Bauman

Aquest dilluns ens deixava el sociòleg i pensador Zymunt Bauman. Vaig tenir el privilegi de conèixer-lo quan la Càtedra Ferrater Mora va tenir l’encert de convidar-lo a fer un cicle sobre  els desafiaments en la modernitat líquida, aviat farà quatre anys. El recordo, ja molt gran, tan gran com la seva energia apujant les escales de la Pujada de Sant Domènec, encalçant la Facultat de Lletres i deixant enrere els seus acompanyants, trenta anys més joves. També el recordo amb la seva eterna pipa fumejant, tot desafiant els més elementals consells mèdics, i el seu anglès amb un terrible accent polonès que animava als qui compartim afició al tabac escandinau i a l’anglès heterodox.

Si hagués de definir Bauman m’inclino per triar el mot de “supervivent”. Polonès d’origen jueu i classe treballadora, va sobreviure a la invasió nazi, va sobreviure a la Segona Guerra Mundial al costat de l’exèrcit soviètic, va sobreviure a la Polònia comunista sense llibertat de pensament i la seva tendència periòdica a les purgues antisemites, i va haver de sobreviure, al seu exili britànic, al menjar anglès i a la Margaret Thatcher. La seva biografia condicionava la seva filosofia de supervivència, de desafiar els entorns hostils d’un segle tan tràgic com antipàtic, de potenciar la supervivència de l’humanisme en una societat deshumanitzada a còpia de desigualtats i materialisme autista.

Si bé és cert que occident és avui més obert, tolerant i flexible, avui els individus habiten el territori de la precarietat, i han perdut les velles seguretats que marcaven la trajectòria professional, la família, les institucions, les ideologies o la religió.

Resumir el seu pensament no és fàcil. Com a fan particular, he llegit més de mitja dotzena de llibres de la seva generosa bibliografia, i no m’és difícil arribar a la conclusió que és un dels pensadors més sòlids de l’actual modernitat. Potser per això, sobta la paradoxa que sigui considerat com a l’autor del concepte de la societat líquida. En un resum simplificador, Bauman considera que les antigues estructures polítiques, socials, familiars, laborals, econòmiques, han estat enderrocades per la globalització. I, si bé és cert que el món globalitzat ens ofereix noves oportunitats, ens obre nous horitzons i camins inexplorats, la contrapartida consisteix a deixar els individus privats dels antics ancoratges col·lectius que marcaven l’existència de la gent. Si bé és cert que occident és avui més obert, tolerant i flexible, avui els individus habiten el territori de la precarietat, i han perdut les velles seguretats que marcaven la trajectòria professional, la família, les institucions, les ideologies o la religió.

Avui podem accedir a coneixements inimaginables fa només tres dècades. La revolució tecnològica permet que puguem viure més bé.  I tanmateix, i la crisi actual ens ho ha deixat ben clar, la majoria d’occidentals veuen erosionar les seves perspectives vitals, i molts viuen pitjor. El món d’ahir, en terme de d’Stefan Zweig, ens aportava una avorrida seguretat. El món d’avui, ens empeny vers la fascinant incertesa de la precarietat. El món d’ahir era sòlid i rocallós, el d’avui és líquid i fràgil.

Resultat d'imatges de bauman vidas desperdiciadas

En certa mesura, Bauman ha fet de notari de la modernitat. Ha constatat que el neoliberalisme ha fet metàstasi en tot el cos social, fins al punt que les relacions interpersonals han acabat reduïdes a una mecànica mercantilista. D’això ens parlava a una petita gran obra, “amor líquid”, en què constatava que la descoberta de la llibertat sexual, anhelada pels anarquistes sota la fórmula d’”amor lliure”, acabava essent l’entrada de la lògica del mercat en un amor cada vegada més banalitzat. Els individus acabaven ells mateixos esdevenint productes de consum, venent-se, explotant el seu atractiu, competint per fer-se un nínxol comercial. El problema, com succeeix amb la lògica de l’obsolescència programada, consisteix en què un cop passada l’efímera il·lusió de l’obtenció, ràpidament esdevenim material de rebuig, car quan la lògica econòmica s’inserta en les relacions humanes és normal que les persones esdevinguin coses, fet que des de la més elemental filosofia humanística, resulta escandalós. Només la força del pensament sòlid i rigorós ens pot evitar caure en els paranys que, en la modernitat, ens posem nosaltres mateixos. Potser per això, la desaparició de Bauman ens ha de fer reflexionar com d’essencials són les humanitats en la formació dels nostres infants i adolescents. Més filosofia i menys il·lusionisme!

