vaig publicar al següent any l’article. Passaren un parell d’anys i se’n feu famós ací. Barcelona, Sevilla, etc. Muntà un mini-estudi a València i l’hi vaig portar l’article amb la meua adreça. Sorprenentment, un dia, em telefona la seua secretària dient-me que em volia conèixer.

Trobades amb Santiago: Vam fer un parell de trobades i m’oferí treballar per a ell. I li vaig contestar -respectuosament- que possiblement la meua arquitectura seria molt més insignificant, però seria meua i si treballava per a ell, sempre faria un altra que em seria aliena.

Ens trobaren una vegada més en el sopar dels Premis Octubre i ja mai no s’hem tornat a relacionar.

Ara, curiosament canviaria algunes coses de l’article, sobretot, perquè conec millor l’arquitectura de GAUDÍ  i menys la que ha fet CALATRAVA els darrers anys………però continue professant la mateixa devoció per l’obra d’aquests dos genis que el primer dia. Fins i tot l’he sentit dir, a Santiago, que es considera ,d’alguna manera, continuador o que s’inspira en Gaudí.  

Agaudinisme i tradició

La contínua localització de Calatrava com a ?seguidor? de l?obra d?Antoni Gaudí és un factor a l?obra d?aquell que cal matisar, si més no. L?ànsia a enquadrar-lo, a penjar-li una etiqueta tot seguit al seu descobriment, per part dels crítics i arquitetes de renom internacional, que sense una anàlisi profunda de la seua obra ha dut aquesta focalització. Les raons que ens fan divergir d?aquesta són:

A)      El mateix Calatrava ha declinat, alguna vegada, aquesta possibilitat.

B)      Estructuralment Gaudí és un arquitecte empíric, més a prop de les tècniques dels constructors de catedrals que d?ençà, malgrat els seus bons coneixements matemàtics i que contemporàniament a ell tant la teoria de l?elasticitat com de la resistència de materials estaven a punt. Tan sols recordar que el 1919 ja pul·lulava per Barcelona Fèlix Cardellach i la seua ?Filosofia de les estructures?. A més de recordar que Gaudí ?calculava? mitjançant un enfilats amb bosses d?arena posats boca avall.

C)      Un altre punt de divergència és l?esperit d?industrialització, adés esmentat, que en el cas de Gaudí és inexistent, tret d eles voltes de maó en pla que uneixen els caps de les columnes que sostenen la plaça del Parc Güell, doncs està més prop d?una metodologia artesanal i d?un ?anar inventant? sobre la marxa. Algú podria preguntar-se que aquest tema fa un segle estava al bressol. S?enganya. Cal només enumerar el cas del Palau de Cristall de J. Paxton per a l?exposició de Londres de 1851, o dels contemporanis de Gaudí, com ara Doménech i Montaner, que precisament enguany fa un segle, construeix l?Hotel Internacional per a l?exposició de Barcelona en tan sols tres mesos basant-s?hi en un mòdul: una rajola.

D)      Gaudí ignora els nous materials i llurs usos estructurals, el ferro i el formigó armat, excepció feta del Parc Güell, està més abocat als tradicionals, fins al punt de qualificar-lo com a l?últim gran arquitecte en pedra, com veiem postura contraposada a Calatrava. Amb tot, Gaudí tendeix a treballar amb estructures a compressió, en Calatrava n?hi ha de tots els comportaments, a destacar-hi, les que ho fan a tracció, i això té una implicació formal directa. Comparem el viaducte del P. Güell per a passejar amb el corredor porticat de les oficines a Suhr i al projecte de l?estació Staldelhofen.

Al parc la columna inclinada i anterior és la que suporta, a compressió, l?accés superior de trànsit rodat i els caps de columna són lligats per corretges a flexió. Una mena de taló, exterior, eixampla, l?accés i treballa a compressió també. A Suhr, la corretja que lliga els caps és a tracció i la inclinació del suport és el cap exterior, ço és, contrària a la del Parc Güell. A l?estació la inclinació és la mateixa que la de Gaudí, però el taló està davant, servint de contrapunt al suport que aguanta la marquesina, de tant bon punt que si llevem el taló a l?obra gaudiniana, el passadís restaria intacte; si ho férem a l?obra calatraviana, bolcaria totalment. Val a destacar-hi aquest meravellós taló de Calatrava; es tracta d?un pilar articulat pels seus extrems, amb una certa esveltesa en relació amb la càrrega i la secció, la qual cosa provoca l?efecte anomenat de pandeig, que n?és aquell que es produeix en pressionar pels extrems, amb els dits, una barnilla fins a fer que es corbe. Com diria Goethe: el geni s?expressa en les limitacions. El pilaret adopta una forma de fus, per què?. Doncs perquè el pandeig augmenta, en una secció transversal, en allunyar-se dels extrems en un pilar articulat pels extrems, arribats al màxim de deformació al centre de la barra, per això ha d?anar guanyant en resistència mercés l?augment de secció.

