27 de gener

Els que viviu segurs

A les vostres cases escalfades

Els que trobeu en tornar al vespre

El sopar calent i cares amigues:

Considereu si això és un home,

Qui treballa en el fang

Qui no coneix la pau

Qui lluita per un tros de pa

Qui mor per un sí o per un no

Considereu si això és una dona,

Sense cabells i sense nom

Sense forces per recordar

Els ulls buits i el ventre fred

Com una granota a l’hivern

Penseu que això ha passat:

Us confio aquestes paraules.

Graveu-les al vostre cor

Quan sigueu a casa o aneu pel vostre carrer,

Quan us fiqueu al llit o us lleveu;

Repetiu-les als vostres infants.

O que se us ensorri la casa,

La malaltia us impossibiliti,

Els vostres fills us girin la cara.

Primo Levi, Si això és un home (trad. Francesc Miravitlles) 

 

taronges

Els caps de tots els grups de la policia municipal de Roma han rebut una circular del comandant que s’encarrega de la gestió de les ‘emergències relacionades amb la seguretat’.

A la circular els demana que identifiquen, controlen i fitxen les fruiteries ètniques.

Supose que el com que les carabassetes romanes i les taronges sicilianes me les ven un xic marroquí, la meua fruiteria és ètnica i rebrà atenció especial dels gestors municipals de les emergències relacionades amb la seguretat.

L’estupidesa humana (i municipal) no té límits.

fi de pena

El senyor Adriano Sofri va nàixer a Trieste al 42, va estudiar filosofia i història a Roma i a Pisa, i als anys 70s, com milers d’italians, va militar en l’esquerra extraparlamentària. Va ser dirigent de Lotta Continua fins a la dissolució del grup, al 76.
Als 80s era un respectable intel.lectual d’esquerres que escrivia, molt bé, a diaris d’esquerres i a diaris de Berlusconi. A juliol del 88 l’arresten per l’assassinat d’un policia ocorregut 16 anys abans. El comissario Luigi Calabresi, assassinat al 1972 i a qui des de les pàgines de Lotta Continua s’havia acusat de la mort de l’anarquista Pinelli, que s’havia ‘llançat per la finestra’ mentre la policia l’estava interrogant seguint la pista anarchica en la investigació sobre la bomba -feixista- a Piazza Fontana, a Milà, on van morir 17 persones i que va inaugurar la després anomenada ‘estratègia de la tensió’ i els després anomenats ‘anys de plom’. Perdó, però aquestes coses italianes són sempre molt enrevessades. 

A partir d’aquell moment, i amb la primera condemna dos anys després, al 90, comença una peripècia judicial que dura 12 anys, amb 15 sentències 15, i que acaba amb Sofri a la presó, reu de ser l’inspirador moral de l’assassinat, l’única prova és la confessió d’un altre acusat (ací hi fan un resum al País, l’article és del 2000).
Sempre ha defensat la seua innocència i després de quasi 10 anys entrant i eixint de la presó,  al 97, amb la -quasi- darrera sentència, hi entra definitivament. Escriu des d’allà i en tots aquests anys s’ha negat a demanar la gràcia perquè implica reconéixer la culpabilitat i no ho volia fer. Per problemes molt greus de salut fa uns anys li van concedir l’arrest domiciliari, escriu des de casa i continua negant-se a demanar la gràcia. 

Al 2004, a una entrevista al Corriere es va tornar a declarar innocent però, va matisar, d’aquella mort se’n sentia moralment co-responsable, per haver dit o escrit, o permès que es digueren o s’escrigueren, amenaces al comissari. Una admissió commovedora i filla, segurament, de profundes reflexions morals i que, implícitament, co-responsabilitzava de l’assassinat a tots els membres de l’esquerra, més o menys radical, que en aquells anys havien convertit Calabresi, cap de la policia política de Milà, en la un símbol de la repressió, en l’enemic a batre.