Nota: Càpsula de ràdio al Girona Ara, de Fem Ràdio

Països Catalans

La publicació d’un monogràfic a la revista Eines de l’Esquerra Nacional ens convida a reflexionar sobre la vigència i perspectives del projecte polític dels Països Catalans. Com resulta lògic, el número s’enceta amb una reflexió d’Antoni Rico, que és a punt de presentar una tesi doctoral sobre Joan Fuster, autor intel•lectual de la idea capaç de generar tanta il•lusió i inquietud alhora. Ningú no hauria de dubtar que Fuster és un dels grans intel•lectuals europeus del segle XX, i que l’exili interior, primer, i la deliberada intenció d’ocultació després, el va privar del reconeixement merescut. És per això que cal congratular-se del treball d’Antoni Rico, historiador, professor de secundària i activista polític, i de la bona idea de la Fundació Irla de centrar el monogràfic en un tema sempre difícil de tractar.


Una de les coses que queda clara en les diverses col•laboracions (Marta Rovira, Pau Viciano, Carme Gomila, Bernat Joan, Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserras) és que els Països Catalans són, essencialment, un projecte polític, més fonamentat en el futur que en el passat, en la voluntat que en els inexistents destins històrics. Com tot projecte polític de modificació de fronteres, conté propostes que beneficien a uns i perjudiquen a altres. I en el context actual, beneficiaria classes mitjanes autòctones, elits (culturals, econòmiques, professionals) emergents i perjudicaria les antigues burgesies sucursalistes (s’anomenin Pont Aeri o AVE València-Madrid). Beneficia el concepte republicà i perjudica la decrèpita monarquia eximperial. Beneficia la cultura en català, i atempta contra la cosmovisió unionista. Entremig, classes populars poden optar pel sentimentalisme o la convivència, per l’adhesió a la propaganda (o la por) o per la participació activa amb ànims de beneficiar-se d’una crisi de fronteres.