Tanmateix cal ressenyar-hi punts de convergència: la unitat puix tots dos fugen d?espais residuals i invertebrats, tendint cap a la configuració de gran sala amb el consegüent afany en matèria estructural que això comporta.

Aquesta tendenciositat és més aviat una característica sociocultural de l?àmbit de pertinença que una confluència.

Tots dos són grans geòmetres; Gaudí, amb rajola, desenvolupa paraboloides i hiperboloides (reglats o no) que enllaça magistralment. Però gaudí és un arquitecte formalista, en el sentit de masses. A excepció de casos com a Santa Coloma. Calatrava ho és, de formalista, en el sentit lineal, açò és, l?estructura portant lineal conforma l?espai.

A ressaltar també el caràcter senzill de tots dos i amb un punt de rebel·lia cívica, que en Gaudí, republicà de joventut aigualeix per a caure en un misticisme solitari a l?ombra d?Eusebi Güell d?ençà la Restauració. Aquest esperit rebel es plasma en Calatrava des d?una actitud europeista i de resposta civil, com hem vist últimament.

Calatrava, a l?igual que els altres grans arquitectes, ha sabut extraure les lliçons del passat i combinar-les sàviament, tot actualitzant-les per a obrir una escletxa en l?espessa estupidesa del postmodern, reconciliant de bell nou organicitat i racionalitat en una obra que ens ofereix un camí segur de la disciplina arquitectònica.

 

 Fins ací l’article de 1988.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L?ARQUISCULTURA DE CALATRAVA: UNA VISIÓ POLÈMICA.

 

Aquest article el vaig publicar el dia 4 de juny de 1988. En el suplement del diari Levante que es deia DIAREMA,

dedicat a l’arquitectura i l’habitatge, que eixia els dissabtes. L’article el van dividir en tres parts i de manera aleatòria. Total que en el segon no se’nr ecordarien del primer i així -igualment- en la tercera.

Va trigar sis (6) mesos a publicar-se. Supose perquè era la primera vegada que tenien un article amb contingut i amb un personatge que començava, ja, a tindre grapa. Quasi segur era el primer que en parlava d’en Calatrava a València. I tampoc l’idioma no semblava ajudar-hi massa. Possiblement el primer, amb contingut, en català i que no parlava de literatura, falles, etc. és hereu del “Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme” que havia llegit una dècada abans. 

Vaig tenir la sort d’ensopegar, en un viatge a Suïssa l’any anterior, a l’estació de trens de Zuric i conversant amb un passatger  mentre desdejunàvem a les 6’30 h. de la matinada li vaig demanar sobre diverses obres…i resultà que era un arquitecte Her R. Müller. El bon home m’explicà que eren obra d’un arquitecte afincat espanyol que se’n deia Calatrava i me n’indicà algunes més. Ell, després se’n anà… i en tirar a pagar m’havia pagat el desdejuni- a la manera alemanya òbviament. I vaig pensar amb Francesc Pujols………en broma.

L’he rellegit i crec que encara conserva la força i frecor del primer dia. Hi ha passat divuit anys. I ara, que tothom li dóna canya, amb la més ignominiosa ignorància, vull fer una tirada de dos apunts amb l’article sencer. Aquest és la primera part.

(segueix)   

 

 

 

 

 

 

L’ARQUISCULTURA DE CALATRAVA: UNA VISIÓ POLÈMICA.

 

 

Arran els articles elaborats sobre l’obra d’en Santiago Calatrava i Valls –i, tal com signa ell mateix els seus projectes primers a Zuric- observem una sèrie de mancances i/o errades, així com una manca d’aprofundiment en els corrents on beu. Passem tot seguit, i, des d’un punt polèmic a discutir-los.

 

 

L’organicisme científic positivista

 

 

Si al segle passat aquest terme tenia la consideració de que la forma de l’edifici s’havia d’ajustar a les funcions que calia desenrotllar, Calatrava ho fa sense caure en la banalització que comportà el zoomorfisme epidèrmic, com per exemple la pell de drac de la casa Batlló i d’altres modernistes amb les formes vegetals, ultrapassant l’ornamentalisme i extraient de la imatge poètica de l’esquelet d’un gos (parades d’autobusos a Saint Gallen), el batre de parpelles (portes de la fàbrica Ernsting), valves de calamarsos (Halle Jakem) o becs de gallina (coberta de la sala de concerts a Suhr) unes estructures, que sí són capaces de resistir esforços dinàmics, augmentats d’escala, ho seran per a resistir-ne, d’estàtics a la vegada de peces eminents de l’estructura dels seus edificis i conformadores de l’espai.