M’agrada llegir el que escriu i, a mi, sense conéixer a fons la qüestió judicial, Adriano Sofri sempre m’ha fet molta pena, aquesta seua (trista) resistència a demanar la gràcia o a declarar-se culpable (en ambdós casos seria fora fa anys) sempre m’ha commogut. Ahir l’ufficio di sorveglianza de Florència va firmar el proveïment de fi de pena, 22 anys després de la primera sentència, Adriano Sofri és lliure. Bentornato, senyor Sofri.

noms

…però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Pedro María Martínez Ocio, de 27 anys
Francisco Aznar Clemente, de 17 anys
Romualdo Barroso Chaparro, de 19 anys
José Castillo, de 32 anys
Bienvenido Pereda, de 30 anys

enguany (5)

I ja és el cinquè, el cinquè any que ‘lliste’ les emocions i les meravelles de l’any, la cinquena volta que m’ature una estona a intentar posar ordre a la felicitat. Enguany vaig amb retard, he estat desconnectada uns dies, però ja hi anava pensant, fent-me la llisteta de joies al cap:
L’F, no sabria com dir-ho. Roma, des del Gianicolo al capvespre, i des de qualsevol placeta, recordant-me que val la pena passejar per passejar i recuperar, totes les voltes, l’amor per cada una de les pedres d’aquesta ciutat. I Messi, i el piano de Lluís Llach a dalt d’un camió a València (que em va recordar un altre piano dalt d’un carro i un disc que he escoltat molt enguany) i eixa vesprada d’abril que va ser tan, tan especial. Entrar a la Libreria Antiquaria Saba, a Trieste, i ensumar l’aire d’anys i anys de llibres amb un somriure, i Castelló, cada volta més boirosa però sempre amb abraçades d’aquelles. I les mans de ma mare, totes i cadascuna de les voltes que enguany les mans de ma mare m’han acaronat. 
El museu de la Resistència de Grenoble, que vaig visitar soleta per hores i per poc em tanquen dins perquè es pensaven que havia marxat dejà, i una xerrada a l’Alguer, a la vora de la mar, comparant maneres de diure. I abaixar el volum del Puyal de tant en tant per escoltar les paraules meravellades dels locutors italians per com juga el meu equip. I el primer sol de la primavera, a L’Alguer. I una jove tunisiana cantant amb una espelma a la mà a una manifestació al seu país i el País Basc.
I un bes al front que em va donar un senyor de Dignano que parlava venecià, després d’haver-nos ofert sa casa i el seu vi, i anar per primera volta a Vilaweb i que tothom ‘em conega’, perquè tinc un bloc ací. I un senyor d’un poblet de l’Ístria tocant La Paloma un capvespre amb el seu acordió i els ocells que canten al balcó el diumenge de bon matí, i ballar amb l’F. I les llàgrimes que enguany ha valgut la pena plorar i les rialles també, clar. I les abraçades que m’arriben per correu en forma de paquetet amb un llibre dins.
La mar de Trieste i Miguel Strogoff, correo del Zar, i la Malvasia d’Ístria i la de Lanzarote i totes les sobretaules llargues que m’ha regalat l’any i una passejada a l’alba per Zadar buida. I la família, i com ens agrada estar junts i els xiquets que creixen i els que arriben. I els amics que venen a Roma i es deixen meravellar per la ciutat,  i l’alè d’un milió de dones dient prou. I una migdiada a una platja perfecta de l’Ístria.
I una orxata a Santa Caterina i un cafè al San Marco i la mar de la Dalmàcia i una placeta de Pola. L’esguard de l’F. quan me mira i una història imaginada que es va arrodonint poc a poc i una passejada molt especial per Castelló, i el somriure sense dents d’una senyora molt vella que, a un poble istrià mig abandonat, ens va obrir l’església i la va il.luminar per permetre’ns admirar uns frescos esplèndids. I Lanzarote una altra vegada, i l’emoció de tornar i el regal d’una setmana de sol i mar a desembre. I els amics, els de sempre i els nous, el miracle de la persistència de l’estima i el de la trobada i el reconeixement. 
I les paraules escrites i les llegides, i el català de l’Alguer i el venecià de l’Ístria i el castellà de Lanzarote, que m’han sonat tan amics enguany. I, com tots els anys, la joia i defensar-la com una trinxera i com deia la Xesca trobar algun motiu, encara que sigui nimi, per estar content; trobar un raconet, un plec, per poder-hi estotjar una alegria. 
I saber que l’any que ve trobarem més motius per estar contents i tornarem a necessitar raconets i plecs per estotjar alegries.
Molt bon any nou a tothom!