La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit


Com a historiador, detecto certa tendècia a menystenir les elits que van organitzar la Transició. L’erm cultural que va forjar el franquisme va impedir articular un projecte polític consistent. Contràriament a la immensa majoria alienada per la misèria educativa dels PPCC interiors, les elits franquistes sí que havien estudiat història i sabien detectar els potencials perills d’un període polític on el país se’ls podia escapar de les mans. De fet, aquesta fou l’obsessió del dictador en el seu trapàs de poders al Borbó. La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit. Això indica que, contràriament als molt dogmàtics intel•lectuals d’esquerres provinent de les divulgacions marxistes, els conservadors espanyols havien llegit Pi i Margall, molt especialment la seva gran obra “La reacció i la revolució”, en què el seu federalisme de mitjans del XIX considerava com a nació natural aquella que compartia una mateixa llengua i lligams personals important. Pi i Margall, àcrata, federal en el sentit proudhonià, en el fons, descrivia uns Països Catalans articulats a còpia de pactes bilaterals i permanentment revisables, de la voluntat deliberada de compartir espais i projectes.
En l’esmentat volum d’Eines, especialment en la interessant conversa entre Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserres s’aborda la qüestió del paper de l’independentisme català, percebut com a un obstacle a curt termini per a la convergència territorial, encara que una oportunitat a llarg termini. És lògic: la construcció de la identitat autonòmica de valencians i illencs, l’anticatalanisme (i el nostre pretès imperialisme) ha estat un ingredient indispensable. La batalla de valència, com alguns historiadors ja gosen investigar amb rigor, fou una hàbil maniobra per mantenir intacte el poder del franquisme, especialment a fora del Principat. Ara, amb generacions forjades en el menyspreu i la suspicàcia als catalans (i en un elaborat autoodi) és difícil de modificar el xip en poc temps. Ara bé, no hem de menystenir com en una dècada les percepcions poden revolucionar-se (només cal constatar allò que s’ha esdevingut a Catalunya).
Com tot, un dels principals problemes respecte a la idea fusteriana, rau en el pensament feble. Els Països Catalans han estat més un somni que una realitat. A més, l’autonomisme ha fracturat bona part de les opinions públiques (malgrat que paral•lelament el nivell de contactes personals, familiars, econòmics i professionals entre valencians, illencs i catalans no ha parat de créixer). En aquest sentit, i en la línia del que es defensa a la revista, sóc més partidari de la geografia que de la història. Els Països Catalans poden acabar essent una realitat, més a còpia de projecte de futur que de lligams d’un passat, com sempre conflictiu. Al cap i a la fi, i d’acord amb les idees de Robert D. Kaplan, els PPCC poden acabar essent el producte de la revenja de la geografia. La realitat del bandejament imperial madrileny, contra tota lògica econòmica, política i cultural, podrien oferir una gran oportunitat d’acostament. Una independència catalana podria generar un col•lapse polític i ideològic d’una nació espanyola més fràgil del que podríem pensar.
Ara bé, cal blindar-se davant la candidesa i la ingenuïtat dels independentistes de tota la vida. Veig més factible un País Valencià (o unes Illes) independents que formant part d’una República amb capital a Barcelona. Almenys és el que penso en base al coneixement i l’amistat de molts valencians. És per això que defenso que la República Catalana ha de tenir des del minut zero una estructura confederal, conformat per entitats independents amb capacitat d’unir-se o separar-se d’acord amb uns criteris prefixats i realistes (en el fons, el federalisme pimargallià) i d’inspiració helvètica. I per això, podem començar per crear una Confederació entre Catalunya i la Vall d’Aran. Això també ha d’implicar la possibilitat de crèixer en base a aquells territoris que voluntàriament decideixin compartir espais i serveis amb el nou país. Més o menys com va passar amb l’actual Suïssa, conformada a còpia de pactes amb cantons (sovint independitzats de regnes i imperis veïns) que van unir-se a la Confederació amb la intenció de beneficiar-se de la unió. En els països, com en el matrimoni, l’amor és important, tot i que els interessos i la conveniència acaben per esdevenir llaços més sòlids.