 

En el sentit del terme emprat al segle XX, l’organicisme encapçalat per F. LL. Wright es basa en expandir els espais partint d’un nucli central; en el seu cas les xemeneies a les cases de la prada centrifuguen els espais. Amb el temps, aquest nucli es va transparentant, implícitament a l’edifici d’oficines Larkin a Buffalo (1910) i explícitament al museu d’art Guggenheim a Nova York (1946) on la llum raja des d’una claraboia situada a la coberta.

 

 

Calatrava reprèn aquest tema però centrífuga els espais del voltant sobre el nucli central, com és l’edifici d’oficines a Suhr.

 

Un altre factor a destacar pres d’aquest corrent és l’interès pels detalls de tota mena, n’observem la delicadesa i elegància de les unions d’elements, perfectament dissenyants que constitueixen una arquitectura construïda.

 

 

El classicisme

 

 

Cal descobrir en molts de casos una subtil referència a temes clàssics, ja siga de tipologies de temples circulars (Tholos) com les oficines de Suhr, ja siga de temples rectangulars com la Madeleine de Vignon a París, aquest darrer paradigmàtic a la façana lateral de la fàbrica Ernsting on els tres cossos són evidents: sòcol, la xapa d’alumini plegada ondulant, tot suggerint-nos una magna columnata, i com a l’entaulament, una potent peça de remat correguda. N’és la transcripció a l’actualitat dels temples clàssics.

 

 

La geometria

 

 

Calatrava atansa el doctorat de ciències tècniques a Zuric amb el tema “la plegabilitat de les estructures”. Aquest és un tema, que d’antic, sembla, l’ha incitat a l’estudi i que onsisteix a estudiar la geometria dels elements en estat dinàmic, ¡fixem-nos-hi!

 

 

Si complexa d’entendre és una superfície reglada en l’espai, ¿com serà una colla de barnilles d’acer que cada segon estan conformant una superfície reglada diferent a la immediata anterior que obren i tanquen les portes del moll de descàrrega de la fàbrica Ernsting o l’escultura “L’ull”?

 

Tots els coneixements estructurals de què gaudeix no tindrien la menor incidència si no foren acompanyats del domini de la geometria, doncs elements estructurals i superfícies evolucionen

 

 A l’espai, la referència al pòrtic hi és mínima.

 

 

La industrialització

 

 

Sovint, l’obra de Calatrava, ens remet a la indústria, i d’ací a l’estàndard. Les seues obres són prototípiques i fetes a base d’elements susceptibles d’ésser elaborats lluny del lloc d’execució, d’aquí la propensió a fer les estructures isostàtiques. De més a més, aquest factor és determinatiu dels materials emprats. Tanmateix, defuig de l’avorriment formal a què ens té acostumats la indústria en termes estètics. Prova fefaent d’aquesta actitud és el fet de que els seus projectes porten reiteradament dels esbossos de com s’ha de transportar i muntar els elements.

 

Segons Bruno Zevi, el tret característic i essencial de l’arquitectura és poder-nos albergar, ço és, de posseir espai intern, que ens fa entendre totalment l’edifici. Mentre que l’escultura, per a entendre-la, cal que passegem al seu voltant, no interessant-nos gens el seu interior.

 

En les obres de Calatrava succeeix un estrany fenomen. En les –seues- obres d’arquitectura voltem per a veure les façanes, generalment amb tractament diferents, talment com si d’una escultura es tractàs.

 

Però si algú ha tingut la sort de travessar el pont de Bac de Roda, s’esdevé el cas oposat: tenim la sensació d’estar embolcallats per una capsa transparent que delimiten els cables que tiben els arcs. A risc d’equivocar-nos no s’estarem de remetre aquest bellíssim pont al primer projecte d’Otto Wagner per al Donaukanal a Viena sobre el Danubi, també amb arcs suspesos que suporten la planxa-tauler de trànsit, i ambdós curiosament amb quatre escalinates descendent al caixer del riu.

Continuarà.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

MAL KE BIEN.

Aquest és l’equip de l’estudi. El dia que vam inaugurar un restaurant que vam dissenyar i construir. Com sempre: amb pocs diners i molta il·lusió.

El millor: l’equip que conformem.

La fotografia, com ja és costum, un desastre. Haahahhaa.

M’ha vingut al cap el nom del restaurant- que ara triomfa com la Coca-Cola- després de les eleccions al Parlament de la Generalitat d’Amunt.

Bon temps per a empényer noves propostes i realitats.

Bona nit a tothom.

Publicat dins de General | Deixa un comentari