L’impossible diàleg

El passat Sant Jordi, l’historiador Borja de Riquer va publicar la seva compilació de treballs acadèmics i articles periodístics Anar de debò, els catalans i Espanya, un dels textos fonamentals per comprendre en perspectiva, el conflicte que pot suposar la ruptura definitiva del règim vigent, que pot propiciar una emancipació nacional del nostre país, i que probablement suposarà un dels traumes més profunds que haurà de superar (o no) Espanya. Tot i que en els darrers anys s’ha publicat molt sobre el tema (amb alguns volums més reeixits que altres) i els opinadors hem comès molts excessos articulístics, no hi ha res com mirar-nos qualsevol conflicte des d’una òptica més global, i des d’una mirada més de “Longué Durée” com ens aconsellava Fernand Braudel. De Riquer, que ja fa dues dècades va sacsejar el panorama intel•lectual amb la proposta interpretativa de la “feble nacionalització espanyola” al XIX com a explicació de l’absència de consens sobre la identitat a l’estat (i que per cert, fou rebut amb grans dosis d’hostilitat entre els historiadors acadèmics espanyols), sofistica i aprofundeix els seus arguments en el retrat del reiterat desencontre entre una Catalunya que cerca desesperadament un encaix en un estat que no és altra cosa que el residu persistent d’un antic imperi en decadència que només la neutralitat a les guerres mundials, i el seu alineament occidental durant la guerra freda va evitar una definitiva descomposició
Aquells qui hem dedicat bona part dels nostres esforços de recerca en l’etapa de la Transició constatem, primer amb intuïcions, i a mesura que més dades són revelades, en la certesa, que el procés polític seguí la lògica de consolidar el resultat de 1939, i que la democràcia vigent té el límit de no discutir l’ordre sorgit pel resultat de la guerra civil. En els acords no escrits (i també els escrits, com queda clar en el testament del general Franco), s’estableix la norma que l’ordre franquista no s’altera en l’essencial, que els dogmes polítics (unitat, símbols, monarquia, hegemonia econòmica de la Llotja del Reial Madrid) no es toquen, i que les llibertats són sotmeses a la vigilància permanent (i suspeses quan hi ha alguna amenaça que aquesta lògica es qüestioni).
Resultat d'imatges de anar de debò els catalans i espanya
La societat catalana que sorgeix del final del franquisme era ingènua, poruga, tímida, amb baixa autoestima, profundament traumatitzada, alhora que esdevenia també un focus de rebelió permanent. Barcelona era (i és) la capital de la dissidència global (a tots els nivells, social, polític, nacional). Es va arribar a un pacte mal entès: restabliment de la Generalitat a canvi de monarquia, (segons revela el darrer treball d’Enric Pujol sobre Tarradellas), a gaudir de certa visibilitat a canvi de no qüestionar la unitat. La societat catalana es va creure la propaganda d’una democràcia comandada (o esterilitzada) per franquistes, i feia el seu camí. Certament, les institucions catalanes, amb encerts de reconstrucció i renacionalització nacional en base a iniciatives de Jordi Pujol i de bona part d’una societat civil profundament democràtica, permet crear un ecosistema de mitjans en català, una escola amb immersió lingüística, una cultura que es pren seriosament a si mateixa,… i sobretot una cultura política antifranquista que topa creixentment amb el franquisme sociològic adherit en les institucions i l’imaginari espanyol, especialment quan la generació de postfranquisme desacomplexat assalta la Moncloa a partir de 1996.
La resta, més o menys, ja ho coneixem. La societat catalana fa la seva vida, cada vegada més divergent respecte a l’evolució política, social i cultural espanyola. Fins que el xoc arriba a ser explícit: el drama de l’estatut de 2003-2006 i la trista comprovació de saber que els fantasmes del Valle de los Caídos s’apareixen sovint a les sales del TC el 2010.
Ja fa almenys una dècada que Catalunya és independent. Que els catalans vivim en una situació de separació real amb Espanya. Que només cal formalitzar el divorci.
Com ja he repetit en altres ocasions, ja fa almenys una dècada que Catalunya és independent. Que els catalans vivim en una situació de separació real amb Espanya. Que només cal formalitzar el divorci. Que l’altra part es nega a reconèixer la separació de facto, i que farà tot el possible (en un marc jurídic internacional que no ajuda per la manca d’una normativa clara) per evitar-ho.
Aquest context fa que tot diàleg sigui impossible. Espanya es nega a dialogar perquè ontològicament no pot reconèixer la part catalana com a un igual, sinó com a un element subordinat de manera orgànica. De fet, és en la substància nacional, adobada amb un sentit religiós monoteista (Nació, com Déu, n’hi ha només una, i qui ho nega són heretges als quals cal enviar a la foguera) la que impedeix una relació normal. Bona part de la intel•ligència espanyola, que existeix i que calla per evitar patir una caça de bruixes (preguntem als escassos articulistes de Salamanca que defensaven el retorn dels papers de la Generalitat pel tracte reubut), és conscient de la magnitud de la tragèdia. Sap que el preu de mantenir la unitat és impossible d’assumir per una opinió pública a la qual s’ha alimentat a còpia de menyspreus i falsedats sobre la qüestió catalana.
Resultat d'imatges de bilinguismo quebec
Perquè,… és possible, per posar alguns exemples pràctics, que es permeti federar Catalunya amb el País Valencià, les Illes i la Franja? És possible convertir el català en llengua oficial espanyola i que es pugui veure TV3 a Badajoz? És possible que Catalunya pogués esdevenir un estat lliure associat que controli els seus impostos i inversions, i encara pitjor, que tingui el seu propi comitè olímpic o selecció de futbol? És possible que a l’aeroport de Sevilla hi hagi indicacions en català? És possible que un de cada quatre festivals d’Eurovisió el representant de l’estat sigui Antònia Font (reunits feliçment per a l’esdeveniment). És possible que Espanya continuï com a monarquia, mentre Catalunya sigui República? Suposo que algun alt funcionari espanyol mínimament intel·ligent i honest tremoli davant d’aquesta hipòtesi tenint en compte que el partit majoritari va fer un campanya per signar “contra los catalanes” i que el PSOE va patir un cop d’estat intern per evitar aquest famós diàleg. Per la nostra banda, si més no al principat, hi ha una consciència prou àmplia (i una amarga experiència històrica) per veure que la solució més realista és el divorci (amistós o no), i seguir la lògica del refrany castellà de “cada uno en su casa, y Dios en la de todos”.
No es pot dialogar amb aquell que no et reconeix com a igual
No cal ser historiador per mirar enrere. L’experiència compartida en aquestes darreres dècades ens indiquen que el diàleg pot estar bé com a principi filosòfic, encara que improbable a la pràctica. Quan una nació (o un individu, o un col•lectiu) ha rebut insults, amenaces, menyspreus (i silencis còmplices per part de teòrics amics), es pot perdonar, en cap cas es pot oblidar. Per la banda hispànica, a l’altra banda, a l’estat, no hi ha ningú amb capacitat de reconèixer el mal causat, perquè el preu a pagar els sembla terribles: aparèixer com a culpables d’un trauma nacional històric, com els almiralls Cervera i Montojo, que el 1898 van aparèixer com a culpables de la derrota davant els Estats Units, quan en realitat eren els caps de turc d’un conjunt d’errors polítics i de pressió mediàtica.
Per això, per la banda de Madrid, el diàleg és impossible. Per la part catalana, atesa l’experiència històrica, tampoc (no es pot dialogar amb aquell que no et reconeix com a igual). No hi pot haver cap confiança en mantenir una relació que només ha servit per alimentar el ressentiment mutu.

El secretari de Tarradellas

Jaume Renyer i Alimbau, Lluís Gausachs i Ramon. Patriota i secretari del president Tarradellas (1954-1977), Pagès, Lleida, 2015, 205 pp.

 

Com en el cas de Joan Estelrich i Francesc Cambó, la biografia d’algun personatge de referència es pot completar a partir de la relació amb el seu secretari particular. Sovint, la trajectòria personal d’aquell que decideix dedicar la seva lleialtat a una persona (associada a una causa) resulta històricament significativa, ens estableix un diàleg pròxim amb l’espai i el temps, i ens ajuda a comprendre en profunditat la persona (a qui es lliura bona part de l’existència) i la causa.

Aquest és el cas de Lluís Gausachs i Ramon (Barcelona, 1916 – Banyuls de la Marenda, 1998), secretari particular del president Tarradellas a l’exili, col·laborador, confident i en certa mesura víctima de la peculiar personalitat d’un Tarradellas, que esperant llegir el llibre d’Enric Pujol, resulta un personatge polièdric i mastodòntic, genial i terrible, generós i egocèntric que encarna la continuïtat de la institució de la Generalitat entre l’exili i el retorn al complex règim actual.

Resultat d'imatges de Tarradellas St. Martin le beau

L’intel·lectual Jaume Renyer (faig servir el qualificatiu en el sentit afrancesat del terme, atesa la difícil classificació respecte a un jurista que escriu llibres d’història, va dirigir una revista de pensament i participa en mil i un debats sense manies a l’hora de defensar punts de vista políticament incorrectes) retrata aquesta trajectòria de Gausachs, una figura singular, i alhora representativa del que va representar el republicanisme noucentista del primer terç del segle XX. Gausachs, de família llibertària, afiliat ben aviat a ERC i mestre format a l’Escola Natura del Clot sota l’influx de Puig Elies, acaba ràpidament al front, del front a l’exili, de l’exili al treball forçat de Vichy, d’aquí a la resistència, i de nou, a un exili que durarà prop de quaranta anys. Mentrestant, Gausachs demostra les seves habilitats de tot bon relacions públiques: memòria i discreció, habilitat i discreció, creativitat i discreció. El contacte amb l’exili republicà el portarà a teixir una relació complexa i asimètrica amb Tarradellas, nomenat president el 1954, i que dedicarà la seva vida a mantenir el caliu d’una institució sense recursos ni suports. Tarradellas, des de St. Martin-Le-Beau dedicarà tots i cadascun dels minuts a preservar la institució i a mantenir tots els contactes possibles per retornar a Catalunya per la porta gran, és a dir, amb la legitimitat de la Generalitat republicana sota el braç.

Tot aquest moviment no és possible sense la dedicació generosa de Gausachs, veritable cap de gabinet que no sempre és tractat amb el respecte ni compensat materialment d’acord amb la seva exclusiva dedicació.

La feina és ingent. Tarradellas ho escriu tot. No para de registrar mil i un contactes amb persones i institucions de tot pelatge. Des de la immobilitat aparent d’un poble perdut al centre de França mostra una hiperactivitat de gestos, reunions i correspondència. Tot aquest moviment no és possible sense la dedicació generosa (i massa sovint gratuïta) de Gausachs, veritable cap de gabinet que no sempre és tractat amb el respecte ni compensat materialment d’acord amb la seva exclusiva dedicació. Un dels punts interessants d’aquesta biografia és precisament el creuament de cartes entre ambdós personatges, amb retrets mutus amagats sota una pàtina d’amabilitat i bones maneres, amb un veritable sacrifici de Gausachs en favor d’un Tarradellas que, obsedit per la seva missió no sempre correspon amb prou reconeixement ni sensibilitat.

Mentrestant, Gausachs segueix una vida típica de bona part de l’exili. Pensant en el retorn, va teixint una vida a França, on obté, des de la seva dedicació professional i familiar, cert respecte del seu entorn, i sense proposar-s’ho, de manera involuntària, va esdevenint més francès que una identitat catalana que, en el context dels anys setanta, ja sembla obsoleta. De fet, el retorn al mateix avió que porta Tarradellas a la Generalitat, és a un país ben diferent del que deixava: més complex, més acomplexat, més danyat per quaranta anys de dictadura i la misèria moral escampada pel franquisme. Un país a reconstruir amb la hipoteca d’un republicanisme que es percep massa vell per a les joves generacions.

Potser l’evolució del propi personatge, d’una vida relativament discreta, malgrat conèixer a fons el laberint polític de l’exili i dels primera anys de la Transició és el més interessant d’aquesta biografia que resulta molt útil cara a l’aproximació històrica a aquesta falla tectònica que representa la dècada dels setanta.

A tall d’epíleg, la realització del somni, el retorn a una Generalitat (amb cert punt de desnaturalització que comportava el preu de la no ruptura amb el franquisme) comporta el definitiu bandejament d’un personatge ja gran i superat per la nova realitat de la Catalunya dels setanta i dels vuitanta. Gausachs, com altres republicans retornats, és contemplat com a un personatge del passat, en certa mesura incomprensible. El sentiment, per part del vell republicà, és mutu. De fet, malgrat retorna i s’instal·la a Barcelona, continua lligat familiarment a França, on els seus fills s’han incorporat, amb èxit, a la República francesa. I de fet, serà a França on acabarà morint.

Populismes?

“Populisme” deu ser un dels termes més difícils de definir en ciència política. En els darrers anys, per sota de postveritat, és una de les paraules més de moda, amb la diferència que no es tracta d’un neologisme, sinó d’una vella categoria feta servir en diferents moments històrics. Periodistes i opinadors n’abusen a bastament, i si bé el mot ja té connotacions pejoratives, els polítics del sistema la fan servir amb voluntat de desqualificació. L’improperi sol anar acompanyat de titllar els “outsiders” d’extremistes i poc realistes, i són menystinguts per part de l’”establishment” amb un posat on costa amagar cert biaix classista.

El problema és que es classifiquen persones, idees i cultures polítiques de naturalesa diversa sota una mateixa etiqueta. I la crítica, per ben fonamentada que estigui, no serveix precisament per fer recular els grups que qüestionen l’ordre establert, ans al contrari. La irrupció de partits antieuropeus (com l’UKIP), antiimmigrants i contra els rescats europeus (AfD alemany), estranys moviments antipolítics (Cinque Stelle a Itàlia), antiausteritat (Bloco d’Esquerda portuguès o Syriza grec) o socialdemòcrata amb estètica anticapitalista (com Podem a l’estat i als Països Catalans) són l’evidència que els sistemes polítics vigents són disfuncionals, i que allò que succeeix en el fons no és una crisi econòmica, sinó social i de paradigma.

Des de la dècada de 1970, amb la irrupció del model neoliberal i la imposició d’un model anglosaxó de globalització econòmica, assistim a una subversió de les relacions de classe, amb un eixamplament de les diferències socials, una transformació profunda en l’escala dels valors públics i privats o una atomització creixent en base a un individualisme consumista. A tot això s’afegeix una pèrdua de referents polítics, arran dels girs ideològics i la trajectòria erràtica dels partits tradicionalment lligats a les classes treballadores o els sectors econòmicament més fràgils, sovint a còpia d’assumir els valors tatcherians, i de renúncies respecte ales més elementals mesures de control sobre la creixent dictadura financera.

Ara bé,… realment han desaparegut les classes? Que els antics partits d’esquerra hagin decidit abandonar la seva identitat primigènia no vol dir que els seus antics partidaris hagin desaparegut del mapa.

Entre una cosa i l’altra, en les darreres dècades, aquest conjunt de canvis en una societat postindustrial, i en què la precarietat s’ha instaurat paral·lelament a un cert autisme col·lectiu, ens ha empès vers una percepció subjectiva segons la qual el concepte classe ja no té sentit social, i això implica una pèrdua de referents polítics.

Ara bé,… realment han desaparegut les classes? Que els antics partits d’esquerra hagin decidit abandonar la seva identitat primigènia no vol dir que els seus antics partidaris hagin desaparegut del mapa. És constatable que els caladors de vots de Marine Lepen coincideixen amb aquells districtes on solia guanyar el Partit Comunista Francès; que l’UKIP és fort allà on la desindustrialització del nord d’Anglaterra féu estralls i les vagues contra Margaret Thatcher tingueren certa èpica, i on van ser traïts pels laboristes de Tony Blair i Gordon Brown; que a Catalunya, bona part dels assistents als mítings de Podem són antics militants i votants d’un Felipe González que va menystenir la seva identitat i aspiracions col·lectives.

Les esquerres han renunciat a un model alternatiu a la dictadura neoliberal. I la renúncia a eradicar les causes del descontentament, porta a molts a dipositar la confiança respecte aquells que només assenyalen els efectes.

La mirada oficial contra els populismes va molt carregada d’allò que Owen Jones denomina com a la “demonització de la classe obrera”: menysté des de la supèrbia intel·lectual i desautoritza les seves inquietuds. D’aquesta manera se certifica un divorci entre ciutadania perdedora i elits de llenguatge esquerranós i indiferència factual, acompanyada de conformisme ideològic. El resultat: estrats cada cop més amples, no només se’n distancien electoralment, no només es deixen manipular per aventurers polítics poc escrupolosos, sinó que s’abonen creixentment a la incorrecció política, i fins i tot s’hi acaben recreant. Avui, la irrupció d’opcions certament extremes i rupturistes (que, per exemple, semblen disposades a desmantellar la Unió Europea o a promoure actituds xenòfobes) és la conseqüència del fet que les esquerres, tradicionals partidàries d’un model igualitari, d’acord amb un model de justícia social elemental en el sentit que l’historiador Edward P. Thompson anomenava com a “economia moral de la multitud”, han renunciat a un model alternatiu a la dictadura neoliberal. I la renúncia a eradicar les causes del descontentament, porta a molts a dipositar la confiança respecte aquells que només assenyalen els efectes.

 

Nota: Article publicat el 23 de desembre a El Punt Avui